24.6.09

NEDA SALEHI AGHA SOLTAN



Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.


Els seus ulls ens miren,

ens volen dir alguna cosa?


Per què?

Que passa?

Tu qui ets?

Què fas?

…..






La imatge no vol sortir del meu cap.


He vist morir a una noia en directe,

he vist com en un instant

la vida s’esmunyia del seu cos

implacable, la sang ens mostrava

amb tota la seva cruesa

com n’és d’efímera la vida.


Avui he vist com sobre el gris asfalt

la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer

s’esmicolava en un instant

mentre el seu pare cridava justícia

mentre nosaltres espectadors casuals

no hi podíem fer res, tant sols…


Plorar.



22.6.09

RELATS CONJUNTS: Le café de nuit


El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.


En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.


De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.


En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.


- Piere seu home, no fas bona cara.


En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.


No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de la cambra. D’una corda lligada a l’argolla que en altres temps penjava una làmpada ara en penjava en seu amic.


Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.


Al costat una carta tancada.


Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”




21.6.09

113è joc literari del bloc Tens un racó dalt del mon

113è joc literari d'en Jesús M. Tibau

Aquest mes us proposo l'elaboració d'un text basat en la imatge, amb una extensió mínima de 60 paraules, amb una petita dificultat (que als jocs anteriors d'aquest mes ja he donat massa facilitats): no podeu utilitzar la lletra i.


M’he llevat ben d’hora he agafat la meva companya, que sempre està a punt per acompanyar-me a tot arreu. Per sort encara no fa molta calor ja que el trajecte es llarg, però val la pena.


L’Esperança ja fa hores que belluga entre les tomaqueres. Agafo un cabàs per agafar uns tomàquets que tenen sabor de tomàquet, dels que ja no trobo a Barcelona. Mentre xerro amb ella, agafo els més madurs que són els que més m’agraden. També he agafat cebes tendres, pebrots verds, vermells.


Just abans de marxar, l’Esperança em posa també unes pastanagues que fan una patxoca…


Marxo amb els cabassos plens pedalejant amb força. El vent a la cara, l’escalfor del sol… em sento bé. Tot plegat és una bona manera de començar la llarga jornada que m’espera.

19.6.09

Fins a sempre Vicente Ferrer - Miracle a l'India

Que tinguis un feliç viatge, i que gaudeixis per sempre del miracle de la VIDA.

6.6.09

PASSEJADA, BICI, PLUJA, BARCELONA...


Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.


El passeig ha estat agradable i el sopar també.


Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.


Agafem les bicis i ens dirigim cap a la Plaça Catalunya, passem per el Fossar de les Moreres, amb la flama encesa en record de tants milers de barcelonins que varen morir defensant la ciutat en un 1714, tant recordat, se'm posa la pell de gallina...


Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça Catalunya.


Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a la Gran Via.


Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.


Feia temps que no em sentia tant i tant bé.


La felicitat, es troba en les petites coses!!