Accepto que no hi ets,
accepto que la meva vida
ha canviat, que he de viure
sense tu, ho accepto.
Però t’enyoro tant, tant….
que fa mal, molt de mal.
I reconec que no puc evitar-ho,
i sento que mai deixaré d’enyorar-te,
que sempre et trobaré a faltar.
I sé que tant sols si trobo
algú a qui estimar,
l’enyor hi serà,
però potser, tant sols potser,
deixarà de fer mal.
T’estimo amor meu.
No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.
Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.
Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.
Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.
Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.
I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….
Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.
Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….
Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.
Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.
Els seus ulls ens miren,
ens volen dir alguna cosa?
Per què?
Que passa?
Tu qui ets?
Què fas?
…..
La imatge no vol sortir del meu cap.
He vist morir a una noia en directe,
he vist com en un instant
la vida s’esmunyia del seu cos
implacable, la sang ens mostrava
amb tota la seva cruesa
com n’és d’efímera la vida.
Avui he vist com sobre el gris asfalt
la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer
s’esmicolava en un instant
mentre el seu pare cridava justícia
mentre nosaltres espectadors casuals
no hi podíem fer res, tant sols…
Plorar.
Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.
El passeig ha estat agradable i el sopar també.
Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.
Agafem les bicis i ens dirigim cap a
Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a
Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a
Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.
Feia temps que no em sentia tant i tant bé.
La felicitat, es troba en les petites coses!!
Un diumenge com tants d’altres.
El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.
El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.
Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.
Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.
Finalment, dijous passat vaig passar pel quiròfan. Tot ha anat molt bé i ja soc a casa recuperant-me. La cosa està en que com m’han tancat la boca de l’estómac, ara m’he d’alimentar de sopetes, iogurts, sucs de fruita, etc.. i cada cop que empasso sembla que m’estigui empassant una pilota de golf... Però cada dia milloro una mica i tot és a fi de bé. La part positiva és que m’aprimaré per nassos. Allò que fa tanta mandra de posar-se a règim, ara és per c...
Així que tot té la seva part positiva.
Com ja us vaig dir, la feina quasi segura, ja és meva. Ara quan em posi bona, (uns 10 dies) ja em donaran d’alta i a treballar. Estic molt contenta, ja que és un despatx ple de gent, i encara que aquesta feina meva (comptabilitat) és força avorrida, com l’empresa és dedica a la restauració, és molt diferent del que he fet fins ara, i també tenen una O.N.G. de la que també en seré responsable i això em fa molta il·lusió.
Per tant, malgrat estar al llit, penso que he començat l’any amb molt bon peu, i em sento molt forta i amb il·lusió, que per altre banda, ja tocava. D’aquesta manera espero que els meus escrits siguin més alegres i tots plegats en sortim guanyant.
En fi que estic contenta!
Porto molts dies desconnectada, he anat entrant i sortint, llegint els vostres escrits, els comentaris, i sense ganes d’escriure. Em mirava el teclat i... res que no en tenia ganes.
I em sentia fatal, com si no estigues fent bé els deures... Quina cosa més estranya, no?
La veritat és que darrerament he estat un xic angoixada, ja que estic cercant feina i la cosa no està gens fàcil, i més si tens una certa edat, i no tens estudis. Fa quasi dos mesos que envio currículums sense parar, i tant sols vaig anar a dues entrevistes, de les que no m’han dit res més. Aquesta tarda tinc una entrevista de feina, que molt malament haurien d’anar les coses per a que no dones bons fruits. Estic més relaxada, tot just el mes de desembre se’m acaba l’atur, i si no em col·loco aviat llavors si que la cosa es començarà a complicar de veritat.
Així que potser per tot això no he tingut ganes d’escriure. L’Anton em deia ahir que volia veure’m més activa, i potser va ser l’empenta que necessitava... Gràcies Anton, ja tens raó, ja.
Ara creuaré els dits, per a que aquesta tarda per fi s’acabin les angoixes.
o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís. 
I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.
.jpg)
I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.
I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.
I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota 
un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.
I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar.
I les flors......
I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.
És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.
Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.
Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.
Sortida de sol al riu Ganges. Benarés, India.
.JPG)
.jpg)
