Jo tenia un somni

Estic tant contenta que vaig per casa fent saltirons!

Per fi tot està en marxa, ara comença el compte enrere....

Me’n vaig a Calcuta!!!!

Aquest era un somni. Un somni que he tingut des de ben petita, i estava allà, a la carpeta dels somnis.

Pensava que mai hi podria anar, ja que al meu company de viatge si alguna cosa no podia sofrir, era precisament veure el sofriment del altres. I anar-hi jo i deixar-lo sol.... això si que era impensable, no podia estar sense mi ni un dia! Així que sempre havia pensat que seria impossible. Però les circumstàncies de la vida, canvien d’un dia per un altre i està clar que desitjaria que el somni seguis a la carpeta i tenir amb mi al meu company, però això el quelcom que no està a les meves mans. Per tant.... el somni està a punt de esdevenir realitat.

Marxo el proper 30 d’abril i m’hi quedaré un parell de mesos. Col·laboraré amb l’ordre de la Mare Teresa de Calcuta, encara no sé on ni fent què, però estic tant il·lusionada !

No tinc paraules per expressar el que sento, estic contenta, nerviosa, espantada, de tot una mica. Però amb una força interior que pot amb tot.

EL DOLOR

Aquets dies de festa, han estat uns dies de descans i recuperació. He estat molta estona a casa sola, tranquil·la, relaxada... Hi ha hagut temps per tot, llegir, repassar l’anglès (ara estic estudiant...) dormir, no fer res, i ... pensar, pensar molt. A cops em dic que penso massa, però ho he fet de tota la vida així que aquestes alçades ja no té remei.

I he pensat molt en el dolor, el de l’ànima, que no sé si és més dolorós, però si més complicat. Pensava en el dolor de la pèrdua, en el meu cas de les pèrdues. El fet que em va portar a reflexionar sobre això és un comentari constant que sento al meu voltant. De lo bé que ho porto, lo forta que soc, que és d’admirar, jo no podria..... I això és el que em va fer pensar que és veritat que soc forta i que a cops no sé ni jo de on trec les forces, però allà estan, sempre.

Vaig estar pensant en que des de sempre perdo persones estimades. Als dotze anys ja no tenia cap avi, tots varen morir ben joves. L’àvia que més recordo, tant sols tenia seixanta dos anys. Això fa que ja de petita assimilis que la gent marxa, que és part de la vida i el fet de veure als teus pares plorar per aquestes pèrdues, fa que aprenguis a que el dolor és part de la vida.

Als vint i tres anys va morir el meu millor amic, allò em va deixar totalment col·lapsada, era una criatura! Ara tocava assimilar que no tant sols marxen els grans... Va ser dur i difícil, però jo llavors ja estava casada i tenia dos fills petits, això em va ajudar a tirar endavant. El fet de saber que estem tant de pas, em va donar una visió molt diferent de la vida. Estava clar que tot era temporal, i era una obligació gaudir de totes les coses meravelloses de la vida a cada instant.

Quan pensava que la vida ja m’havia castigat suficient, que ja havia aprés la lliçó, va morir el meu pare.

Un altre dalt a baix, aquest en circumstàncies terribles i patint terriblement amb el dolor de la mare.... Amb unes contradiccions molt difícils de pair, ja que va morir en un accident de cotxe amb dues persones més i miraculosament el meu marit va sortir il·lès. Estava trista i contenta, enrabiada i agraïda, era un embolic tant gran, i jo tant sols tenia vint i cinc anys. Va ser molt i molt difícil, molt i molt dur i si ja tenia una visió de la vida diferent, aquí la lliçó va ser clara.Ningú estava fora de la roda, qualsevol de les persones que més estimava, podia no ser-hi a l’endemà. Allò si que era important, no tant sols s’havia de gaudir de la vida, si no que s’havia de treure tot el suc a tot. I llavors les discussions es varen acabar, era tant absurd discutir... tot tenia una importància tant relativa.....

Varen passar vint anys en els que encara varen anar marxant familiars, un bon amic, coneguts, fins que una tarda la meva mare va anar a reunir-se amb el seu gran amor, sense fer soroll, en un no res, envoltada dels seus fills i amb un somriure als llavis. Aquesta va ser una pèrdua serena, resignada, tranquil·la. Vaig saber que plorar era una forma egoista de veure la mort. Ella desitjava tant reunir-se amb ell, era el seu desig més íntim. Qui era jo per estar trista?

Evidentment tot aquest bagatge, no et prepara per perdre el teu gran amor.

Mai no estem preparats. I el dolor és immens i irreparable.

Però la vida m’ha donat tantes coses bones com dolentes i està clar que si m’hagueren deixat escollir, hagués canviat moltes coses, però si ho penso bé, tot el que ha passat m’ha fet com soc, i és ben cert que tot això m’ha fet molt forta, però no m’ha endurit. M’ha fet senzilla i sensible a tot el que em rodeja. Soc capaç d’apreciar les petites coses i gaudeixo de la vida molt més que d’altres persones que passen per aquest món sense viure-la. Soc capaç d’estimar i em sento estimada per la gent que m’envolta.

Si que és veritat que m’he quedat sola molt jove, però vaig tenir la sort de casar-me també molt jove , per tant, he gaudit d’un amor que molta gent no coneixerà mai durant quasi trenta anys. Em puc queixar? Sempre ens podem queixar, però que ens aporta? Res.

En definitiva, el dolor és quelcom més que patir. És un sentiment que si ets capaç de acceptar i controlar, et fa més persona.

Norah Jones - Somewhere over the rainbow

AMISTAT

Estic un xic abatuda i molt cansada, però no puc anar-me’n a dormir sense escriure com em sento i el que penso.

Ahir vaig passar per el quiròfan, i encara que ha estat poca cosa, i avui ja he marxat cap a casa, ara em sento bastant fluixa. En moments com aquets és quan més et trobo a faltar. Estava massa mimada, em vares mal acostumar. I ara... ¡Com costa, amor meu!

Sort que les amigues, ¡Beneïdes amigues! no fallen mai. Son el meu pilar, sort en tinc d’elles. Així que avui voldria parlar d’elles. D’ençà del dia que vas marxar, si bé és cert que em sento molt sola, malgrat això, sempre, sempre tinc la seguretat de que no ho estic, m’ho demostren dia a dia, se que puc comptar amb elles en qualsevol moment. I això és tant important ara per a mi!

És per això que vull donar-vos les gràcies més sinceres, des de les profunditats del meu cor us dic amb majúscules que US ESTIMO, que sou fantàstiques, que no teniu ni idea de la importància que té la vostre amistat en la meva nova vida, encara que us ho imagineu, és encara una mica més. Sou com diu aquella dita de qui té un amic té un tresor, els meus quatre tresors.

Per altre banda també voldria demanar-vos perdo per les vegades que tinc la sensació de que m’aprofito de la situació en la que visc i potser us pressiono massa. En el moment, no en soc conscient, però desprès me’n adono i em sap greu, i crec que mai us ho he dit, així que ara aprofito per fer-ho. Ho sento, de tot cor.

Aquest post està dedicat a vosaltres, sou com un bàlsam per les meves ferides i la llum de les meves alegries.

La meva abraçada més enorme, i la meva amistat per sempre per tu Ajo vincle profundíssim, per a tu Marta la més dolça i tendre, per a tu Mireia companya de solituds i per a tu Carmina que has renascut amb força, no canvieu mai, sou les millors.

Us estimo,
Anna

LA FLORETA DE LA BRUIXOLETA

Molts cops he vist en altres blocs, com els seus autors rebien i alhora entregaven algun premi. Jo mai no n’havia rebut cap. Fins ahir. Ahir La bruixoleta em va donar aquesta preciosa floreta acompanyada d’uns mots ben afalagadors. I m’ha emocionat, m’ha fet molta il·lusió i alhora fa que no em desanimi (cosa que em passa sovint) i m’ha donat forces. Malgrat tots els entrebancs que la vida ens posa al davant, sempre em torna a sorprendre amb petits detalls que fan que valgui la pena viure. Trobar persones a les que sense conèixer et puguin emocionar tal com molts de vosaltres heu fet amb mi, fa que tot sigui molt més senzill i planer. Mil gràcies per aquesta floreta que sé que surt del cor d’una persona sensible i sincera.