15.2.09

UN DIUMENGE MÉS.


Un diumenge com tants d’altres.


El dia és gris, trist. No puc queixar-me, no tinc dret a queixar-me, però a voltes t’imagino encara al meu costat i penso en tot allò que hauríem fet en un dia com avui, i… És dur. Sento tant que ja no siguis aquí, que ja no fem plans, que ja no tinguem converses, ni carícies, ni somriures, ni plors, còmplices. Em sento molt sola sense tu.


El temps ha fet que el dolor hagi minvat, la ferida s’ha anat tancant, i jo he posat tot el meu empeny en tirar endavant sense tu, i crec que ho he aconseguit. He acceptat la meva nova situació, i passo moltes hores sola i he aconseguit que aquesta soledat no se’m faci feixuga, intento veure la part positiva, faig ben bé el que em ve de gust, i el fet de que ningú no t’esperi, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, i ho accepto tal com ve.


Però a voltes pensar en el futur m’angoixa. Sento que tinc molt per donar, i que potser m’acabaré marcint per dintre… Fa por pensar en tot el que pot esdevenir si no tens a ningú amb qui compartir-ho. He compartit tant! Érem una parella que tot i els nostres entrebancs (com tothom) sabíem com sortir-ne de tot, per que l’Amor que sentíem l’un per l’altra era immens i fort com una roca. I varen ser vint i vuit anys compartint. I aquesta era la manera que tenia d’enfrontar-me a la vida, de la teva mà, sempre de la teva mà.


Així que ja veus, els dies passen amb moments millors i moments pitjors. Enyorant-te moltíssim, estimant-te immensament encara, i cercant la felicitat perduda amb totes les meves forces.

12 comentaris:

Els del PiT ha dit...

Malgrat aquests moments de soledat i tristor que dius, l'avi i jo t'oferirem caliu per quan tinguis fred (encara que tinguem una relació virtual i sense pretensions)
Rep els ànims, Anna, de dos companys a qui els sap molt greu el teu dolor.

Anònim ha dit...

Saps Ana, m'has fet emocionar, pot ser perquè sé què és sentir-se així, tots en diferent intensitat, però la vida et regala moments amargs com aquest. Com bé dius, n'has aprés i n'aprendras, estic segur que per molt que et sentis sola, en algun lloc està mirant-te, hi ha amors que no moren mai i està clar que el què compartieu és més que amor... Jo tinc una tieta que es va quedar viuda, el meu tiet era molt estimat i tots l'enyorem, però quan la tieta em parla d'ell tot i fer 4 anys i la tristor en què en parla i l'amor i les poques ganes de viure em demostra moltes coses, una forta abraçada Ana... Quan enyoro a la persona que vaig perdre i que enyoro penso en què pensaria en cada moment, són coses que hi són tot i no tenir-les.

Anònim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carme Rosanas ha dit...

Una abraçada ben forta, Anna. Ja sé que ets valent a i que no necesites ànims, però si una mica de caliu, encara que sigui virtual. Encara pots compartir moltes coses amb altres persones, segur.

Gabriel ha dit...

Hi ha una paraula odiosa però necessària: temps. El temps passarà i potser aquest dolor serà menys dolor i t'hauràs de quedar amb els bons records. Jo també n'he perdut de persones que estimava i he vist la meva mare que farà gairebé 9 anys es va quedar viuda i com a poc a poc va anar omplint la seva vida de noves coses, aficions, amics, viatges, sentiments...Tens raó: a la vida hi ha molt per compartir. I amb el temps tornaràs a compartir moltes coses i altres coses, tal com diu el teu blog. Plora, crida, recorda aquell/a qui has estimat...però no t'oblidis de mirar endavant.

Laura ha dit...

Et llegeixo i penso com em sentiria en el mateix cas. La buidor i la tristesa serien molt grans. No sóc capaç d'imaginar-m'ho. Et desitjo que tinguis la fortalesa que també m'agradaria tenir a mi en el teu lloc. Una abraçada molt gran.

Anònim ha dit...

DE VIDUA VIDUA: EL TEMPS PASSA,LA FARIDA FA MEINYS MAL,PERO ELS RECORS....JO ELS ACARONO ENCARA.
JUGANT AMB BCN.......

Anna ha dit...

SERGI I AVI, gràcies pel caliu, encara que sigui virtual, escalfa.Petonets per als dos.

CESC, és que és dificil, per sort soc una persona molt positiva i que sap gaudir de totes les coses que ens ofereix la vida i les ganes de viure no em falten. Tant sols que a cops es fa feixuc. Un petonet.

CARME, gràcies bonica. Són dies tontos, d'aquells que tenim tots. Petonets.

GABRIEL, gràcies pels bons consells, és ben bé així, el que passa és que a cops tens dies tontos i tot se't fa una muntanya. Potser per mirar endevant és per el que m'he sentit així. Petonets.

LAURA, jo tampoc m'ho podia imaginar, però les coses van com van, i quan t'hi trobes, has de treure forces d'on sigui i fins i tot et sorprens a tu mateixa de la teva pròpia fortalesa. Petonets.

JUGANT AMB BCN, ja saps el que és tot això, pujades i baixades... el records sort en tenim, no? Una forta abraçada.

Laura ha dit...

Si passes per casa hi trobaràs una coseta per a tu, amb molta il·lusió. I et deslliuro de l'obligació de fer res! :-)

Rita ha dit...

M'ha emocionat llegir-te i m'agradaria tenir les paraules adequades, però busco i rebusco i lo nes trobo.

Penso que només el temps, més temps encara, et podrà ajudar a superar tot això que ens descrius perquè pugui tornar a ser un record només bonic.

Des d'aquí jo t'envio ànims, tot el meu suport i un munt d'abraçades. Ja em sap greu, però no en sé més.
Petons, maca!

PS Nosaltres som aquí.

khalina ha dit...

Hola Anna, maca!

Amb el blog, tot i que sigui virtualment, comparteixes amb nosaltres, els teus lectors, emocions, sentiments, sensacions...

Els sentiments d'aquest post són dolorosos però amb coratge, i seguint endavant aniràs compartint altres coses amb nova gent, amics de sempre, la família...la vida sempre ens porta novetats.

Assumpta ha dit...

Escrius amb el cor... no havia vist aquest post i l'acabo de llegir ara. Segur que ell també ho llegeix :-)
És preciós...