SYMBELMINE

La Laura del blog Prosopopeia, m'ha fet un regal.

És el premi Symbelmine que. Sembla ser que segons Tolkien, es tracta de les flors que creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. El premi anava acompanyat d'aquestes paraules que em van emocionar:

Un per a l’Anna, de Coses i altres coses. Pel seu tarannà afectuós, perquè és una dona valenta que encara treu alegria del barret de la vida d’on li han sortit moltes tristors i la comparteix amb nosaltres. Gràcies, Anna!

Gràcies a tu Laura.


Ara sembla ser que les normes diuen que he de fer entrega d'aquest premi a set blogaires i això ja és més complicat, ja que per una banda molts de vosaltres ja el teniu, i per una altre em sap greu donar feina. Això de que t'obliguin a fer quelcom, no m'agrada gaire, però també sap greu no fer-ho.

En fi, aquets són els escollits:

Per al PIT, aquest val per dos, ja que el premi és per al Sergi M. Rovira i per l'Avi Gres i Tip. Per què sempre aconsegueixen fer-me somriure, i els seus escrits tenen aquell toc d'ironia que tant m'agrada. Gràcies per tot.

Per a UN LLOC PER NOSALTRES, al amic Barbollaire. Per què sap com enfil·lar les paraules aconseguint emocionar-me sempre. Gràcies Miquel Àngel, per tota aquesta tendresa que desprenen els teus mots.

Per al PASEANTE, que ha tornat d'home del Parc nedador. Per què em fa il·lusió que hagi tornat, i per què passejar amb ell és tot un luxe. Gràcies per deixar-me acompanyar-te en les teves passejades i ara nedar amb tu.

Per a MENTA FRESCA, ALFÀBREGA, MARIA LLUÏSA....., per què m'agrada el que escriu i com escriu, per donar-li ànims, per què és lluitadora i forta i alhora sensible i tendre. Gràcies Mª Mercé.

Per T'ESPERE EN ALBANTA. Per què els seus escrits i els seus somnis m'encisen i el seu amor per la vida i l'amor, és contagiós. Gràcies estimada amiga Albanta per compartir tant.

Per els ESCRITS PERDUTS d'en Cesc, per què mai no són perduts, per la seva sinceritat, per les ànsies d'aprendre, d'impregnar-se de tot el que passa al seu voltant, per la seva senzillesa i sensibilitat. Gràcies Cesc per ser com ets.

I per últim a DES D'ON NEIXEN TOTS ELS SOMNIS, per l'Assumpta una altre somiadora que ens deixa compartir els seus somnis amb ella i també les seves inquietuds. Gràcies Assumpta.

Ara podeu fer el que vulgueu amb el premi, si el voleu compartir, endavant! I si us fa mandra doncs també està be.

UN DIUMENGE MÉS.

Un diumenge com tants d’altres.

El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.

El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.

Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.

Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.

EL MEME DEL 7

Vet ho aquí que d’ençà que vaig obrir els blogs al 2007, rebo el meu primer meme.

Sempre en trobava referències en altres blogs i no sabia ben bé com funcionava aquest tema i avui en tinc la ocasió de fer-ne un.

Ha estat l’Albanta qui m’hi ha convidat ( he de posar el link de qui m’envia el meme).

I es veu que he d’explicar-vos 7 fets sobre mi mateixa…..

També he de convidar a 7 blogaires a fer el meme, i això ja m’empipa una mica més, ja que sempre us llegeixo queixar-vos d’això dels memes, així que mira, a qui li vingui de gust, ja ho sap.

Podeu apuntar-vos-hi tots els que vulgueu!!!!

Bé doncs, si penso amb el 7, el primer que em ve al cap, és l’any 1977, i m’he adonat, que hi ha molts 777777, relacionats amb aquets any.

1977 – ABRIL ( primer 7)

Ja ho heu endevinat, no? ...

Si, em vaig casar amb en Santi.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

I ves per on, llavors jo tenia 17 anys.

(segon 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Varem celebrar 27 aniversaris de noces (en realitat varem arribar als 28, però aquest no el varem poder celebrar).

El més màgic el de les noces d'argent, en el que ens varem tornar a casar.

ah! (aquest és el tercer 7).

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Però com tots sabeu, a la vida no tot son flors i violes.....

I ell, malauradament, va deixar-nos als 47 anys.(quart 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

1977 – OCTUBRE (cinquè 7)

Va néixer el nostre primer fill.... en Víctor.

Un dels instants més bells i emocionants, de la meva vida.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

El meu segon fill, va néixer al 1982...
Però en quin mes?...

Doncs al mes nº 7, si, al juliol.

Un altre instant preciosíssim que té a veure amb el número del que volta i volta aquest meme. (sisè 7)

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

I tant sols em falta un 7, el setè!!!!

Vaig fer alguna cosa als 7 anys????.....

Ah! doncs si, fixa’t vaig fer la 1ª comunió.

(semblava bona, bona de veritat)

Hehehe.... Ves per on!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Doncs aquí els teniu. Espero que us hagin agradat.

JOVENTUT I PREPOTÈNCIA...

El vent bufa amb una força inusitada.

Les persianes repiquen, han caigut alguns testos i quan he sortit a passejar els gossos, he vist que el vent havia trencat un arbre, que ara jeu al terra ferit de mort.

Va haver-hi un temps, en el que creia que tots els fenòmens de la natura anaven lligats a com em sentia jo.

Així quan plovia, coincidia amb que jo estava trista. Si la pluja era més aviat una turmenta amb trons esfereïdors, estava clar que era per què jo estava furiosa, i la natura expressava la meva fúria. I quan feia un vent com el d’avui, pensava que els deus mostraven el seu enuig, ja que em trobava en alguna situació que jo considerava completament injusta. Per sort en aquest país nostre hi ha molts més dies de sol, i es clar, era quan jo em sentia feliç i contenta.

Ara em fa gràcia com podia ser de prepotent aquest pensament de joventut. Pensar que la natura era la meva aliada i si jo estava trista, plovia i si estava contenta feia sol. Fins i tot em fa una mica de vergonya recordar-ho….

Per sort, la natura va per lliure, i el que si que ens passa a cops, és que un dia plujós ens pot fer sentir un xic més tristos o melangiosos. I un dia de sol, net i clar, ens fa sentir més alegres i optimistes. Per tant és ella la que ens influeix a nosaltres i no a l’inrevés.

I és que de joves tenim cada idea…..

EDGAR ALLAN POE

Avui fa dos-cents anys que va néixer a Bòston l’escriptor Edgar Allan Poe.

En homenatge a aquest bicentenari, I seguint la iniciativa del blog Hespèria, avui vull compartir amb vosaltres, un poema i una frase d’aquest notable escriptor.

Espero que us agradin.

AL RÍO

¡Bello río! en tu clara y brillante onda de cristal, agua vagabunda, eres un emblema del esplendor de la belleza, un emblema del corazón que no se esconde ahora, un emblema de la alegre fantasía de arte en casa de la hija del viejo Alberto.

Pero mientras ella mira en tu corriente, que resplandece y tiembla, ¿por qué el más hermoso de todos ríos recuerda a uno de sus adoradores? Es porque en su corazón como en tu onda, su imagen está profundamente grabada; en su corazón que tiembla bajo el brillo de sus ojos que buscan el alma!

La belleza de cualquier clase en su manifestación suprema excita inevitablemente el alma sensitiva hasta hacerle derramar lágrimas.

EL FIL NO S'HA TRENCAT

Un poema per a un amic



L'amor no desapareix mai.
La mort no és res.
Jo tant sols soc a la cambra del costat.

Jo soc jo, tú ets tú.
El que erem l'un per l'altre ho serem sempre.

Crida'm com sempre ho has fet.
Parla'm com sempre m'has parlat.
No utilitzis un tó diferent,
no parlis amb tó solemne i trist.

Segueix rient amb tot allò que ens feia riure plegats.
Resa, somriu, pensa amb mí, resa per mí.

Que el meu nom es pronucii a casa com sempre,
sense énfasi de cap mena, sense cap rastre d'ombra.

La vida significa el que va significar sempre.
Ella és el que sempre va ser . . . . el fil no s'ha trencat.

Perque he de restar fora dels teus pensaments?
Per estar sencillament fora de la teva vista...

Jo t'espero,
no estic lluny,
just a l'altra banda del camí.

Com veus, tot es al seu lloc.

H. Scott

Happy People Dancing on Planet Earth

Despres de veure aquest video, se m'ha quedat un somriure als llavis.

La felicitat a cops és contagiosa, no trobeu? No us fa somriure?