ABSÈNCIA

Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.

Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.

Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per la boca. El buit que ell havia deixat a la seva vida era tant gran, que no entenia com podia ser que seguis vivint amb aquell buit.

Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.

No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.

Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.

Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....

Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.

Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.

La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.

DESCONEXIÓ

Porto molts dies desconnectada, he anat entrant i sortint, llegint els vostres escrits, els comentaris, i sense ganes d’escriure. Em mirava el teclat i... res que no en tenia ganes.

I em sentia fatal, com si no estigues fent bé els deures... Quina cosa més estranya, no?

La veritat és que darrerament he estat un xic angoixada, ja que estic cercant feina i la cosa no està gens fàcil, i més si tens una certa edat, i no tens estudis. Fa quasi dos mesos que envio currículums sense parar, i tant sols vaig anar a dues entrevistes, de les que no m’han dit res més. Aquesta tarda tinc una entrevista de feina, que molt malament haurien d’anar les coses per a que no dones bons fruits. Estic més relaxada, tot just el mes de desembre se’m acaba l’atur, i si no em col·loco aviat llavors si que la cosa es començarà a complicar de veritat.

Així que potser per tot això no he tingut ganes d’escriure. L’Anton em deia ahir que volia veure’m més activa, i potser va ser l’empenta que necessitava... Gràcies Anton, ja tens raó, ja.

Ara creuaré els dits, per a que aquesta tarda per fi s’acabin les angoixes.