23.9.08

AHIR VA ARRIBAR LA TARDOR

Ahir va arribar la tardor.

I ja al matí com per reclamar l’atenció del esdeveniment, el cel era gris, i al migdia va ploure.

Ahir va arribar la tardor i amb ella la tristor a la meva ànima. No vaig deixar que s’hi instal·lés, tants sols la vaig deixar quedar-s’hi una estona però el fet em va fer adonar-me’n de com influeix en mi tot el que té a veure amb la natura.

L’energia que m’encomana veure una sortida de sol un matí de pesca a Tamariu, amb els amics


o al bell mig del riu “Ganjes” a “Benarés”....



La serenitat que sento contemplant la posta de sol ja sigui navegant al mig del mar,
o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís.
Aquest mateix sol, que passat l’estiu, quan ja fa una mica de fred, tanco els ulls i deixo que m’escalfi sentint com si aquella escalfor, fos una carícia enyorada.

I la lluna! Quedo totalment embadalida davant d’un espectacle que em desborda. Afloren tants sentiments mentre la contemplo... Depèn una mica del estat d’ànim, una nit de lluna plena em pot fer feliç, em pot fer plorar, somiar enyorar, somriure... Tots els sentiments a flor de pell.


Algú pot resistir-se a contemplar una nit estrellada!

M’asserena veure el mar, immens, en calma. Quedo extasiada contemplant tots aquets blaus del mar i del cel, impossibles de descriure per la perfecció.

I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.







El mar i el cel, em meravellen.

Contemplar blaus increïbles, i de sobte veure com els núvols envaeixen el cel i estenen tota una gama de grisos preciosíssims. I és que no sé que té el mar que podría estar hores i hores contemplant-lo i mai no me'n cansaria.


També quan arriba el fred, podria estar hores i hores contemplant el foc a la llar.
I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.

Passejar per els camins respirant profundament, sentint el vent glaçat a la cara és com si algú des de algun indret llunyà em donés una bufetada amorosa per fer-me despertar, dient-me: Anna, lluita, tu pots!

I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.

I el cor em batega més de pressa, veient el niu d’una cigonya a dalt d’un campanar.


I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.

I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar.

I les flors......

I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.

És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.

Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.

Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.

19.9.08

QUI VOL PAELLA!


"Xiringuito" a la platja de Zahara de los Atunes

Qui es pot resistir a menjar-se’n un plat!

Si per tant sols cinc euros t’asseguren que te’n xarruparàs els dits i deixaràs el plat net i polit! Bé, en realitat és la pròpia paella que et farà la feina....

Quan em trobo aquets cartells, penso amb tot aquets munt de persones que es dediquen a la publicitat i que a cops s'han de trencar la closca cercant un missatge que arribi al públic i l’inciti a comprar el que toqui en aquell moment....


Quan es troben davant d’un anunci com aquest, que deuen pensar? Tants d’estudis i tanta feina, per veure que al final...

Mira si n’és de fàcil, no?


A cops les coses son ben senzilles.

Que tingueu un bon cap de setmana tots i que amb el que sigui us xarrupeu els dits!

9.9.08

RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA



La ciutat està coberta per una boira que fa que la Teresa es senti neguitosa. Tot el matí que va amunt i avall per la gran casa on viu des de que es va casar amb el Sr. Arnau, fa més de trenta anys.

Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.

El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...

Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.

Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:

- Endavant.

- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.

- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!

- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.

- Què vols dir?

- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.

La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.

Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.

- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...

- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?

- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.

- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.

I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.

En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.

Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.

- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.

- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.

- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?

- Recordes a la Carmela?

- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?

- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.

- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.
- Però a la senyora se li va ficar al cap que el senyor hi tenia alguna cosa a veure - segueix la Lluisa impacient.

- I era cert? – pregunta la Núria.

- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!

- Pobre noia! – exclama la Maria.

- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.

- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.

- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.
- Pel que es veu – segueix en Josep que ha sentit com el senyor li explicava al doctor Rosell - Al senyor li va fer llàstima el que li va passar a la Carmela, i la va col·locar a treballar a l’empresa que acabava de fundar dedicada al transport marítim. Amb el temps la filla de la Carmela que gràcies a la seva mare va poder estudiar, va començar a treballar a la mateixa empresa de secretaria de direcció.

- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.

- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.

- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.
I dit això, tots quatre esclaten a riure.

......................................................................................................................................................................

Darrera proposta de Relats Conjunts

4.9.08

VENT DE GARBÍ


Fa un parell de dies en els que el vent és el protagonista.

Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.

Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.

Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.

Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.

He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.

Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.

Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.

Semblarà una bestiesa, però:

Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.