Fa dies que no escric.
Però fa dies que us llegeixo.
Penso i penso, que és tot un mon aquest dels blogs.
Cadascú de vosaltres, teniu coses a dir, i totes tenen quelcom d’interessant, i jo malgrat no dir res, em sento acompanyada, recolzada. I és increïble!
Voldria ser capaç de fer-vos arribar el que sento.
Voldria ser capaç de donar-vos les gràcies de manera que us arribés realment el meu agraïment.
Voldria ser capaç d’expressar com sou d’importants en la meva vida.
I tots els mots, em semblen poca cosa.
I tots el silencis , em semblen incomprensibles.
La vida no et dona el que esperes quasi mai.
La vida no és quasi mai el que esperes.
La vida es tant senzilla o complicada com un decideix, viure-la.
La vida és , el que tu vulguis que sigui,
malgrat tot, el que passi,
la vida és... immensament meravellosa.
Res, res. Ni el més terrible dels mals pressentiments, pot fer que malbaratem ni un sol segon d’aquesta vida meravellosa.
Des de el fons del meu cor, sorgeix una veu que mai no puc fer callar, que sempre em diu el mateix.
Viu,
estima,
escolta,
estima,
somia,
estima,
gaudeix, i estima…
Estima sempre,
al màxim.
Avui vull dir-vos tant sols una cosa.
Bé, no, dues.
GRÀCIES.
Us estimo.
Bon cap de setmana per tots.
.JPG)
.jpg)
