29.3.08

EL DOLOR


Aquets dies de festa, han estat uns dies de descans i recuperació. He estat molta estona a casa sola, tranquil·la, relaxada... Hi ha hagut temps per tot, llegir, repassar l’anglès (ara estic estudiant...) dormir, no fer res, i ... pensar, pensar molt. A cops em dic que penso massa, però ho he fet de tota la vida així que aquestes alçades ja no té remei.

I he pensat molt en el dolor, el de l’ànima, que no sé si és més dolorós, però si més complicat. P
ensava en el dolor de la pèrdua, en el meu cas de les pèrdues. El fet que em va portar a reflexionar sobre això és un comentari constant que sento al meu voltant. De lo bé que ho porto, lo forta que soc, que és d’admirar, jo no podria..... I això és el que em va fer pensar que és veritat que soc forta i que a cops no sé ni jo de on trec les forces, però allà estan, sempre.

Vaig estar pensant en que des de sempre perdo persones estimades. Als dotze anys ja no tenia cap avi, tots varen morir ben joves. L’àvia que més recordo, tant sols tenia seixanta dos anys. Això fa que ja de petita assimilis que la gent marxa, que és part de la vida i el fet de veure als teus pares plorar per aquestes pèrdues, fa que aprenguis a que el dolor és part de la vida.

Als vint i tres anys va morir el meu millor amic, allò em va deixar totalment col·lapsada, era una criatura! Ara tocava assimilar que no tant sols marxen els grans... Va ser dur i difícil, però jo llavors ja estava casada i tenia dos fills petits, això em va ajudar a tirar endavant. El fet de saber que estem tant de pas, em va donar una visió molt diferent de la vida. Estava clar que tot era temporal, i era una obligació gaudir de totes les coses meravelloses de la vida a cada instant.

Quan pensava que la vida ja m’havia castigat suficient, que ja havia aprés la lliçó, va morir el meu pare.

Un altre dalt a baix, aquest en circumstàncies terribles i patint terriblement amb el dolor de la mare.... Amb unes contradiccions molt difícils de pair, ja que va morir en un accident de cotxe amb dues persones més i miraculosament el meu marit va sortir il·lès. Estava trista i contenta, enrabiada i agraïda, era un embolic tant gran, i jo tant sols tenia vint i cinc anys. Va ser molt i molt difícil, molt i molt dur i si ja tenia una visió de la vida diferent, aquí la lliçó va ser clara.Ningú estava fora de la roda, qualsevol de les persones que més estimava, podia no ser-hi a l’endemà. Allò si que era important, no tant sols s’havia de gaudir de la vida, si no que s’havia de treure tot el suc a tot. I llavors les discussions es varen acabar, era tant absurd discutir... tot tenia una importància tant relativa.....

Varen passar vint anys en els que encara varen anar marxant familiars, un bon amic, coneguts, fins que una tarda la meva mare va anar a reunir-se amb el seu gran amor, sense fer soroll, en un no res, envoltada dels seus fills i amb un somriure als llavis. Aquesta va ser una pèrdua serena, resignada, tranquil·la. Vaig saber que plorar era una forma egoista de veure la mort. Ella desitjava tant reunir-se amb ell, era el seu desig més íntim. Qui era jo per estar trista?

Evidentment tot aquest bagatge, no et prepara per perdre el teu gran amor.

Mai no estem preparats. I el dolor és immens i irreparable.

Però la vida m’ha donat tantes coses bones com dolentes i està clar que si m’hagueren deixat escollir, hagués canviat moltes coses, però si ho penso bé, tot el que ha passat m’ha fet com soc, i és ben cert que tot això m’ha fet molt forta, però no m’ha endurit. M’ha fet senzilla i sensible a tot el que em rodeja. Soc capaç d’apreciar les petites coses i gaudeixo de la vida molt més que d’altres persones que passen per aquest món sense viure-la. Soc capaç d’estimar i em sento estimada per la gent que m’envolta.

Si que és veritat que m’he quedat sola molt jove, però vaig tenir la sort de casar-me també molt jove , per tant, he gaudit d’un amor que molta gent no coneixerà mai durant quasi trenta anys. Em puc queixar? Sempre ens podem queixar, però que ens aporta? Res.

En definitiva, el dolor és quelcom més que patir. És un sentiment que si ets capaç de acceptar i controlar, et fa més persona.

12 comentaris:

labruixoleta ha dit...

hola anna! No et conec però ja t'he dit altres vegades que em sembles una persona sincera, senzilla i sensible.

I les tres últimes línies del teu post m'asseguren que sí, que ets forta.

Noia, realment ja està bé que pensis massa, pq arribes a unes conclusions que mira, em trec el barret.

Totes les persones que has conegut i ja no hi són, van tenir molta sort coneixen-te a tu!

Una abraçada! :-)))

Anna ha dit...

Ai Bruixoleta, que dolça que ets.

Gràcies per les coses que em dius. Jo no sé si ells varen tenir sort o no, jo segur que si, i molta.

Una abraçada forta per tu també.

luna ha dit...

!Hola Anna!

lo primero que te digo es que tengas muchos ánimos, pues no hay palabras que te consuelen,pero tienes que seguir luchando con tanta fuerza como lo haces ahora.Además eres joven y bonita y tienes unos hijos que te darán la sonrisa !mira hacia adelante nunca hacia atrás.!

petunets i una abraçada molt forta de

Luna

Marta ha dit...

ANNA
Potser que sigui el dolor el que ens fa forts de veritat i, el que fa que gaudim de petites coses, que de una altre manera ens pasarien sensa que ens adones-him.
Al cap i a la fi aixo es la vida, una maleta plena nomes de vivencies.
UN munt de petonicos.

Anna ha dit...

Luna, gracias por tus ánimos. La verdad es que los tengo, y las cosas han cambiado mucho ya que el próximo mes de mayo ya hará tres años que se fué y es evidente que el tiempo ayuda mucho.

Un besote.

Anna ha dit...

Martona, el més important és que la maleta sigui ben plena, sobretot d'amor i amistat. És realment el que omple de veritat les nostres ànimes. Amb una maleta ben farcida, tot es supera.
Petonicos per a tu també.

Carme ha dit...

m´he llegit el teu relat, i es realment dur..tot el que vas explicant. Jo no he passat per cap pèrdua important i tampoc he hagut d´elaborar cap procés de dol ja que aquells a qui més estimo encara hi son per sort. sens dubte això t´ha de fer molt més fort i a la mateixa vegada més sensible. No se, tant sols puc dir-te des del carinyo que tinguis molta sort i que gaudeixis d´allò que tens

salutacions

aina

Eli ha dit...

Todo lo que dices es muy cierto. Yo me considero una persona afortunada porque aún es muy poca gente la que me ha dejado. He tenido a mis abuelos por mucho tiempo, los he disfrutado y he compartido muchas cosas con ellos.
Mi mejor amiga murió hace 10 años y cada dia pienso en ella y en la falta que me hace. Es cierto que cuando una persona joven se muere a uno le cuesta más entenedrlo, es una muerte absurda y a veces las circunstancias hacen esa muerte más absurda aún (Paula estaba embarazada de 7 meses). Pero como tú dices, se tira adelante, se saca fuerzas del dolor y se sigue viviendo aunque una parte de ti se haya ido.
Tú has perdido a tu compañero y si pienso en lo que yo sentiria si perdiera al mio...solo siento ganas de darte un abrazo muy muy fuerte.
Adelante campeona!!!! Tu marido está muy orgulloso de ti.

Anna ha dit...

Aina gràcies per les teves paraules. Això és el que intento i et diré que ho aconsegueixo, gaudir de tot el que em rodeja i fer gaudir als altres.
Fins aviat.

Anna ha dit...

Eli,
Ja tens raó ja, quan algú es jove encara es fa tot molt més dificil. Ja vaig llegir la carta que vas escriure per la teva amiga, em sap greu de veritat. Les amigues són persones tant importants en les nostres vides! Per a mi ara són vitals i no m'extranya gens que hi pensis cada dia.

Una forta abraçada per a tu també.

Anònim ha dit...

Anna, la primera cosa que se m'acudeix dir-te, és allò que t'he dit altres vegades: gràcies per compartir els teus pensaments.

Jo sempre dic que l'important no és pensar massa o massa poc, l'important és pensar bé. I quan dic bé no vull dir eticament o moralment, vull dir un bé que sigui d'una manera que et serveixi o que serveixi. I això crec que tu ho compleixes a la perfecció.

Jo penso sovint moltes coses semblants a les que tu dius, però a vegade s no em sento massa autoritzada a dir-les ja que no he tingut pèrdues molt dures a superar. He perdut els meus pares, però en circumstàncies que o han fet tant dura aquesta pèrdua: ja eren grans i ja no estaven massa bé cap dels dos. Això no vol dir que no els trobi a faltar de com eren quan estaven bé, però el moment mai no es tant dur.

Però en veure la teva força i la teva manera de veure les coses, les teves prioritats: estimar, ser estimada, sensibilitat per a les coses que t'envolten, gaudir de les coses petites... penso que podré seguir pensant el mateix i vivint de la mateixa manera encara que tingués un daltabaix difícil de superar.

Una abraçada i gràcies per escriure.

Anna ha dit...

Carme, saps, jo escric perque ho necessito, les coses em bullen i necessito deixar-les anar. També parlo pels colzes... ja,ja,ja.. Tinc un amic que a vegades mentre parlo sento que diu: "Que algu apagui la radio si us plau" (sempre amb carinyo)ja,ja,ja.. a mi no m'afecta i segueixo parlant com si no anés amb mi, em fa riure.

Però la realitat és que ho necessito, sempre he explicat totes les coses que em passaven, a qui tingués més a prop. No sé si és bo o dolent, però en el meu cas com diuen "va amb la pròpia bèstia", és de naixament.

Estic segura que seràs capaç de seguir endevant tal com ara ja que ja es veu que ets de les meves... És dificil, no t'ho nego, però poc a poc te'n surts. La vida de sobte es converteix en una montanya rusa. Al principi amb unes pujades i baixades enormes i cada cop es fan més baixetes i això ajuda a anar vivint com es pot.

Una abraçada i gràcies per tots els teus comentaris.