5.10.08

LA FORÇA DE LA PREGARIA



Ahir ordenant papers, vaig trobar els escrits d’una nit molt llarga i angoixant. Mentre rellegia els mots escrits en mig d’una nit d’insomni i fruit d’una desesperació tant sobtada com inexplicable, se’m encongia l’ànima i se’m feia un nus a l’estomac.


Per quin motiu vaig tenir aquells pensaments, no ho sé explicar, però el que si sé, és que estava completament segura de que no tornaria a veure al Santi. Aquest sentiment em va produir una angoixa tant gran, que vaig passar la nit escrivint, plorant i sobretot... Pregant.


Oh si, vaig pregar com mai no ho havia fet.


Tant sols pregava que tot allò que m’estava passant pel cap, no es fes realitat, vaig pregar, vaig plorar llarga i amargament, com si la pèrdua fos inevitable.

Encara ara em pregunto que em va passar, i no li trobo cap explicació lògica. Però va passar, i finalment de matinada vaig caure dormida en un son curt, inquietant i no gaire reparador.



A l’endemà, malgrat tot, em vaig llevar nova, estava exultant. Vaig anar a treballar i vaig estar rient amb el meu germà, fent bromes i treballant més aviat poc. Em sentia feliç, fins i tot diria que una mica eufòrica, com si de cop i volta, tot en la vida em somrigués. Pensant-ho ara, tot plegat va ser bastant estrany.


A les dues i mitja estava a casa dels meus pares per dinar i va passar una altre cosa encara més estranya. De sobte la meva mare va sentir dolor en un dit, i al mirar-se’l, va veure que tenia l’anell de casada totalment aixafat. Ens va costar moltíssim poder treure-li, varem estar a punt d’anar a l’hospital per a que li tallessin i li poguessin treure, ja tenia el dit tant blau que feia por. Finalment se’l va poder treure i varem seure a dinar tot comentant com li podia haver passat, sense donar-se cap cop, ni res... El telèfon va interrompre el dinar, la conversa, i des de aquell moment, en les nostres vides, va haver-hi un abans i un després .


La noticia crua, i resumida, era la següent. El meu pare havia tingut un accident de cotxe tornant de València. A l’autopista, un cotxe que venia en direcció contraria, va saltar la mitjana, es va aixecar i va caure sobre el cotxe del meu pare. El resultat, l’ocupant del cotxe en qüestió, mort. El meu pare i el noi que anava al seient de darrera, morts. El meu marit, el Santi, contusions i el dit petit d’una mà trencat. Un home que portava un camió, es va parar i va poder treure’l del cotxe, tant sols va poder treure al Santi abans de que tot es convertís en una bola de foc.


Aquella nit havia pregat tant....


Vaig demanar tantes vegades que no me’l prenguessin, que encara no....


Que potser els meus precs varen ser escoltats....


Tot això passava el 19 d’abril de 1985.


Exactament 20 anys més tard, el 19 d’abril de 2005, el Santi va ingressar a la U.C.I de la Tecknon, desgraciadament, aquest cop, les pregaries no varen ser escoltades, i no en va sortir mai més.


Em varen concedir 20 anys més al seu costat.


Un dels poemes que vaig escriure aquella nit, va ser aquest:




PLORO


Ploro . . . .

De sentir-te lluny,

de saber-te absent,

d’estimar-te tant

de voler-te amb mi

de veure els teus ulls

en el mar immens.


I . . . . ploro.


D’esperar el demà,

d’enyorar el teu cos,

i el teu caminar,

i la teva olor, que encara és aquí,

fent-me recordar,

cada mot, cada gest.


I . . . . ploro,


I em crema el desig,

de cridar ben fort,

per si amb aquest crit,

i aquest sentiment,

pogués travessar,

l’anyorança, l’oblit,

i aixís dolçament,

donar-te la má,

i saber-te amb mi.


I . . . . ploro,


Agraint el temps,

que fa que ens estimem.

Agraint cada bés,

i cada pensament perdut,

tots i cada un dels mots,

i els somriures i els plors,

i els silencis i les flors.


I . . . . ploro,


Ploro, per que t’estimo.


25 comentaris:

Carme ha dit...

Quins records més tristos, Anna. Jo no sabria pas dir si la pregària serveix o no serveix. Més aviat crec que si serveix, és d'una manera molt personal i íntima, però no pas per evitar que passi allò que no volem que passi. Però això, clar és només la meva manera de veure-ho.

Impacta molt aquest post, la tev a intuïcio prèvia, la coincidència de les dates. Esborrona.

na última cosa, en forma de pregunta, que jo no ho sé pas. Vols dir que et va prou bé de rellegir aquests diaris antics?

Anònim ha dit...

AQUESTES COSAS PASAN. LA MEVA FILLA VA SOMMIAR LA MORT DEL SEU PARE, EXACTAMENT TAL COM VA PASSAR, DOS DIES AVANS. SENSA MALALTIA, NI RES QUE HU FES PREVEURE. NO CAL DIR,COM ES VA SENTIR. QUIN MISTERI OI? JUGANT AMB BCN.......

Anna ha dit...

Carme, si que son tristos, però són records que marquen molt intensament.

El tema de la pregària, és més complicat, ja que es lliga immediatament amb la religió, però no té per què ser així. Pots demanar alguna cosa amb força i senzillament, ser un desig molt intens. No sé, és un tema difícil.

El fet de llegir aquets escrits antics, no em va ni bé ni malament. Ara em sento molt forta i molt positiva i més aviat m'ha fet pensar en que hauria d'estar contenta pel fet de haver pogut gaudir de la seva companyia 20 anys més i que he d'estar agraïda.
Petonets.

Rita ha dit...

Celebro que estiguis forta, llegir el post trasbalsa una mica i m'ha fet pensar que estaves tocada...

Gatot ha dit...

el passat és part de la nostra vida, de com som ara i de com serem demà...

jo sovint sento que la meva neurona se n'ha anat de vacances amb segons quin tema (a vegades, vacances d'anys) i un escrit, una olor, una fotografia... desperten sensacions "endreçades"...

penso que segons com, va bé "re-viure" i alhora poder mirar-ho una mica en perspectiva, com des de fora... saber que no som la mateixa persona de fa vint anys o trenta, però que som la mateixa amb més vivències...

la pregària... em sembla que és d'aquells petits o grans vicis que prenen més sentit si es fan comunitàriament... (i si, donaria per a molts post, eh?)

petons i llepades d'acompanyar!

Nuria (fenix) ha dit...

Hola Anna.. arríva un dia ,que pots tornar a gaudir dels escrits,fotos de moments compartits. És en aquest moment que t'adones que ets més forta que a la fi has trovat el soseg que ha mancat durant tant temps.
Sempre endevant oi Anna? per ells i amb ells .
Una abraçada bonica . Nuria
El poema !! molt bonic,emociona .

khalina ha dit...

A mi també m'ha deixat impactada. M'has fet plorar a mesura que avançava el relat. Aquestes premonicions, aquestes deventurades coincidències... Tot fora lògica, però ho vas viure. Cal anar endavant.

Laura ha dit...

Anna, em sap greu... i realment impressiona molt la teva intuïció. Jo he viscut dues experiències així i sé de què parles. Suposo que algun dia em veuré amb cor i les escriuré. De tot el que has ecrit i m'ha emocionat, em quedo amb una expressió: que et van concedir 20 anys més en la seva companyia. Un tresor. La força de la pregària. Per què no? Petons.

Anna ha dit...

RITA
Estic bé, i sento que el post us hagi fet pensar que estava tocada. Però alhora m'ha fet veure com gent que no em coneix es preocupa per mi i... també m'ha fet pensar.
Quin gran món aquest dels blogaires!!!!
Una abraçada forta.

GATOT
Estem d'acord, costa reviure algunes coses que ens passen, però quan un es sent amb forces, després sembla com si fesim una mica de net.
El tema de la pregaria donaria per molt, si. Gràcies per acompanyar-me. Petonets.

NURIA
Sempre endevant, si noia. Per ells, per nosaltres, per el que sigui, però endevant.
Gràcies bonica, un petó.

KHALINA
Sento molt haver-te fet plorar preciosa, no era la meva intenció. Un petonet dolç i consolador.

LAURA

Un tresor si, a cops em dic.. Que més es pot demanar! Suposo que sempre es pot demanar més, però em conformo amb el que vaig tenir, que va ser molt.
Un petonet bonica.

Jesús M. Tibau ha dit...

em sento impotent, perquè qualsevol comentari queda petit al costat d'aquest post.

Anna ha dit...

Jesús m. La visita ja s'agraeix, una abraçada.

alvaro ha dit...

...anna, tinc la pell de gallina...
quin regal de 20 anys...
pau i calma

Anna ha dit...

Alvaro, si que va ser un regal, un regal preciosíssim.
Un petonet.

barbollaire ha dit...

ullassos digue'm raret... Però malgrat el teu post és dur, no t'he pogut imaginar tocada. Si més no "tocada" d'una forma preocupant. No ara.

Segurament equivocat, ho he pres com un pas més, de tots aquest que estàs donant. Una mica, i perdona la comparació, com aquestes llàgrimes que crec que no he vessat (encara o prou) per la mare.

No se si m'explico i, sobretot, no voldria molestar-te de cap de les maneres...

La pregaria... Suposo que també depèn un xic de l'educació rebuda...
O com les mares... que en un moment o altre sempre les anomenes, les recordes...

Anna, nina, gràcies per compartir-ho amb nosaltres...

Una bosseta de petonets dolços i una abraçada (buf! quines llibertats! amb el teu permís, clar!)
;¬)*******

Anna ha dit...

BARBOLLAIRE,
De raret res, al contrari, vas ben encaminat amb el que dius. Segueixo fent passets, mirant endavant, cada dia una mica més. Són records, i reflexions que m’ajuden a anar fent net. Les llàgrimes també ajuden, però el fet de no plorar no vol pas dir que els sentiments siguin menys profunds, és un error en el que caiem tot sovint. Hi ha tantes coses que influeixen, tantes... El que és dolent, és aguantar-se les llàgrimes, això si que fa mal, a l’ànima, al cor i al cos. Les pèrdues necessiten un temps, per assimilar, pair, revelar-t’hi, acceptar i finalment seguir vivint, estimant, amb la força renovada, amb la ferida cada cop més guarida fins que esdevingui una cicatriu, que sempre serà allà, però que cada cop fa menys mal.

Barbollaire, no em molestes gens, i ja fa temps que et vaig donar permís.

Un cabàs de petonets dolços i endavant...

Per cert un cop ja t’ho vaig preguntar, em repeteixo que volen dir tots aquets símbols (;¬)*******) amb els que acaba el comentari????
Petonets.

barbollaire ha dit...

és una cara fent
una picadeta d'ulls
;
Un nas
¬
Somrient
)
I fent petonets (obviament dolços!)
*******
O sigui, si ho ajuntem tot, tenim:
;¬)*******

en resum un emoticon

el paseante ha dit...

Un post molt dur Anna, que fa sentir, que fa pensar que també ens pot passar a nosaltres, que fa recordar el teu pare i el Santi. Encara no són morts dona. Volten per aquí. Pel teu blog. I els hem conegut gràcies a tu. Un petonet.

PD: Si vols, visita el blog "Cuentos prescindibles". Crec que ella i tu teniu una tarjectòria vital paral.lela.

Anna ha dit...

BARBOLLAIRE, ja,ja,ja,... Molt xulo!!
Gràcies per l'aclariment.
Petonets agraits.
;¬)****** je,je,je...

PASEANTE,gràcies maco, si que hi volten, sempre, i és un plaer compartir amb vosaltres totes aquestes coses...
Ara pasaré per Cuentos prescindibles a donar-hi un cop d'ull.
Un petonet.

el paseante ha dit...

L'MK (cuentos prescindibles) també va perdre el marit massa d'hora.

- assumpta - ha dit...

M'he quedat sense paraules ...
Jo també crec que una pregària no ha d'anar lligada forçosament sempre amb la religió.
Un poema bellíssim i la teva força admirable !

Doe ha dit...

Jo sent tant jove també he viscut això, però a mi me'l van treure a la primera... no em va deixar dir-li adéu, i va marxar, per sempre, lluny...

Jesús M. Tibau ha dit...

T'infomro que he inclòs aquest post a la secció de Blogs degustació d'avui.

Anna ha dit...

PASEANTE, gràcies per la informació, ja he passat pel seu blog i m'agrada força.

ASSUMPTA, doncs estem d'acord, i gràcies per les cosetes que em dius.

DOE, això és la vida, el que passa que no volem pensar-hi i que sempre pensem que aquestes coses els hi passen als altres... Buff! és un pal, sento molt el que et va passar. Un petonet ben fort.

JESUS M. TIBAU, Moltíssimes gràcies!! És tot un honor, de veritat. Un petó.

MK ha dit...

Acabo d´entrar al blog i quasi de manera instintiva he obert aquest post i aquest comentàris.
La vida , les vides de la gent es creuen i van fent un teixin de coincidències a vegades extranyes.
Suposo que podriem parla de la solitut i de la UCI de la TEcknon ,i de pregaries no escoltades...
M´alegra haver-te conegut el blog i mira per on em confirma que el Paseante es molt més intuitiu del que ya sembla...

Anna ha dit...

MK, El món de les casualitats, les coincidències.... és increible en veritat, fins i tot avegades fa una mica de por.

Jo soc d'aquelles persones que intenten donar-li la volta a tot i prefereixo parlar de les pregaries escoltades... no sé és quelcom innat en mi, sempre veient el got mig plé... Però si, estic segura de que podriem parlar de la duresa dels moments de la UCI també.

Un abraçada ben forta.