TATUATGE

L’Airina mai no s’havia sentit tant insegura. Era una sensació tant nova per ella, que li semblava ben bé que patia alguna mena de malaltia desconeguda.

Fins ara, sempre havia sabut que fer en qualsevol circumstància, i avui davant d’una situació tant simple, no era pas el primer cop... Doncs, que ho fa que estigui tant neguitosa!, va pensar.

- Ah! M’has espantat – va exclamar l’Airina en obrir-se la porta de l’habitació.

- Ho sento filla – respongué la seva mare – Estàs bé? Fas mala cara.

- Si, si, estic un xic nerviosa, però estic bé. Que volies?

- Volia saber si soparàs a casa avui.

- No mare, si ja t’ho vaig dir que anàvem de cap de setmana amb els del centre. Hem quedat a les nou al bar del Toni i ja picarem alguna cosa allà.

- Que hi va l’Ilán també?

- Ai mare! Que més et dona si vindrà o no l’Ilán. I per què somrius ara?

- Doncs mira, és que no sé perquè, tinc la sensació de que l’Ilán és el motiu de que se’t vegi tant neguitosa darrerament.

- Jo no ho estic de neguitosa! Ara que t’inventes...

- Bé, d’acord, no he dit res. No cal que t’enfadis ara.

La mare li va fer un petó i la va deixar sola a l’habitació.

Era el que li faltava per acabar de atabalar-se, va pensar l’Airina mentre agafava aire i bufava fort, com si així els nervis haguessin d’evaporar-se. Però, no. No marxaven pas. Mentir no li agradava gens. No ho feia mai, però aquest cop no sabia ben bé perquè ho havia fet, ja era prou gran i no havia de donar gaires explicacions, però no volia dir-li a la seva mare que anava a passar el cap de setmana amb l’Ilán.

Es va ficar a la dutxa a veure si l’aigua li refrescava les idees. S’hi va estar una bona estona, les mans contra la paret i l’aigua caient-li a la cara, al clatell, a l’esquena... Ilán, Ilán... Tant sols pronunciar el seu nom feia que una esgarrifança li recorres tot el cos, des dels cabells fins als dits del peus... Ilán. Quan estaven sols, ell parlava i parlava i ella era incapaç d’apartar la vista dels seus ulls, la tenien captivada.

Dimarts van estar junts tota la tarda ell es va decidir a parlar-li de coses de les que, segons li va dir, mai no n’havia parlat amb ningú. Ella es va sentir molt afalagada, i va pensar que potser si que aconseguiria ser quelcom més que una bona amiga. Li va explicar que la seva família era jueva i que el seus avis havien mort en un camp de concentració. El seu pare va poder sobreviure, però tant sols tenia sis anys i era fill únic, així que s’ho va passar molt malament. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i jo no vaig poder evitar aixecar-me i abraçar-lo. Llavors ell em va mirar als ulls i em va dir:

- Ara no en puc parlar més, però m’agradaria fer-ho. Crec que ho necessito. Que et semblaria passar amb mi el cap de setmana?

- I es clar que si – li vaig contestar.

Llavors em va fer un petó als llavis i sense dir res més va marxar. D’ençà d’aquell petó fugaç, no sabia ni el que es feia, anava com per esma a tot arreu. No era capaç de pensar amb claredat. Semblava que les hores i els dies duraven una eternitat. Però per fi era divendres... més esgarrifances. Va tancar els ulls i va sortir de la dutxa. A dos quarts de vuit després d’haver fet la bossa cinquanta vegades obria la porta del bar de sota del pis de l’Ilán, on havien quedat. Ell va arribar poc després.

Varen prendre una cervesa i varen anar cap al pis. Era molt petit, però molt acollidor. A l’Airina li semblava que el cor estava apunt de sortir-li per la boca.

- Estàs bé? - li pregunta l’Ilán.

- Si, i tant, és de pujar les escales, no estic acostumada – va dir ella posant-se vermella com un pebrot.

- Tranquil·la, tot anirà bé, ja ho veuràs. Vine, t’ensenyaré l’habitació.

A l’habitació tant sols hi havia un matalàs posat a sobre de diversos palets, una tauleta, i una calaixera. Tot el terra era ple d’espelmes enceses. L’Ilán va deixar la bossa i va seure als peus del lli. Va estirar la mà i ella li va agafar. Ell li va acaronar els cabells i va començar a parlar i parlar. Ella l’escoltava i li va semblar que la resta del món havia desaparegut, tant sols estaven ells dos.

El seu pare va estar sense parlar fins als quinze anys, va anar de un orfenat a un altre fins que va ser adoptat per una parella que ja eren molt grans i no havien pogut tenir fills, ells varen ser la seva salvació. Va començar a parlar, a relacionar-se, i a tenir una vida més o menys normal. Però tot el que li va passar, el va fer desconfiat i molt introvertit. Mai no va tenir novia, no tenia amics, i així va anar passant el temps. Quan va fer quaranta anys, els seus pares adoptius ja havien mort, i ell n’estava fart de tot. Va vendre tot el que podia vendre’s i va venir a Espanya cercant el sol i la festa que era el que sempre havia sentit. Va estar dos anys voltant fins que va arribar a Menorca. Allà va conèixer a la meva mare, era vint anys més jove que ell, però se’n va enamorar al instant. Ella va saber com treure l’essència que el meu pare tenia amagada al fons de l’ànima. Per ell, va ser com tornar a néixer. I va ser feliç fins l’últim alè.

- És mort? – el vaig interrompre – Ho sento Ilán.

- Va morir l’any passat, als setanta tres anys, i em va explicar tot això dos dies abans. Ell sabia que li quedava poc temps i mai no me’n havia dit res per què creia que m’entristiria i ell va viure per fer-me feliç en tot moment. Després d’explicar-me la història de la seva vida, em va dir que m’havia posat el nom d’Ilán, que vol dir arbre, per què desitjava que la meva vida fos com la d’un arbre. Amb unes arrels fortes i profundes que fessin que em sentis segur i ben falcat tocant sempre amb els peus a terra. Amb un tronc gruixut però irregular i sinuós, que fos signe de que la meva vida seria llarga i plena . Amb branques de totes mides, com símbol de totes les persones estimades que omplirien els meus matins i els meus vespres. I sobretot, que fos de fulles caduques, ja que així canviarien els colors i l’aspecte segons l’estació i així volia que fos amb mi mateix segons quin fos el meu estat d’ànim, ja que segons ell, això era quelcom molt important per tal que els que ens rodegen ens puguin entendre i ajudar.

- És preciós, Ilán, abans de que m’expliquessis això ja m’agradava el teu nom, ara encara més.

- Airina, hi ha una cosa que mai ningú no ha vist, voldria que fossis tu la primera persona que ho veies.

I dit això, es va treure la camisa i es va tombar per a que li pogués veure l’esquena. Vaig contemplar aquell arbre, i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.

En aquell moment vaig saber que aquell era l’home amb qui volia envellir.

Una altre proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/