Accepto que no hi ets,
accepto que la meva vida
ha canviat, que he de viure
sense tu, ho accepto.
Però t’enyoro tant, tant….
que fa mal, molt de mal.
I reconec que no puc evitar-ho,
i sento que mai deixaré d’enyorar-te,
que sempre et trobaré a faltar.
I sé que tant sols si trobo
algú a qui estimar,
l’enyor hi serà,
però potser, tant sols potser,
deixarà de fer mal.
T’estimo amor meu.
Les paraules a cops poden fer molt de mal, però a cops els silencis fan encara molt més mal que les paraules.
L'amistat és quelcom preciós, és un tresor, i l'amistat te drets i deures, com tot en aquesta vida.
I sé que una de les coses bones de l'amistat sincera, és precisament el fet de poder ser sincers amb els amics.
Però no tot s'hi val, no tot és lícit.
Tot te uns límits i no és bo traspassar-los.
Hi ha coses, que no es poden dir, ni fer, fan massa mal i jo em pregunto, com algú que diu que és tant amic teu, et pot fer tant de mal amb uns mots dits fora de lloc, fora de tota mesura, sense trobar-hi el sentit , el per què, ni el com, i després sabent que t'ha fet mal, no dir res.... és aquest silenci el que fa més mal.
No tot és lícit ni tant sols en nom de l'amistat.
No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.
Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.
Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.
Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.
Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.
I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….
Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.
Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….
Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.
La vida sempre ens dona un respir, quan sembla que tot va de tort, hi ha moments d’immensa alegria.
El passat dia 12, el meu fill petit es va casar.
Va ser un dia meravellós, ple de emocions, rialles i llàgrimes.
Molts sentiments retrobats, moltes absències però també ple d'alegria.
Ha estat un llarg camí, ple de dificultats i d’entrebancs, tots ells superats amb molt d’esforç, amb molt recolzament i moltes complicitats.
Però sobretot amb molt, molt d’amor.
I potser és per això que tot es viu d’una manera molt més intensa.
Em sento molt feliç, molt orgullosa d’ells.
Me’ls estimo amb bogeria i sé que seran feliços i faran feliços a tots els que els envolten.
Tenen molt per donar, i de ben segur que la vida els recompensarà amb escreix.
Des d’aquest raconet, una fortíssima abraçada pels dos
i tot l’amor de la vostra mare...
Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.
Els seus ulls ens miren,
ens volen dir alguna cosa?
Per què?
Que passa?
Tu qui ets?
Què fas?
…..
La imatge no vol sortir del meu cap.
He vist morir a una noia en directe,
he vist com en un instant
la vida s’esmunyia del seu cos
implacable, la sang ens mostrava
amb tota la seva cruesa
com n’és d’efímera la vida.
Avui he vist com sobre el gris asfalt
la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer
s’esmicolava en un instant
mentre el seu pare cridava justícia
mentre nosaltres espectadors casuals
no hi podíem fer res, tant sols…
Plorar.
Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.
El passeig ha estat agradable i el sopar també.
Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.
Agafem les bicis i ens dirigim cap a
Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a
Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a
Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.
Feia temps que no em sentia tant i tant bé.
La felicitat, es troba en les petites coses!!
En la vida, hi ha dates que marquen un abans i un després.
Avui és una d’aquestes dates. Fa quatre anys va començar una nova vida per a mi.
La meva nova vida sense tu.
La meva nova vida sense tu, el que puc assegurar és que és diferent, molt diferent.
Com en totes les coses que són noves, hi ha un temps d’aprenentatge, un temps d’adaptació. En aquest cas, no ha estat gens fàcil, aprendre a viure sense tu, encara
Però soc una bona alumna, m’hi esforço amb tota l’ànima, per tal de ser capaç de poder estimar a tot aquells que m’envolten. No es pot estimar quan dintre teu tant sols hi ha dolor. Així que m’hi he esforçat moltíssim.
Soc una persona forta i això m’ha ajudat en aquest aprenentatge, soc una persona positiva i molt alegre, i això encara m’ha ajudat més.
Això no vol dir que m’oblidi de tu amor.
En la meva nova vida sense tu, penso en tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, parlo amb tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, riem i plorem plegats, i alguna nit, he sentit la teva abraçada tant endins que tot el meu cos s’estremeix...
Han passat moltes coses, i més que en passaran, però no cal que te les expliqui, ja que tu a través de mi, dels teus fills, dels teus amics, sé que saps tot el que ens passa a cada instant. És la sort de ser a dins nostre per sempre, no et perds detall.
En la meva nova vida sense tu, t’enyoro i t’estimo amb tota l’ànima i miro el futur amb alegria per mi mateixa i sobre tot per tu.
Espero que la teva llum, mai no em deixi a les fosques i segueixi acompanyant tots els meus passos d’aquesta nova vida sense tu.
T’estimo.
Ell era un home bo.
Un home just i que sabia estimar.
Potser si que va cometre errors, però qui no els comet?
Per sort, no som perfectes.
Avui fa vint i quatre anys que vas deixar-nos.
Et vaig plorar tant...
Jo tant sols tenia vint i cinc anys, i va ser tant de sobte...
Per primer cop, la vida em colpejava amb tota la seva fúria.
I et vaig plorar tant...
Encara t'enyoro, malgrat ara em fas fins i tot un xic d'enveja.
Estàs tant ben acompanyat...
Ara t'acompanya la mamà, el teu gran amor i el Santi, el meu únic amor, i que t'estimava com a un pare.
I jo estic aquí, lluitant, enyorant, i molts cops plorant com el primer dia.
I es que encara em feu tanta falta.
Però la vida es una roda, que gira i gira sense parar. I bé gires amb ella, o t’estavelles.
I tu em vares ensenyar a ser forta i a girar tant si vols com si no vols.
Mentre no arriba el dia en que ens puguem tornar a abraçar, sé que des d'allà on siguis, vetlles per mi, i ets un dels meus àngels.
T'estimo moltíssim papà.
Un diumenge com tants d’altres.
El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.
El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.
Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.
Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.
Despres de veure aquest video, se m'ha quedat un somriure als llavis.
La felicitat a cops és contagiosa, no trobeu? No us fa somriure?
Finalment, dijous passat vaig passar pel quiròfan. Tot ha anat molt bé i ja soc a casa recuperant-me. La cosa està en que com m’han tancat la boca de l’estómac, ara m’he d’alimentar de sopetes, iogurts, sucs de fruita, etc.. i cada cop que empasso sembla que m’estigui empassant una pilota de golf... Però cada dia milloro una mica i tot és a fi de bé. La part positiva és que m’aprimaré per nassos. Allò que fa tanta mandra de posar-se a règim, ara és per c...
Així que tot té la seva part positiva.
Com ja us vaig dir, la feina quasi segura, ja és meva. Ara quan em posi bona, (uns 10 dies) ja em donaran d’alta i a treballar. Estic molt contenta, ja que és un despatx ple de gent, i encara que aquesta feina meva (comptabilitat) és força avorrida, com l’empresa és dedica a la restauració, és molt diferent del que he fet fins ara, i també tenen una O.N.G. de la que també en seré responsable i això em fa molta il·lusió.
Per tant, malgrat estar al llit, penso que he començat l’any amb molt bon peu, i em sento molt forta i amb il·lusió, que per altre banda, ja tocava. D’aquesta manera espero que els meus escrits siguin més alegres i tots plegats en sortim guanyant.
En fi que estic contenta!
SENSIBILITAT
Per no quedar-te mai indiferent a la bellesa de la vida.
CORATGE
Per deixar de banda la timidesa i així poder realitzar tot el que desitges.
SOLIDARITAT
Per no restar indiferent davant del sofriment de la humanitat.
SINCERITAT
.jpg)
Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.
Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.
Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per
Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.
No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.
Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.
Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....
Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.
Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.
La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.
.JPG)
.jpg)
