EL DOLOR

Aquets dies de festa, han estat uns dies de descans i recuperació. He estat molta estona a casa sola, tranquil·la, relaxada... Hi ha hagut temps per tot, llegir, repassar l’anglès (ara estic estudiant...) dormir, no fer res, i ... pensar, pensar molt. A cops em dic que penso massa, però ho he fet de tota la vida així que aquestes alçades ja no té remei.

I he pensat molt en el dolor, el de l’ànima, que no sé si és més dolorós, però si més complicat. Pensava en el dolor de la pèrdua, en el meu cas de les pèrdues. El fet que em va portar a reflexionar sobre això és un comentari constant que sento al meu voltant. De lo bé que ho porto, lo forta que soc, que és d’admirar, jo no podria..... I això és el que em va fer pensar que és veritat que soc forta i que a cops no sé ni jo de on trec les forces, però allà estan, sempre.

Vaig estar pensant en que des de sempre perdo persones estimades. Als dotze anys ja no tenia cap avi, tots varen morir ben joves. L’àvia que més recordo, tant sols tenia seixanta dos anys. Això fa que ja de petita assimilis que la gent marxa, que és part de la vida i el fet de veure als teus pares plorar per aquestes pèrdues, fa que aprenguis a que el dolor és part de la vida.

Als vint i tres anys va morir el meu millor amic, allò em va deixar totalment col·lapsada, era una criatura! Ara tocava assimilar que no tant sols marxen els grans... Va ser dur i difícil, però jo llavors ja estava casada i tenia dos fills petits, això em va ajudar a tirar endavant. El fet de saber que estem tant de pas, em va donar una visió molt diferent de la vida. Estava clar que tot era temporal, i era una obligació gaudir de totes les coses meravelloses de la vida a cada instant.

Quan pensava que la vida ja m’havia castigat suficient, que ja havia aprés la lliçó, va morir el meu pare.

Un altre dalt a baix, aquest en circumstàncies terribles i patint terriblement amb el dolor de la mare.... Amb unes contradiccions molt difícils de pair, ja que va morir en un accident de cotxe amb dues persones més i miraculosament el meu marit va sortir il·lès. Estava trista i contenta, enrabiada i agraïda, era un embolic tant gran, i jo tant sols tenia vint i cinc anys. Va ser molt i molt difícil, molt i molt dur i si ja tenia una visió de la vida diferent, aquí la lliçó va ser clara.Ningú estava fora de la roda, qualsevol de les persones que més estimava, podia no ser-hi a l’endemà. Allò si que era important, no tant sols s’havia de gaudir de la vida, si no que s’havia de treure tot el suc a tot. I llavors les discussions es varen acabar, era tant absurd discutir... tot tenia una importància tant relativa.....

Varen passar vint anys en els que encara varen anar marxant familiars, un bon amic, coneguts, fins que una tarda la meva mare va anar a reunir-se amb el seu gran amor, sense fer soroll, en un no res, envoltada dels seus fills i amb un somriure als llavis. Aquesta va ser una pèrdua serena, resignada, tranquil·la. Vaig saber que plorar era una forma egoista de veure la mort. Ella desitjava tant reunir-se amb ell, era el seu desig més íntim. Qui era jo per estar trista?

Evidentment tot aquest bagatge, no et prepara per perdre el teu gran amor.

Mai no estem preparats. I el dolor és immens i irreparable.

Però la vida m’ha donat tantes coses bones com dolentes i està clar que si m’hagueren deixat escollir, hagués canviat moltes coses, però si ho penso bé, tot el que ha passat m’ha fet com soc, i és ben cert que tot això m’ha fet molt forta, però no m’ha endurit. M’ha fet senzilla i sensible a tot el que em rodeja. Soc capaç d’apreciar les petites coses i gaudeixo de la vida molt més que d’altres persones que passen per aquest món sense viure-la. Soc capaç d’estimar i em sento estimada per la gent que m’envolta.

Si que és veritat que m’he quedat sola molt jove, però vaig tenir la sort de casar-me també molt jove , per tant, he gaudit d’un amor que molta gent no coneixerà mai durant quasi trenta anys. Em puc queixar? Sempre ens podem queixar, però que ens aporta? Res.

En definitiva, el dolor és quelcom més que patir. És un sentiment que si ets capaç de acceptar i controlar, et fa més persona.