6.2.10

AMISTAT?

Les paraules a cops poden fer molt de mal, però a cops els silencis fan encara molt més mal que les paraules.

L'amistat és quelcom preciós, és un tresor, i l'amistat te drets i deures, com tot en aquesta vida.

I sé que una de les coses bones de l'amistat sincera, és precisament el fet de poder ser sincers amb els amics.


Però no tot s'hi val, no tot és lícit.

Tot te uns límits i no és bo traspassar-los.

Hi ha coses, que no es poden dir, ni fer, fan massa mal i jo em pregunto, com algú que diu que és tant amic teu, et pot fer tant de mal amb uns mots dits fora de lloc, fora de tota mesura, sense trobar-hi el sentit , el per què, ni el com, i després sabent que t'ha fet mal, no dir res.... és aquest silenci el que fa més mal.

No tot és lícit ni tant sols en nom de l'amistat.

16 comentaris:

fanal blau ha dit...

D'acord amb tú, Anna!
No tot és lícit!
Però si penso que tot s'ha de poder dir, explicar, comunicar...Amb respecte, però.

Els límits, són tant diferents per a cadascú de nosaltres!

Li ho has preguntat?
De vegades, només de vegades -ho sé- ens quedem amb el dubte, i amb la xacra.
Però d'altres vegades -només d'altres- acabem trobant la tirita i l'aigua oxigenada neteja la ferida.

Una abraçada, Anna!
Se't troba a faltar i em sap greu que estiguis trista...

Una abraçada que t'acompanyi des d'un espai -virtual- però estimador dels que ens llegim!

Rita ha dit...

Per descomptat que no tot s'hi val, ni en nom de l'amistat ni de res.

Potser hauries d'analitzar si és una veritable amistat aquesta i si és així parla-hi, però si no, bon vent. No te n'estiguis.

Jo no permeto gent destructora al meu voltant, ho sento!
Petons, maca!

Joana ha dit...

Molt pitjor el silenci, allò que no es diu.
I normalment les amistats no es callen res per això són amistats.
una abraçada Anna!!!

Carme ha dit...

Tens raó que no tot s'hi val. L'amistat pot ser sincera, tan sincera com vulguem, però ha de ser amb una sinceritat exquisida que no faci mal.

A vegades fem mal sense voler... però si ho sap hauria de fer alguna coasa, o dir alguna cosa.
Potser està avergonyit, potser no sap com. Potser sabent que ha fet mal pensa que si parla no serà ben rebut.

Pot haver-hi moltes interpretacions del silenci, algunes que et facin més mal encara que el mateix silenci i algunes que potser l'estovin una mica.

Clar s'ha de valorar com diu la Rita si la pots considerar veritable amistat... si no fora... però si creus que sí, a aclarir les coses!

Fins aviat, Anna, et trobem a faltar.

Arare ha dit...

ja t'han dit tot el que em venia de gust dir-te... però ho diré igualment:
fes una valoració sincera: aquesta persona mereix que te l'escoltis si li demanes una explicació? creus que l'amistat es pot salvar parlant-ne? et convé, salvar-la?

si les respostes són negatives, allunya-te'n... fes una dutxa relacional d'aquelles que purifiquen!!!

Jo també et trobo a faltar, que ho sàpigues!avui quan he vist actualitzat el teu blog he tingut una alegria i he vingut a llegir-te de seguida. un petonet!

barbollaire ha dit...

no et diré allò que ja t'ha dit veus molt més assenyades que la meva...

sols que sàpigues que jo també et trobo a faltar, molt, ullassos.

et deixo una bosseta de petons dolços
unes abraçades infinites

:¬)***

Anna ha dit...

Si, si que és una amistat que val la pena, si no ja no estaria capficada. I si que els amics i per això son amics diuen el que pensen i a més a més és d'agrair que així sigui. Però a cops diem coses gratuïtament potser sense voler fer mal,i tampoc és cap drama.
Però si te'n adones de que has ferit a un amic, i no ets capaç de disculpar-te, de fer una trucada... És d'aquest silenci del que parlo, i és aquest silenci el que no entenc, i és aquest silenci el que fa mal.

Gràcies per tot, pels vostres consells, per trobar-me a faltar, per estar sempre aquí.

Encara que no em veieu, jo també estic sempre donant voltes per aquest petit mon particular que alguns en diem Blogueville.

Molts, molts petonets a tots i totes,i ja miraré de no trigar tant en escriure.

el paseante ha dit...

Potser ho va fer sense voler, sense ser-ne conscient. A vegades estem de mala lluna i ho paguem amb els demés. Parla-ho amb aquesta persona. En qualsevol cas, m'agrada veure que tornes a escriure. Un petonet.

Fosqueta ha dit...

Ja t'han dit molts coses i molts bons consells... jo només dir-te que t'entenc, és veritat que el silenci pot ser molt doloròs... però segur que trobaràs el moment, el moment adequat per parlar, parlar i poder aclarir-ho, entendre-ho o no, però deixar enrera aquesta sensació que sempre ens dol. Una abraçada!!

XeXu ha dit...

Sento discrepar en part. Dir que no tot és lícit és normal entre amics, perquè no vas a dir coses per fer mal. Si és així, poc amic ets. Però la sinceritat i les advertències si que penso que són pròpies de l'amistat. Després ja hi juga un paper el tacte que tinguis en dir les coses, però hi ha coses que a l'altra persona li cal saber, encara que pensi que no. No puc jutjar perquè no sé què t'ha ferit, però potser dit d'una altra manera t'hauria obert els ulls i ho hauries agraït. Moltes vegades som cecs i sords a algunes coses nostres, i ens cal que algú ens les faci veure. Això espero jo d'un amic. Però també espero que sàpiga dir-m'ho de la manera que em pot ajudar, no de la manera que em pot enfonsar. Recentment, m'ha passat que una amiga em critiques uns comportaments no voluntaris, però no per això menys dolents. En un principi vaig pensar: 'que bèstia, com es passa i que directament que m'ho diu!' Però immediatament vaig haver de reconèixer-me a mi mateix que ella tenia raó. Abaixes la vista i demanes perdó.

Assumpta ha dit...

T'anava a dir el mateix que el paseante... estàs segura que aquesta persona se n'ha adonat que t'ha ferit i t'ha fet mal? potser no n'és conscient...

Si de veritat és una amistat que val la pena, per què no proves de dir-li tu? potser llavors s'adonarà i en parlareu :-)

Sort! :-)

Rita ha dit...

Si és una veritable amistat, parla-hi i no triguis. Les coses en fred costen més i s'enquisten.

Però també queixa't, perquè si se n'ha adonat, potser hagués hagut d'estar una mica més per tu després de la recriminació...
Petons, maca!

kweilan ha dit...

No tot és lícit. Si t'ha fet mal volent, no era una veritable amiga i sí ho és, parla-li i aclariu les coses. Se't troba a faltar, Una abraçada!

Miquel ha dit...

Ei Anna, he vist que t'has fet seguidora del meu humil blog i veig amb alegria que tens i grapat de blog molt interessants i veure que a més tens a Vicenç Ferrer... doncs m'ha encantat aquest home si que sabia d'amistat arreu del món... Res que m'ha agradat molt la idea i potser te la copiï, val??

Enhorabona pels blogs que tens son molt bonics!!!

- assumpta - ha dit...

Fa poc més d'un any vaig trobar-me en una situació semblant a la teva.
A aquesta persona, l'apreciava molt, però molt. Et diré que tan, que per a mi era quasi com la germana que no he tingut.
No entraré en detalls, però "va sortir-se de mare" i em vaig adonar que tot havia estat un engany. Que només s'aprofitava per una raó que li convenia i molt.
No van caldre més paraules, per mi ja ho havia dit tot.
A partir de demà la tornaré a veure, cada dia...
Desitjo que aquest no sigui el teu cas i que parlant, encara que costi, pogueu tornar a somriure plegades.
Celebro la teva tornada.
Petons.

Sophia Blasco Castell ha dit...

La amistat és un tresor delicat, m'agrada com ho defineixen el Petit Príncep i la Guineu a, ho trobaràs a: http://wp.me/p11b5V-g8