SYMBELMINE

La Laura del blog Prosopopeia, m'ha fet un regal.

És el premi Symbelmine que. Sembla ser que segons Tolkien, es tracta de les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. El premi anava acompanyat d'aquestes paraules que em van emocionar:

Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!

Gràcies a tu Laura.


Ara sembla ser que les normes diuen que he de fer entrega d'aquest premi a set blogaires i això ja és més complicat, ja que per una banda molts de vosaltres ja el teniu, i per una altre em sap greu donar feina. Això de que t'obliguin a fer quelcom, no m'agrada gaire, però també sap greu no fer-ho.

En fi, aquets són els escollits:

Per al PIT, aquest val per dos, ja que el premi és per al Sergi M. Rovira i per l'Avi Gres i Tip. Per què sempre aconsegueixen fer-me somriure, i els seus escrits tenen aquell toc d'ironia que tant m'agrada. Gràcies per tot.

Per a UN LLOC PER NOSALTRES, al amic Barbollaire. Per què sap com enfil·lar les paraules aconseguint emocionar-me sempre. Gràcies Miquel Àngel, per tota aquesta tendresa que desprenen els teus mots.

Per al PASEANTE, que ha tornat d'home del Parc nedador. Per què em fa il·lusió que hagi tornat, i per què passejar amb ell és tot un luxe. Gràcies per deixar-me acompanyar-te en les teves passejades i ara nedar amb tu.

Per a MENTA FRESCA, ALFÀBREGA, MARIA LLUÏSA....., per què m'agrada el que escriu i com escriu, per donar-li ànims, per què és lluitadora i forta i alhora sensible i tendre. Gràcies Mª Mercé.

Per T'ESPERE EN ALBANTA. Per què els seus escrits i els seus somnis m'encisen i el seu amor per la vida i l'amor, és contagiós. Gràcies estimada amiga Albanta per compartir tant.

Per els ESCRITS PERDUTS d'en Cesc, per què mai no són perduts, per la seva sinceritat, per les ànsies d'aprendre, d'impregnar-se de tot el que passa al seu voltant, per la seva senzillesa i sensibilitat. Gràcies Cesc per ser com ets.

I per últim a DES D'ON NEIXEN TOTS ELS SOMNIS, per l'Assumpta una altre somiadora que ens deixa compartir els seus somnis amb ella i també les seves inquietuds. Gràcies Assumpta.

Ara podeu fer el que vulgueu amb el premi, si el voleu compartir, endavant! I si us fa mandra doncs també està be.

UN DIUMENGE MÉS.

Un diumenge com tants d’altres.

El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.

El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.

Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.

Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.