28.11.09

Que em passa?



No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.

Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.


Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.


Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.

Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.


I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….


Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.


Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….


Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.

22 comentaris:

merike ha dit...

Anima't, que estes millor que jo. Vius al sud. Parles una llengua bonica que no aprendrà mai:-)
Ets sentiràs millor quan comparàs la temperatura amb la meva a Hèlsinki:-) Una abraçada!

assumpta ha dit...

T'entenc molt bé, Anna. Més del que t'imagines. També tinc una feina que m'ofega. I ho fa no només les hores que hi sóc allí, sinó també la resta de les que en teoria hauríen de ser per a mi.

Has aconseguit coses, encara que no t'ho sembli. Tu mateixa dius que estàs aconseguint superar la tristor que omplia els teus dies, això és important i diu molt a favor teu. Ets una dona valenta!

Si ara necessites prendre't les coses amb calma i descansar més, fes-ho, relaxat. Tu ets el més important per a tu mateixa. Dona't la prioritat que necessites.

Però també et dic, que no és bo de quedar-se a casa tot el cap de setmana. Manteta i sofà, són bons companys per a hores buides, però no les hi vulguis omplir totes.

Quan els amics, ho són, fan les coses de gust, no pas per cap obligació escrita. N'estic segura que tu faries el mateix per qualsevol d'ells, i ho faries també de tot cor.

Podries provar de sortir tu una estona abans, fins a l'hora que heu quedat de trobar-vos. Mirar de compaginar aquesta dualitat per a que cadascuna tingui el seu propi espai i puguin conviure amb tu amb total normalitat.

No és senzill ni fàcil, ho sé. El millor consell de tots, el porta cadascú de nosaltres dins, però de vegades ens costa sentir la nostra pròpia veu. Dona't temps, no et forcis trobaràs el teu espai.

Si mai et ve de gust perdre't per aquí baix, ni ho dubtis, seria un plaer omplir les hores amb la teva companyia.

Ànims, Anna! Sempre hi ha algú que ens estima, algú que està pendent del teu somriure.

Perdona per tota aquesta parrafada. Però m'he sentit al teu costat amb la manteta damunt.

Una abraçada i un petó amb embolcall d'afecte.
;)

Carme Rosanas ha dit...

Anna, jo també t'entenc i molt bé. Ja no sé que més podria dir-te després de les paraules dolces i assenyades de l'assumpta...

Pren-te el temps i amb el ritme que necessitis... ves fent els petits passos com el,la et diu. No hi ha pressa, però mica en mica anem aconseguint trobar el ritme i la nostra manera de viure.

Tots passem moment i moment si tu has viscut un cop molt dur. Sovint passa que en el moment que creiem ja més o menys controlada la immensa tristor, ens apareix aleshores la reorganització de la nostra vida.

Aprenem junts constantment. I si a vegades sembla que vinguem aquí a donar-te consol i ànims, venim també a buscar-hi lliçons de vida, de força, de saviesa. Tot flueix en els dos costats, Anna, la dependència, la necessitat, el donar i el rebre, sempre van i vénen. Aquí i segur amb els teus amics... també.

Una abraçada ben forta, Anna!

Carme Rosanas ha dit...

Volia dir

Tots passem moments i moments, i tu ...

Sergi ha dit...

Respecte al fet de les ganes d'escriure, penso que tu mateixa saps la resposta i l'exposes en aquest post. Hi ha temporades de tot, i aquest món no et deu omplir tant, perquè si no trobaries estones per passar-hi i escriure cosetes. Potser no escrius per no trobar-te, com has fet avui.

I en referència a estar sol, em faig el càrrec de que és molt dur, m'he sentit així alguna vegada, com molta altra gent que tingui una situació similar a la teva. Depens d'unes coses i tampoc no vols ser una càrrega. Però pels amics mai s'és una càrrega, intenta demanar-los ajuda i comprensió.

I potser no serveixi per a res, però a internet hi ha tot un món de comunicacions per explotar et sorprendries de com d'acompanyada et pots arribar a sentir, i mai se sap què pot passar. Ànims, espero que el cap de setmana no sigui tan dolent com l'imagines.

Barbollaire ha dit...

Ullassos...

respecte a escriure o no, ser-hi o no, ja saps que penso que els silencis són necessaris per donar sentit a les paraules...

Potser és aquesta "desacceleració" sobtada dels caps de setmana, després de tot el ritme que portes.

No corris. no tinguis pressa.
Jo no puc donar-te gaires consells. Primer perquè els bons ja te'ls han donat Assumpta, Carme i XeXu..

Jo et diria que agafessis la càmera i sortissis, xino-xano, a redescobrir el que t'envolta. Moooolt a poc a poc.

Com quan eres a l'India?.
Segur que et retrobes amb algun somriure (intern o extern) que no recordaves o esperaves.

(bé, dissabtes, si vols, pots anar a comprar a la Boqueria i amb aquesta excusa, esmorzar al Pinotxo, ben d'horeta ;¬P)

O simplement, surt i respira. No facis gaire coses o res.
Puja a Collserola o a Montjuïc, i contempla Barcelona, el mar...

ah! I fes allò tant tonto, sa i bé de preu que és somriure.

Com tu saps...

Una abraçada infinita
Un petó ben dolç

PS ha dit...

Després del que t´han dit els companys als comentaris només puc afegir que desitjo que el que et passa sigui passatger i que t´ho prenguis com un aprenentage, molts ànims i una abraçada.

Anna ha dit...

Sou preciosos.

Si,preciosos. Entreu, llegiu, sentiu i em transmeteu un munt de bons sentiments, de complicitats, de bons consells... I això és preciós. Gràcies de veritat, per tanta tendresa.

La veritat és que el que volia dir no és una queixa, és simplement la constatació d'un fet. A cops han de passar moltes coses per adonar-te de com ha canviat la teva vida i quan et semblava que ja estaves en el camí, resulta que has de tornar a començar. Això ÉS LA VIDA. I jo com tots segueixo lluitant, reorganitzant, constatant i donant-li la volta a tot altre vegada.

Això si SEMPRE amb el somriure als llavis (M.A. això no ho perdre mai, no pateixis ;¬)****)

Us envio una forta abraçada acompanyada del millor dels meus somriures...

gatot ha dit...

a vegades podem tenir la sensació que "necessitem ocupar" el cap de setmana... tenir sempre la vida plenament ocupada per no haver d'escoltar-nos;

a vegades, escoltar-nos també està bé, encara que ens pugui fer mal d'entrada perquè ens permet deixar anar allò que tanta ocupació amaga.

jo sóc raro així que no t'ho prenguis com un consell, que tampoc m'agrada donar-ne... però penso que totes les masses piquen, i que ja està be tenir una mica de tot.

petonets de fer companyia!

kweilan ha dit...

Després de tot el que t'han dit poc puc afegir...Ànim i una abraçada!

Montse ha dit...

ja no em queda cap paraula, te les han dit totes, Anna.

Només pensa que, encara que estàs sola físicament, no ho estàs espiritualment: tots els que et seguim, d'alguna manera estem amb tu. I si ens necesites més físicament, no dubtis a fer quatre lletres a la meva bústia (o tres S.O.S.) :) i xerrarem en diferit. O, si és possible, entrarem en un xat (gmail, per exemple) o ens trucarem.

Pots comptar-hi!

Ànims, reina mora!!!!

Montse ha dit...

oichs, quin "embolío", el que volia dir, era que fessis quatre lletres, o tres (lletres), suposo que ja ho has entès, maremeva, quan vull puc ser més enreda-troques que jo que sé!!!!

:D

rhanya2 ha dit...

Afegiré que de vegades surto sola a passejar en bicicleta per la Diagonal, vaig sola al cinema del barri perquè sé que hi trobaré una peli que m'agradarà en VO, em perdo sola pel Barri Gòtic com si fos una turista, camino sola pel Park Guell... i, quan menys m'ho espero, rebo la trucada d'algú que em pregunta: "ei, què fem?" i jo ja li contesto: "vaig cap a casa, estic cansada però he passat un dia fantàstic!"
Però aconseguir-ho també m'ha costat un temps. Tot arriba.
Un petonàs!

el paseante ha dit...

Són temporades. Jo estic acostumat a anar sol a tot arreu. No he de mirar el rellotge per veure si arribo tard. I quan en tinc prou, no em cal excusar-me per acomiadar-me de ningú. Però va a caràcters. Espero que el blog et faci sentir una mica acompanyada per nosaltres. Un petó.

Rita ha dit...

Jo sóc molt com el paseante, faig moltes coses sola, i també estic molt per casa, i m'està bé.

Com diu la Violette suposo que vaig passar per un aprenentatge, però fa molt ja i ho he convertit en habitual per a mi.

La felicitat a la vida s'aconsegueix adaptant-te al que hi ha i fent-s'ho un mateix el més confortable poossible.

No sé si m'explico gaire bé...

En qualsevol cas, dona't temps, que és el que sempre ho resolt tot.
Petons, maca!

Laura ha dit...

Jo també sé què vols dir, Anna...
Senzillament, a vegades tot és mes gran que tu i necessites temps per allunyar-te i veure-ho més petit. I et sents sola. També ho puc entendre, encara que estem aquí, no és el mateix que servir-te una tasseta de cafè ben calent en persona, i parlar, i escoltar-te. A vegades el món virtual es queda curt. Permet-me, però, que t'enviï una abraçada molt forta. I torna quan vulguis.

Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.