10.10.10

TANCANT PORTES I OBRIN FINESTRES

Ja fa uns mesos que vaig evaporar-me....

A cops necessito morir una mica per tornar a néixer.

I això és el que he estat fent, al menys ho intento.

I en aquest intent, he obert un nou racó i ho faig avui a mitja nit del 10 del 10 del 10, on espero retrobar-vos als que passàveu per aquí i trobar nous passejants d'aquest món petit o no on he passat tantes bones estones.

Si voleu, aquí us espero.

3.4.10

T'ENYORO TANT....


Accepto que no hi ets,

accepto que la meva vida

ha canviat, que he de viure

sense tu, ho accepto.


Però t’enyoro tant, tant….

que fa mal, molt de mal.


I reconec que no puc evitar-ho,

i sento que mai deixaré d’enyorar-te,

que sempre et trobaré a faltar.


I sé que tant sols si trobo

algú a qui estimar,

l’enyor hi serà,

però potser, tant sols potser,

deixarà de fer mal.


T’estimo amor meu.

16.2.10

RELATS CONJUNTS


La nit va estendre la seva foscor per tot el poble, de manera que asseguda a la terrassa de la casa tant sols podia veure les dues llums de la plaça de l’església, les úniques que quedaven enceses tota la nit.


M’agrada aquesta foscor i el silenci que envolta les nits al poble dels pares, és tot tant diferent a la bogeria de la gran ciutat. Sempre que vinc a veure’ls, espero que tots marxin a dormir i llavors surto a la terrassa amb una tassa de té i encenent un cigarret m’instal·lo al balanci per impregnar-me de tota la calma que m’envolta.


Però aquella nit va ser diferent, tot estava en calma com sempre, en silenci i tant sols tentinejaven les dues llums de la plaça. Vaig fer una calada i vaig tancar els ulls deixant que els meus pensaments llisquessin suaument per la meva ment, quan de sobte es va sentir un udol llarguíssim que em va fer esgarrifar de cap a peus. Al obrir els ulls, el poble es veia amb la claredat del dia, el cel era ple de llums de colors blavosos que ballaven al so d’una melodia que no havia sentit mai.


Va ser un instant, un sol instant en el que vaig sentir que el cor no m’hi cabia dins del pit de tant fort com bategava i no puc recordar un altre instant de felicitat tant magnífic. Va ser un instant, tant sols un instant i vaig tenir el privilegi de viure’l.


I tinc la certesa de que va ser quelcom important en la meva vida, potser algun dia sabré que és el que va passar, que va significar, o potser no ho sabre mai, la veritat és que no m’importa gaire.


Però se que mai, mai el podré oblidar.

14.2.10

ÀNGELS...


"A cops a l’albada, quan no sabem amb certesa si estem desperts o dormint, endevinem presències, xiuxiuejos, riures continguts i fins i tot podem sentir que alguna cosa que no som capaços de definir, ens acaricia la galta. Són àngels que van i venen, escoltant els nostres secrets mes íntims, cantant en veu molt baixa dolces melodies… Ara si amb les presses de viure els has perdut, els pots cridar amb aquest petit cascavell que dringa suaument cridant als nostres àngels…."


Fa uns dies em varen regalar un d'aquets "llamadores " d'àngels, potser és una bestiesa, però m'agrada portar-lo i pensar que tinc als "meus" àngels una mica més a prop... És bonic pensar que després de tot seguim donant voltes per aquí i per allà fent-nos presents als que tant ens varen estimar amb un frec, una carícia, a mig dormir, mig despertar...

7.2.10

Tot versant Una sortida digna

Versant Una sortida digna

Fragment del post del Jesús que ens fa una nova proposta:


"Per tant, enguany hi torno i us convido a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", el títol del meu darrer recull de contes. Entre tothom que participi sortejaré un exemplar del llibre homònim i, sobretot, el recull de poemes s'editarà gràcies a Petròpolis, de forma que el llibre es podrà llegir o baixar l'arxiu de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en paper a preu de cost.

O sigui que poseu-vos a la feina, i envieu-me els versos abans del 14 de febrer. Evidentment, si teniu un blog, us proposo que difongueu la idea i que hi aneu penjant els poemes."




Les ombres

del vespre

s’han esvaït

amb l’albada.


Tots els mots

tots els dubtes

s’han fos

com si res.


De saber-ho

molt abans

haguérem restat

en silenci.


Deixant poc a poc

passar les hores,

ben abraçats

fins a l’albada.


I llavors, amb el sol

il·luminant la cambra,

hauria estat tant fàcil

trobar una sortida digna.

6.2.10

AMISTAT?

Les paraules a cops poden fer molt de mal, però a cops els silencis fan encara molt més mal que les paraules.

L'amistat és quelcom preciós, és un tresor, i l'amistat te drets i deures, com tot en aquesta vida.

I sé que una de les coses bones de l'amistat sincera, és precisament el fet de poder ser sincers amb els amics.


Però no tot s'hi val, no tot és lícit.

Tot te uns límits i no és bo traspassar-los.

Hi ha coses, que no es poden dir, ni fer, fan massa mal i jo em pregunto, com algú que diu que és tant amic teu, et pot fer tant de mal amb uns mots dits fora de lloc, fora de tota mesura, sense trobar-hi el sentit , el per què, ni el com, i després sabent que t'ha fet mal, no dir res.... és aquest silenci el que fa més mal.

No tot és lícit ni tant sols en nom de l'amistat.

6.1.10

PER L'ISABEL LA MEVA AMIGA INVISIBLE

Infinits paisatges

Son presents als teus blocs

Apropant-nos a indrets

Bellíssims i diferents

Endinsant-nos a llocs

Llunyans i preciosos



video