23.10.08

DIES DIFÍCILS

Que ho fa que quan estàs malalt, et baixen tant les defenses que en un tres i no res, totes les coses deixen de tenir el mateix sentit...


Estic malalta i trobo a faltar tant el calor d’aquells que abans s’afanaven a procurar que no em faltés de res. És en moments com aquets, quan sento que estic sola.


I és dur.


Llavors, penso amb totes aquelles dones de Kaligath, a les que anava a cuidar per les tardes a Calcuta, i em sento avergonyida de sentir-me així. Elles si que estaven soles! Però deu ser el que he dit al principi, et baixen les defenses, i tot és trastorna.


Dilluns va ser un dia difícil, per una banda era l’aniversari del meu fill gran, 31 anys ja! És increïble com passen els anys! Per coses d’aquelles que té la vida, també era l’aniversari de la mort de la meva mare, 5 anys ja! Per tant un dia de sentiments contradictoris, com deia un dia difícil.


Per treure’m les cabòries del cap, vaig decidir fer un bon dinar per al meu fill, alguna cosa especial, que li agradés. I per treure'm les cabòries d'ara, us vaig a explicar com ho vaig cuinar tot plegat i així em distrec.



De primer vaig fer un plat de rovellons:


Primer els vaig netejar i secar molt bé i els vaig salar.


Després vaig trinxar un all i una mica de julibert.


Un cop fet això, en una paella amb un xic d'oli, tots cap per avall.


Quan ja estaven rossos, els hi vaig donar la volta i els hi vaig tirar l'all i

julibert.



De segon, unes galtes de porc rostides.


Aquest és un plat que no havia fet mai, però va quedar la mar de bo.



Primer vaig fregir les galtes a la cassola, amb un bon raig d'oli d'oliva fins que varen

quedar ben rosses.



Les vaig treure i en aquest mateix oli vaig fer un sofregit de ceba, quan va estar ben torradeta, vaig afegir el tomàquet, i després l'all trinxat.

Llavors vaig tirar-hi un got de vi negre, quan va estar ben redüit, una cullerada de farina i mig litre de caldo. Vaig afegir les galtes, una cabeça d'alls i unes herbes

lligades (llorer, farigola, romaní...) i ho vaig deixar amb el foc baixet fent la xup-xup, quasi una hora.





Mentre les galtes feien xup-xup....




Vaig tallar unes patates a rodanxes, i les vaig posar al forn en una plata amb oli, herbes, sal pebre i uns grans d'all aixafats.




I déu ni do el resultat!




Per acabar, un pastisset simbòlic, ja que a cap dels dos ens agraden els dolços.




La veritat és que tot plegat va quedar força bo, ell va estar content i jo també, i ara fins i tot em sembla que em trobo millor.


10 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Caram quin dinar!
Les persones som animals capaços de viure emocions contradictòries

barbollaire ha dit...

ullassos... Mira et seré sincer..
Si ho sé no vinc a casa teva avui...

No he dinat i vinga fotos de menjar!
Aaaaaaaaaaaaaaaaaghhh!!! Quasi caic en rodó... Podia sentir l'oloreta des de aquí...

X¬DDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD!!! (aquest pictograma és d'algú que es trenca de riure. S'ha de llegir: jajajajajajajajajajajaja!)

Nina, et deixo una bosseta de petonets, dolços òbviament, i guaridors.

Cuida't molt, molt
:¬)****************

Anna Vidal ha dit...

Que et sembla JESÚS! No està malament, eh?
Ja ho pots ben dir que som animals amb capacitats que ni nosaltres mateixos coneixem...

Ai POETA!!!!! Si que em sap greu, i que és això de no dinar.... Molt mal fet, que no me'n torni a assebentar de que fas aquestes tonteries, eh?
X¬DDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD!!!!M'ha agradat noi.
Em cuidaré i gràcies per la bosseta. Un petonet ben fort.
:¬)*************

Carme ha dit...

Doncs sí, jo també trobo que és un molt bon dinar i a mi em va bé cuinar per distreure'm. espero que a tu també.

Espero que et milloris aviat, cuida't bonica.

Laura ha dit...

Cuida't molt, eh? I que les defenses et pugin tan aviat com els ànims. Del dinar em quedo amb aquests rovellons tan magnífics, que m'agraden molt. M'agradaria tenir més temps per cuinar, a mi també m'agrada molt. Quines coses es fan pels fills, eh? Als meus pares, tot i que em veuen independent, o precisament per això, els dóna vida fer coses per mi. Una abraçada molt forta!

khalina ha dit...

mmm quins plats més bons! jo a la cuina em limito a fer plats no elaborats jeje.
Me'n alegro que la cuina et fes trobar millor. Que et recuperis ben ràpid. Jo quan estic malalta em sento una bleda.

labruixoleta ha dit...

mira que acabo de sopar i tot i així se'm feia la boca aigua... quina bona pinta!

Jo tb tinc moments de tristesa, d'enyor i de sentir-me sola. I tots en tenim de motius per sentir-nos així. És igual el lloc on vivim.

Però està bé que sàpigues valorar les coses bones que tens i siguis capaç de fer uns plats tan bonc inclús en moments difícils. Jo, quna estic malament no tinc ni ànims per cuinar.

Una abraçada!

Anna ha dit...

CARME,

Ja em trobo molt millor. I cuinar, és una molt bone teràpia... je,je,je.
Petonets.

LAURA,

Gràcies, bonica, si que em cuido, si, i és que si no em cuido jo..... Ja t'imagines.. El que es fa pels fills, és increïble, la veritat. De tota manera et diré, que tampoc es necessita molt de temps per cuinar, hi ha coses que es fan en poc temps, i quasi bé soles. I és molt agrait. Petonets.

KHALINA,

Crec que tots plegats, quan estem malats ens tornem força bledos/as, je,je,je... Si m'inspiro potser faré algun post de menjars que necessiten poca cuina i que el resultat és al·lucinant. A veure si us animeu a cuinar una miqueta, que són coses que no es poden perdre. Petonets.

BRUIXOLETA,

Si que costa quan no estàs bé, però la cosa està en la motivació, i en aquest cas, la motivació era l'aniversari de un fill, i per un fill fas qualsevol cosa. Un petonet bonica i gràcies.

el paseante ha dit...

Coi, quina gana m'ha agafat a aquestes hores que et comento. Diuen que els rovellons no s'han de rentar, només netejar-los una mica amb un drap humit. Segur que el teu fill i tu vau menjar com a reis. I segur que ara, tants dies després, ja estàs recuperada del tot.

(A mi tampoc m'agrada el dolç.)

Gatot ha dit...

no he passat per casa teva fins avui: jo també he tingut dies complicats i de "baixa" :)
fas els bolets i les galtes com jo!!! però jo les galtes... les deixo com a poc, dues hores!! però segur que et van quedar perfectes!!!!
petons i llepades culinàries!