LA FORÇA DE LA PREGARIA

Ahir ordenant papers, vaig trobar els escrits d’una nit molt llarga i angoixant. Mentre rellegia els mots escrits en mig d’una nit d’insomni i fruit d’una desesperació tant sobtada com inexplicable, se’m encongia l’ànima i se’m feia un nus a l’estomac.

Per quin motiu vaig tenir aquells pensaments, no ho sé explicar, però el que si sé, és que estava completament segura de que no tornaria a veure al Santi. Aquest sentiment em va produir una angoixa tant gran, que vaig passar la nit escrivint, plorant i sobretot... Pregant.

Oh si, vaig pregar com mai no ho havia fet.

Tant sols pregava que tot allò que m’estava passant pel cap, no es fes realitat, vaig pregar, vaig plorar llarga i amargament, com si la pèrdua fos inevitable.

Encara ara em pregunto que em va passar, i no li trobo cap explicació lògica. Però va passar, i finalment de matinada vaig caure dormida en un son curt, inquietant i no gaire reparador.

A l’endemà, malgrat tot, em vaig llevar nova, estava exultant. Vaig anar a treballar i vaig estar rient amb el meu germà, fent bromes i treballant més aviat poc. Em sentia feliç, fins i tot diria que una mica eufòrica, com si de cop i volta, tot en la vida em somrigués. Pensant-ho ara, tot plegat va ser bastant estrany.

A les dues i mitja estava a casa dels meus pares per dinar i va passar una altre cosa encara més estranya. De sobte la meva mare va sentir dolor en un dit, i al mirar-se’l, va veure que tenia l’anell de casada totalment aixafat. Ens va costar moltíssim poder treure-li, varem estar a punt d’anar a l’hospital per a que li tallessin i li poguessin treure, ja tenia el dit tant blau que feia por. Finalment se’l va poder treure i varem seure a dinar tot comentant com li podia haver passat, sense donar-se cap cop, ni res... El telèfon va interrompre el dinar, la conversa, i des de aquell moment, en les nostres vides, va haver-hi un abans i un després .

La noticia crua, i resumida, era la següent. El meu pare havia tingut un accident de cotxe tornant de València. A l’autopista, un cotxe que venia en direcció contraria, va saltar la mitjana, es va aixecar i va caure sobre el cotxe del meu pare. El resultat, l’ocupant del cotxe en qüestió, mort. El meu pare i el noi que anava al seient de darrera, morts. El meu marit, el Santi, contusions i el dit petit d’una mà trencat. Un home que portava un camió, es va parar i va poder treure’l del cotxe, tant sols va poder treure al Santi abans de que tot es convertís en una bola de foc.

Aquella nit havia pregat tant....

Vaig demanar tantes vegades que no me’l prenguessin, que encara no....

Que potser els meus precs varen ser escoltats....

Tot això passava el 19 d’abril de 1985.

Exactament 20 anys més tard, el 19 d’abril de 2005, el Santi va ingressar a la U.C.I de la Tecknon, desgraciadament, aquest cop, les pregaries no varen ser escoltades, i no en va sortir mai més.

Em varen concedir 20 anys més al seu costat.

Un dels poemes que vaig escriure aquella nit, va ser aquest:

PLORO

Ploro . . . .

De sentir-te lluny,

de saber-te absent,

d’estimar-te tant

de voler-te amb mi

de veure els teus ulls

en el mar immens.

I . . . . ploro.

D’esperar el demà,

d’enyorar el teu cos,

i el teu caminar,

i la teva olor, que encara és aquí,

fent-me recordar,

cada mot, cada gest.

I . . . . ploro,

I em crema el desig,

de cridar ben fort,

per si amb aquest crit,

i aquest sentiment,

pogués travessar,

l’anyorança, l’oblit,

i aixís dolçament,

donar-te la má,

i saber-te amb mi.

I . . . . ploro,

Agraint el temps,

que fa que ens estimem.

Agraint cada bés,

i cada pensament perdut,

tots i cada un dels mots,

i els somriures i els plors,

i els silencis i les flors.

I . . . . ploro,

Ploro, per que t’estimo.