RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA

La ciutat està coberta per una boira que fa que la Teresa es senti neguitosa. Tot el matí que va amunt i avall per la gran casa on viu des de que es va casar amb el Sr. Arnau, fa més de trenta anys.

Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.

El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...

Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.

Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:

- Endavant.

- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.

- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!

- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.

- Què vols dir?

- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.

La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.

Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.

- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...

- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?

- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.

- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.

I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.

En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.

Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.

- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.

- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.

- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?

- Recordes a la Carmela?

- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?

- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.

- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.

- Però a la senyora se li va ficar al cap que el senyor hi tenia alguna cosa a veure - segueix la Lluisa impacient.

- I era cert? – pregunta la Núria.

- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!

- Pobre noia! – exclama la Maria.

- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.

- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.

- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.

- Pel que es veu – segueix en Josep que ha sentit com el senyor li explicava al doctor Rosell - Al senyor li va fer llàstima el que li va passar a la Carmela, i la va col·locar a treballar a l’empresa que acabava de fundar dedicada al transport marítim. Amb el temps la filla de la Carmela que gràcies a la seva mare va poder estudiar, va començar a treballar a la mateixa empresa de secretaria de direcció.

- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.

- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.

- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.

I dit això, tots quatre esclaten a riure.

......................................................................................................................................................................

Darrera proposta de Relats Conjunts