PER L'ISABEL LA MEVA AMIGA INVISIBLE

Infinits paisatges

Son presents als teus blocs

Apropant-nos a indrets

Bellíssims i diferents

Endinsant-nos a llocs

Llunyans i preciosos

2010, UNA MICA DE MÀGIA....

Aquest any 2010,
a la força ens ha de dur moments màgics.

El primer regal que ens ha fet,
ha estat una magnifica nit de lluna plena.

Amb ella hem anat a dormir.

Unes hores més tard, ens ha regalat
aquesta magnifica sortida de sol....































No sé que ens depararà aquest any,
no sé si s'acompliran els nostres somnis.

El que si sé, es que la vida en si mateixa,
és esplèndida i meravellosa.

Veure-ho, gaudir-ho i sentir-ho,
tant sols depèn de nosaltres.

Desitjo que siguem capaços
de no oblidar-ho.


Fotografies fetes pel meu germà Jaume a Arenys de Mar.

FELIÇ 2010

Que aquest any que comença,
vingui ple d'alegria,
d'abraçades sentides,
i molts, molts somriures.

PISTA 2 BLOCAIRE INVISIBLE

VAIG CONEIXER AL MEU BLOCAIRE INVISIBLE "IN PERSON"
ARA FA UNA MICA MÉS DE DOS MESOS....

AQUESTA SI QUE ES FÀCIL.... HEHEHE.

PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

Al meu blocaire invisible li agrada
la poesia, viatjar, la fotografia....

Ja,ja,ja... A que quasi tots podrieu ser?

Doncs haureu d'esperar un xic més...

DOS ANYS...

GRÀCIES A TOTS.

Que em passa?

No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.

Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.

Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.

Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.

Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.

I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….

Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.

Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….

Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.