14.3.08

Norah Jones - Somewhere over the rainbow

AMISTAT

Estic un xic abatuda i molt cansada, però no puc anar-me’n a dormir sense escriure com em sento i el que penso.

Ahir vaig passar per el quiròfan, i encara que ha estat poca cosa, i avui ja he marxat cap a casa, ara em sento bastant fluixa. En moments com aquets és quan més et trobo a faltar. Estava massa mimada, em vares mal acostumar. I ara... ¡Com costa, amor meu!

Sort que les amigues, ¡Beneïdes amigues! no fallen mai. Son el meu pilar, sort en tinc d’elles. Així que avui voldria parlar d’elles. D’ençà del dia que vas marxar, si bé és cert que em sento molt sola, malgrat això, sempre, sempre tinc la seguretat de que no ho estic, m’ho demostren dia a dia, se que puc comptar amb elles en qualsevol moment. I això és tant important ara per a mi!

És per això que vull donar-vos les gràcies més sinceres, des de les profunditats del meu cor us dic amb majúscules que US ESTIMO, que sou fantàstiques, que no teniu ni idea de la importància que té la vostre amistat en la meva nova vida, encara que us ho imagineu, és encara una mica més. Sou com diu aquella dita de qui té un amic té un tresor, els meus quatre tresors.

Per altre banda també voldria demanar-vos perdo per les vegades que tinc la sensació de que m’aprofito de la situació en la que visc i potser us pressiono massa. En el moment, no en soc conscient, però desprès me’n adono i em sap greu, i crec que mai us ho he dit, així que ara aprofito per fer-ho. Ho sento, de tot cor.

Aquest post està dedicat a vosaltres, sou com un bàlsam per les meves ferides i la llum de les meves alegries.

La meva abraçada més enorme, i la meva amistat per sempre per tu Ajo vincle profundíssim, per a tu Marta la més dolça i tendre, per a tu Mireia companya de solituds i per a tu Carmina que has renascut amb força, no canvieu mai, sou les millors.

Us estimo,
Anna

4 comentaris:

Anna ha dit...

En algun lloc sobre l’Arc de Sant Martí,
molt, molt amunt,
hi ha una terra de la que vaig sentir parlar
en alguna cançó de bressol.

En algun lloc sobre l’Arc de Sant Martí,
els cels son blaus,
i els somnis que goses somiar,
es tornen realitat.

algun dia demanaré un desig a un estel,
i despertaré molt lluny del núvols,
deixant-los enrere,
allà on els problemes son com gotes de llimona,
lluny molt més amunt de les xemeneies,
allí és on em trobaràs.

En algun lloc sobre l’Arc de Sant Martí,
volen ocells celestials.
Els ocells volen per sobre de l’Arc de Sant Martí,
llavors, Perquè jo no podria?

Si els ocells volen alegrament
més enllà del Arc de Sant Martí....
Perquè jo no podria?

Carme ha dit...

Anna, em fa feliç saber que tens quatre amigues, quatre tresors. A vegades la teva solitiud i tristesa en els poemes m'aclapara, per la impotència de fer-hi res. Avui, que et llegeixo amb retard, et desitjo que ja estiguis ben recuperada de la intervenció i que conservis per sempre els teus tresors. Una abraçada.

Anna ha dit...

Carme, gràcies, i ja veus que no estic tant sola. Estic molt millor, recuperada i bé després d'aquest lapsus de festes.
Una forta abraçada!

AINA ha dit...

una canço preciosa. m´encanta tot i que es una mica tristona.. es bo tenir amistats amb les que saps que pots comptar en els moments dolents. en els moments bons les amistats sempre hi son. Però el que et demostra que es bon amic teu...tb. hi es en els mals moments quant ens sentim pitjor amb nosaltres mateixos i amb el mon

sort

aina