2010, UNA MICA DE MÀGIA....

Aquest any 2010,
a la força ens ha de dur moments màgics.

El primer regal que ens ha fet,
ha estat una magnifica nit de lluna plena.

Amb ella hem anat a dormir.

Unes hores més tard, ens ha regalat
aquesta magnifica sortida de sol....































No sé que ens depararà aquest any,
no sé si s'acompliran els nostres somnis.

El que si sé, es que la vida en si mateixa,
és esplèndida i meravellosa.

Veure-ho, gaudir-ho i sentir-ho,
tant sols depèn de nosaltres.

Desitjo que siguem capaços
de no oblidar-ho.


Fotografies fetes pel meu germà Jaume a Arenys de Mar.

DOS ANYS...

GRÀCIES A TOTS.

AHIR VA ARRIBAR LA TARDOR

Ahir va arribar la tardor.

I ja al matí com per reclamar l’atenció del esdeveniment, el cel era gris, i al migdia va ploure.

Ahir va arribar la tardor i amb ella la tristor a la meva ànima. No vaig deixar que s’hi instal·lés, tants sols la vaig deixar quedar-s’hi una estona però el fet em va fer adonar-me’n de com influeix en mi tot el que té a veure amb la natura.

L’energia que m’encomana veure una sortida de sol un matí de pesca a Tamariu, amb els amics

o al bell mig del riu “Ganjes” a “Benarés”....

La serenitat que sento contemplant la posta de sol ja sigui navegant al mig del mar,

o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís.

Aquest mateix sol, que passat l’estiu, quan ja fa una mica de fred, tanco els ulls i deixo que m’escalfi sentint com si aquella escalfor, fos una carícia enyorada.

I la lluna! Quedo totalment embadalida davant d’un espectacle que em desborda. Afloren tants sentiments mentre la contemplo... Depèn una mica del estat d’ànim, una nit de lluna plena em pot fer feliç, em pot fer plorar, somiar enyorar, somriure... Tots els sentiments a flor de pell.

Algú pot resistir-se a contemplar una nit estrellada!

M’asserena veure el mar, immens, en calma. Quedo extasiada contemplant tots aquets blaus del mar i del cel, impossibles de descriure per la perfecció.

I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.

El mar i el cel, em meravellen.

Contemplar blaus increïbles, i de sobte veure com els núvols envaeixen el cel i estenen tota una gama de grisos preciosíssims. I és que no sé que té el mar que podría estar hores i hores contemplant-lo i mai no me'n cansaria.

També quan arriba el fred, podria estar hores i hores contemplant el foc a la llar.

I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.

Passejar per els camins respirant profundament, sentint el vent glaçat a la cara és com si algú des de algun indret llunyà em donés una bufetada amorosa per fer-me despertar, dient-me: Anna, lluita, tu pots!

I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.

I el cor em batega més de pressa, veient el niu d’una cigonya a dalt d’un campanar.

I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.

I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar.

I les flors......

I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.

És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.

Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.

Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.