15.11.08

ABSÈNCIA


Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.


Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.


Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per la boca. El buit que ell havia deixat a la seva vida era tant gran, que no entenia com podia ser que seguis vivint amb aquell buit.


Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.


No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.


Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.


Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....


Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.


Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.


La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.

18 comentaris:

Cesc ha dit...

Resulta trist llegir-te però entenedor pels qui hem perdut. Però de la pèrdua en tens el record, mai es perdrà mai te'l treuràs de tu i sempre serà teu. Molts ànims... i que una abraçada ben gran.

khalina ha dit...

d'on és la foto? Del lloc que mirava ella?
La Costa Brava pot ser alegre o trista segons els ànims que un té. Però la inmensitat del mar, la blavor del cel, la bellesa de la natura... han de donar-nos força malgrat les absències

Rita ha dit...

Un post maco, però trist. Suposo que necessites més temps, per arribar a pensar en ell i que només et surti un somriure dolç.

Ànims, maca, i deixa que el temps ho vagi aclaparant.
Petons!

Carme ha dit...

Jo crec que és prou entrenedor per a tots. Ens dóna la mesura d'aquesta pèrdua que ha deixat un buit que no pot omplir-se fàcilment. m Segur, que ha d'arriba r un dia que el record sigui dolç. Estic segura que ell ho voldria així.

el paseante ha dit...

No tinc ni aquest entorn natural, ni aquest record per sempre, ni aquests gossos que et saben entendre. I de vegades també estic trist.

Anna ha dit...

Gràcies CESC, pels teus anims, ja se que sempre serà amb mi, el que passa és que hi ha dies que no saps ben bé per que.... Et trobes de cop amb aquets sentiments de tristesa i buit. Però per sort, cada cop son menys y també duen menys. Petons.

KHALINA, la foto és del camí de ronda que va de Llafranc a Calella de Palafrugell. Petonets bonica.

Segur que si CARME, i segur que arribarà. Per sort, cada cop el veig més a prop aquest temps en el que el somriure predomini. Petonets dolços.

EL PASEANTE, tots estem tristos de tant en tant, fins i tot a voltes sense cap motiu aparent... Els humans som així d'especials. I els animals, son molt més llestos del que ens pensem, aquets gossos, a cops em deixen amb la boca ben oberta, je,je,je... Gràcies per tot, petons.

RITA, com bé dius tot és qüestió de temps. Encara me'n falta una mica. Gràcies pels ànims, petonets.

zel ha dit...

Jo no tinc cap gos, però el dolor de l'absència l'han notat els meus nens a l'escola...i les llàgrimes rodolen...

Anna ha dit...

ZEL, sé molt bé de que parles, i rodolen, rodolen.... sembla que tinguin vida pròpia. Petonets dolços.

òscar ha dit...

és fàcil de dir que el temps ho cura tot.
cal, a més de la cirugia del temps, molts petons llençats al cel i molts somriures al voltant.

Anna ha dit...

Gràcies OSCAR, la veritat és que el temps sense cirugia.... Difícil. Es necessita cirugia i molts somriures al voltant com els que m'envies. Gràcies.

Laura ha dit...

Amb l'última frase ja ho dius tot. En una obra de teatre seva, Sagarra li fa dir a un personatge em situació molt angoixant i difícil que sent "unes ganes molt grans de respirar". No he viscut una pèrdua com la teva, però també he tingut, per altres motius, "ganes molt grans de respirar", i és realment aclaparador. Petons.

barbollaire ha dit...

Trobo que està bé que miris el mar, el cel i, si ho necessites, si et surt de dins, el ploris...
I sobretot el recordis, per que recordant-lo trobaràs alguna cosa que et faci somriure.

I un cop somriguis, ullassos, tornaràs a sentir tota la vida i l'alegria que t'has portat de ben lluny...
I em jugaria un pèsol (que diu aquell) a que et poses a explicar-li coses... I somrius..

Per què... l'estimaries amb llàgrimes? No, oi?

Doncs això, plora, plora'l sempre que ho necessitis, però recorda de somriure'l, somriure't, molt més encara.

Un petó dolç i immens, nina.
Una abraçada blava com el mar.
:¬)*

Joana ha dit...

Per sort el record del que has viscut no l'esborrarà ni el temps ni les llàgrimes. Per sort has pogut compartir i estimar-lo i "ell" ho sap allà on estigui.
Una abraçada!

Anna ha dit...

LAURA, és dificil, i costa respirar, per sort, cada cop menys vegades em passa. Però de tant en tant, encara m'agafa desprevinguda...

BARBOLLAIRE, has guanyat "el pèsol"!!
No en tinguis cap dubte de que hi parlo, i li somric, i també el renyo per haver-me deixat sola i recordo coses en veu alta.... buff!!!
Gràcies i et torno l'abraçada blava, blava i un petonet dolç.

JOANA, He tingut molta sort, és veritat, vaig poder compartir quasi trenta anys la meva vida amb un ser excepcional. Un petonet.

Montse ha dit...

Els t'estimo i els petons llançats a l'aire no es perden en un racó de l'infinit... van a parar allà on nosaltres els volem enviar. N'estic segura.
Un petó direccional, cap a tu.

Anna ha dit...

MONTSE,
Jo també n'estic segura. Gràcies Montse, petonets per a tu.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

et linko i ens mantenim en contacte

petons des de Reus

Tondo Rotondo ha dit...

M'ha fet pensar en aquella xarta que mai no arribava... quan l'e-mail era gairebe per inventar...

Absència