26.10.08

PER A TU, PER QUE T'ESTIMO


Ets amiga meva i t’estimo.

Estàs passant dies baixos i no saps com ho sento, no saps quantes hores penso amb tu i em sap greu i dolc de saber que estàs trista, un xic abatuda, o desmoralitzada....

Des d’aquí tant sols vull dir-te, que t’estimo, que no tinguis por.

Que les coses passen per què han de passar i que si tens la força, que jo sé que tens, tots els canvis, acaben tornant-se en quelcom positiu, si un no deixa de pensar en positiu.

Que sé que tot anirà bé, de veritat, creu-me.

I sobretot, vull que sàpigues que no estàs sola, encara que t'ho sembli, no és així. Que jo estic aquí, que em tens per al que necessitis, que pots comptar amb mi per al que vulguis, i que com jo, hi ha més gent que t'estima i que potser a cops no te'n adones, però hi som.

I tot això t'ho dic per que necessito dir-t'ho, per que no sé si quan parlo amb tu soc capaç d'expressar tot el que penso, per que no sé si quan t'abraço, soc capaç de transmetre't realment els meus sentiments, i sobre tot, per que t’estimo de veritat.

23.10.08

DIES DIFÍCILS

Que ho fa que quan estàs malalt, et baixen tant les defenses que en un tres i no res, totes les coses deixen de tenir el mateix sentit...


Estic malalta i trobo a faltar tant el calor d’aquells que abans s’afanaven a procurar que no em faltés de res. És en moments com aquets, quan sento que estic sola.


I és dur.


Llavors, penso amb totes aquelles dones de Kaligath, a les que anava a cuidar per les tardes a Calcuta, i em sento avergonyida de sentir-me així. Elles si que estaven soles! Però deu ser el que he dit al principi, et baixen les defenses, i tot és trastorna.


Dilluns va ser un dia difícil, per una banda era l’aniversari del meu fill gran, 31 anys ja! És increïble com passen els anys! Per coses d’aquelles que té la vida, també era l’aniversari de la mort de la meva mare, 5 anys ja! Per tant un dia de sentiments contradictoris, com deia un dia difícil.


Per treure’m les cabòries del cap, vaig decidir fer un bon dinar per al meu fill, alguna cosa especial, que li agradés. I per treure'm les cabòries d'ara, us vaig a explicar com ho vaig cuinar tot plegat i així em distrec.



De primer vaig fer un plat de rovellons:


Primer els vaig netejar i secar molt bé i els vaig salar.


Després vaig trinxar un all i una mica de julibert.


Un cop fet això, en una paella amb un xic d'oli, tots cap per avall.


Quan ja estaven rossos, els hi vaig donar la volta i els hi vaig tirar l'all i

julibert.



De segon, unes galtes de porc rostides.


Aquest és un plat que no havia fet mai, però va quedar la mar de bo.



Primer vaig fregir les galtes a la cassola, amb un bon raig d'oli d'oliva fins que varen

quedar ben rosses.



Les vaig treure i en aquest mateix oli vaig fer un sofregit de ceba, quan va estar ben torradeta, vaig afegir el tomàquet, i després l'all trinxat.

Llavors vaig tirar-hi un got de vi negre, quan va estar ben redüit, una cullerada de farina i mig litre de caldo. Vaig afegir les galtes, una cabeça d'alls i unes herbes

lligades (llorer, farigola, romaní...) i ho vaig deixar amb el foc baixet fent la xup-xup, quasi una hora.





Mentre les galtes feien xup-xup....




Vaig tallar unes patates a rodanxes, i les vaig posar al forn en una plata amb oli, herbes, sal pebre i uns grans d'all aixafats.




I déu ni do el resultat!




Per acabar, un pastisset simbòlic, ja que a cap dels dos ens agraden els dolços.




La veritat és que tot plegat va quedar força bo, ell va estar content i jo també, i ara fins i tot em sembla que em trobo millor.


19.10.08

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau


L’Albert, el meu cosí, a vingut a buscar-me, però diu que avui, en lloc de anar al parc, em d’anar a fer una operació d’urgència.


- Venint cap aquí, he vist un senyal de transit, que ens necessita – em diu tot excitat- quan l’he vist, he reculat i he tornat a casa per agafar tot el que necessitem – i tot senyalant la motxilla que porta a l’esquena m’esperona – Au Berta, afanyat!


- D’acord, ja vaig – li responc – Mami! Que surto amb l’Albert una estona!


- Molt bé Berta – crida la mare des de la cuina.


Just a la cantonada de casa, veig el senyal del pas de zebra tirada per terra. Està destrossada, sembla que li hagi passat per sobre un camió. L’Albert tot decidit, seu a terra i obre la motxilla. Mentre jo m’assec al seu costat, ell treu una capseta de guants d’aquells de metge,dos pinzells i un pot de cola.


Amb molta cura, enganxem tots els trossets i deixem el senyal perfecte.


I sé que és perfecte, per que dilluns al anar a l’escola, veig que han tornat a col·locar el senyal al seu lloc i això no seria així si no haguéssim fet una bona feina.


.........................................................................................................


Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau


17.10.08

Arriba el musical dels Monty Phyton

Dimecres vaig anar a veure el musical Spamalot, jo no soc gaire amant dels musicals, però he de confesar que em vaig fer un fart de riure. Així que si teniu ganes de riure, ja sabeu... cap al Teatre Victòria.


Bon cap de setmana!

13.10.08

RELATS CONJUNTS: CAVALL


- Hola bon dia, es vostè el Sr. Josep Oriol Badia?

- No, soc en Carles, el seu fill.

- I el seu pare hi és?

- Doncs no.

-I la seva mare hi és?

- Tampoc, tots dos han sortit a donar un vol, no crec que triguin.

- Miri és que jo li vinc a lliurar un... paquet.

- Doncs, ja li agafo jo.

- Bé es que és al dins del camió.

- Doncs vagi a buscar-lo, que espera?

- Es que, he d’esperar a la grua.

- La grua? Quina grua?

- Miri, ja és aquí, la veu?

- Però... si... és... és enorme! Però, què és el que porta?

- El Cavall.

- El cavall? El meu pare m’ha comprat un cavall? Buff... faci, faci, vaig un moment a dintre a fer una trucada.

- El deixem aquí al jardí?

- Si, si i tant. Això és perfecte!

- Em firma l’albarà d’entrega?

- Porti, porti.

El Carles entra corrents a casa per trucar al Manel, el seu millor amic, i donar-li la “super” noticia del dia. Els dos estan una bona estona xerrant i fent plans, amb una excitació fora de mida. Cap dels dos no s’ho pot ni creure.

Que el pare d’en Carles li hagi comprat un cavall, és del tot increïble. Finalment, penja i surt al jardí corrent i cridant com un ximple. El crit queda ofegat en el instant en que, al obrir la porta, veu una espècie de bunyol de bronze, amb forma de cavall deformat per les hormones, que a més a més d’ocupar absolutament tot el jardí, reposa sobre el que queda de la mimosa de la mare.

Se’n va altre cop a dintre. I mentre pensa que el seu pare s’ha tornat totalment boig, sent dos xiscles a fora...

Però que coi hi fa això al meu jardí!!!!!


.............................................................................................................


Una altre proposta de Relats conjunts




EL SILENCI


... Qui viu en el silenci es viu a si mateix,
sense reserves i serenament.

Perquè el silenci ho asserena tot.

Asserena la nit i el dia,
asserena les hores fosques,
les hores de llum i de xafogor.

El silenci ens porta la pau
i deixa emergir la innocència i la plenitud.

Gairebé puc dir que
mai no se sent la vida tan rimada,
tan pura, tan assossegada, tan clara
com les hores callades,
com en el sojorn del silenci.

J.Fernández Moratiel · Fundador de la escola del silenci

5.10.08

LA FORÇA DE LA PREGARIA



Ahir ordenant papers, vaig trobar els escrits d’una nit molt llarga i angoixant. Mentre rellegia els mots escrits en mig d’una nit d’insomni i fruit d’una desesperació tant sobtada com inexplicable, se’m encongia l’ànima i se’m feia un nus a l’estomac.


Per quin motiu vaig tenir aquells pensaments, no ho sé explicar, però el que si sé, és que estava completament segura de que no tornaria a veure al Santi. Aquest sentiment em va produir una angoixa tant gran, que vaig passar la nit escrivint, plorant i sobretot... Pregant.


Oh si, vaig pregar com mai no ho havia fet.


Tant sols pregava que tot allò que m’estava passant pel cap, no es fes realitat, vaig pregar, vaig plorar llarga i amargament, com si la pèrdua fos inevitable.

Encara ara em pregunto que em va passar, i no li trobo cap explicació lògica. Però va passar, i finalment de matinada vaig caure dormida en un son curt, inquietant i no gaire reparador.



A l’endemà, malgrat tot, em vaig llevar nova, estava exultant. Vaig anar a treballar i vaig estar rient amb el meu germà, fent bromes i treballant més aviat poc. Em sentia feliç, fins i tot diria que una mica eufòrica, com si de cop i volta, tot en la vida em somrigués. Pensant-ho ara, tot plegat va ser bastant estrany.


A les dues i mitja estava a casa dels meus pares per dinar i va passar una altre cosa encara més estranya. De sobte la meva mare va sentir dolor en un dit, i al mirar-se’l, va veure que tenia l’anell de casada totalment aixafat. Ens va costar moltíssim poder treure-li, varem estar a punt d’anar a l’hospital per a que li tallessin i li poguessin treure, ja tenia el dit tant blau que feia por. Finalment se’l va poder treure i varem seure a dinar tot comentant com li podia haver passat, sense donar-se cap cop, ni res... El telèfon va interrompre el dinar, la conversa, i des de aquell moment, en les nostres vides, va haver-hi un abans i un després .


La noticia crua, i resumida, era la següent. El meu pare havia tingut un accident de cotxe tornant de València. A l’autopista, un cotxe que venia en direcció contraria, va saltar la mitjana, es va aixecar i va caure sobre el cotxe del meu pare. El resultat, l’ocupant del cotxe en qüestió, mort. El meu pare i el noi que anava al seient de darrera, morts. El meu marit, el Santi, contusions i el dit petit d’una mà trencat. Un home que portava un camió, es va parar i va poder treure’l del cotxe, tant sols va poder treure al Santi abans de que tot es convertís en una bola de foc.


Aquella nit havia pregat tant....


Vaig demanar tantes vegades que no me’l prenguessin, que encara no....


Que potser els meus precs varen ser escoltats....


Tot això passava el 19 d’abril de 1985.


Exactament 20 anys més tard, el 19 d’abril de 2005, el Santi va ingressar a la U.C.I de la Tecknon, desgraciadament, aquest cop, les pregaries no varen ser escoltades, i no en va sortir mai més.


Em varen concedir 20 anys més al seu costat.


Un dels poemes que vaig escriure aquella nit, va ser aquest:




PLORO


Ploro . . . .

De sentir-te lluny,

de saber-te absent,

d’estimar-te tant

de voler-te amb mi

de veure els teus ulls

en el mar immens.


I . . . . ploro.


D’esperar el demà,

d’enyorar el teu cos,

i el teu caminar,

i la teva olor, que encara és aquí,

fent-me recordar,

cada mot, cada gest.


I . . . . ploro,


I em crema el desig,

de cridar ben fort,

per si amb aquest crit,

i aquest sentiment,

pogués travessar,

l’anyorança, l’oblit,

i aixís dolçament,

donar-te la má,

i saber-te amb mi.


I . . . . ploro,


Agraint el temps,

que fa que ens estimem.

Agraint cada bés,

i cada pensament perdut,

tots i cada un dels mots,

i els somriures i els plors,

i els silencis i les flors.


I . . . . ploro,


Ploro, per que t’estimo.