Fa un parell de dies en els que el vent és el protagonista.
Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.
Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.
Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.
Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.
He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.
Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.
Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.
Semblarà una bestiesa, però:
Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.
Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.
Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.
Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.
Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.
He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.
Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.
Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.
Semblarà una bestiesa, però:
Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.
.JPG)
.jpg)
14 comentaris:
él vent que acostuma a fer sovi´nt és una de les poques coses que no m'agraden de Tortosa, però com sius, cal saber valorar un dia tot i que faci vent, ja que després l'aire resta net i clar
hi ha molts vents externs que sovint condicionen l'estat d'ànim; és cert, anna, que tenim la capacitat d'abstreure'ns dels seus efectes i no és fàcil fer aquest reconeixement... però per sort, amb ajuda o sense, el podem fer!
petons i llepades esventolades!
Comences així, adonant- d'allò que t'atabala, aprenent a superar els neguits i les situacions i de mica en mica i sens e adonar-te'n acabes disfrutant amb el vent... qui sap, potses si... un dia.
Bufff quina ventada!
A mi m'agobia molt el vent...
Però si tenim capacitat per pensar que no ens molesta, al final no ens molesta de veritat... i això esta molt be!
;-)
ostres, doncs ja té mèrit que ho hagis aconseguit. Jo, quan bufa el vent, o quan bufa el neguit dins meu, em costa molt asserenar-me.
Me n'alegro que hagis pogut gaudir del dia, malgrat el vent. Em sembla que comença a canviar una mica el temps, en general, i a tots ens afecta una mica.
Petons! :-)
Si que és veritat JESÚS M. TIBAU, que després d'una forta ventada el dia sembla més net i clar. El "kit" de la qüestió, està en saber veure-ho d'aquesta manera.
Si que costa, si GATOT. Però quan te'n surts, ets sens força bé. Llepades agarbinades!
Qui sap, CARME, qui sap.... Petonets!
Tot és posar-s'hi, ELI. No s'ha de desistir :-)
ROBADESTIU, sembla mentida com arriben a influir totes les coses externes dintre nostre, oi?
Petonets bonica
Apa que navegaries amb els teus amics sense vent. El vent i la pluja ho netegen tot dona. Són una mica molestos, però ens calen.
Ja ho sé Paseante, de tota manera, el vent m'atabala, sobre tot quan no para. Fins i tot a cops em provoca mal de cap. Prefereixo la pluja, i així i tot, que no duri gaire, je,je... Potser és que sempre volem el que no tenim....
Seguint altres petjades he arrivat al
teu raconet ,ja fá uns dies que llegeixo les teves paraules escrites.
Avui he decidit aquesta aportació.
Anna,fem una mica el mateix camí .
El proper mes de novembre fará tres anys que vaig perdra el meu marit,ara camina per els estels. Sempre será jové per mi,quina sort!!per ell no pasará el temps.
Ja veus dues dones valentes que tenen sentiments,emocions molt iguals . Ah !! jo soc de secá ,del
cor de Catalunya . També tinc de passejar a dos amics de quatre potes .La nuca i en Leo.
Bo... fins un altre Nuria
Els canvis metereològics sí que tenen una influència en el nostre organisme: mal de cap, neguit, insomni... De fet abans de que vingui un canvi molta gent ja té símptomes d'aquests que trasbalsen!
Adonar-te, conèixe't és un pas i almenys no dónes la culpa a altres eventualitats o persones ;)
Ja m'he posat al dia dels teus posts i estic contenta per tu!
Endavant!
Nuria, doncs si que tenim coses en comu, si. La veritat és que està essent un camí molt, molt dur i dificil. Per sort si som capaços de tirar endevant amb una actitud el més positiva possible, poc a poc, les coses van millorant, i el dolor es va fent més suportable. Si has anat llegint, ja hauràs vist una miqueta l'evolució. Ara estic bastant bé, serena i tranquil·la, espero que tu també hagis anat fent el teu cami.
Una abraçada de força.
Per cert, que he entrat al teu enllaç, però no tens blog... Anima't a escriu-re, a mi em va força bé.
Gràcies Joana! Ja veus que de moment, tot va "viento en popa", ha,ha,ha...
Petonets.
Gràcies anna,per contestar-me .
Dons si que he llegit les paraules escrites en aquest temps de dolor .
Bo.. ´quina sort tenim poguer treura les emocions escrivint . A mi també m'agrada molt fer-ho.' M'ha servit per poguer dir paraules que de "viva voz " no volia ni podia sentir.
Saps... si que tinc anims per anar endevant,per fer camí .
T'explico ...unes amigues que jo anomeno (les meves nenes) em diuen
la pascualina ,perque sempre soc jo la que porto el cotxe i no pensis que anem a la cantonada NO !! fem viatjes llargs,i travesses
de montanya 4x4 cap a "meranges " al "Pedraforca " etc. Som unes vidues
+- joves... i no ens cal cap bastó
alié per fer el camí. Bo.. pals per caminar per els camins si eh,,,nomes ens faltaria rodolar costa avall.
Bo.. prou rollo . que quant trec la timidesa amb paso. Gracies ulls bonics . Nuria
Adonar-te, conèixe't és un pas i almenys no dónes la culpa a altres eventualitats o persones ;)
______________
coupon codeFind birth mother Australia wide
Publica un comentari a l'entrada