Ell era un home bo.
Un home just i que sabia estimar.
Potser si que va cometre errors, però qui no els comet?
Per sort, no som perfectes.
Avui fa vint i quatre anys que vas deixar-nos.
Et vaig plorar tant...
Jo tant sols tenia vint i cinc anys, i va ser tant de sobte...
Per primer cop, la vida em colpejava amb tota la seva fúria.
I et vaig plorar tant...
Encara t'enyoro, malgrat ara em fas fins i tot un xic d'enveja.
Estàs tant ben acompanyat...
Ara t'acompanya la mamà, el teu gran amor i el Santi, el meu únic amor, i que t'estimava com a un pare.
I jo estic aquí, lluitant, enyorant, i molts cops plorant com el primer dia.
I es que encara em feu tanta falta.
Però la vida es una roda, que gira i gira sense parar. I bé gires amb ella, o t’estavelles.
I tu em vares ensenyar a ser forta i a girar tant si vols com si no vols.
Mentre no arriba el dia en que ens puguem tornar a abraçar, sé que des d'allà on siguis, vetlles per mi, i ets un dels meus àngels.
T'estimo moltíssim papà.
.JPG)
.jpg)
23 comentaris:
Aquest matí jo també he trobat molt a faltar el meu. Fa quasi quinze anys que ja no hi és i l'enyoro cada dia. M'ha tremolat la barbeta quan l'he recordat aquest matí.
Una abraçada, Anna.
Les persones estimades, sempre s'enyoren, per temps que passi...
Bona nit, maca!
Com se'ns remouen sempre els dintres quan podem sentir la tristesa i l'enyorança dels altres...A qui hem estimat tant, sempre els enyorem;... i més enllà de la quotidianitat que ens empaita hi ha moments especialment intensos ens els que revivim de manera punyent la nostra orfandat i el desamparament.
Però com tu dius, anna, la vida és una roda que gira i gira sense parar i també ens proporciona, afortunadament, moments dolços.
Si més no, un diumenge tranquil amb una mica s'assosec a l'ànima...
buf, ullassos...
jo, que tot això ho tinc encara força recent, ni t'explico les vegades que, encara em trobo pensant que els he d'anar a veure o trucar-los...
Però saps què, nina? Ara, fa sol. I d'aquí una estona aniré amb el meu fill a l'Auditori a sentir l'11 de Xostakovitch.
I penso que m'ha agradat passar per aquí i llegir-te i respondre.
I la sort que és haver-te trobat en aquest món què, de virtual, sols té la forma de relacionar-nos, de saber de nosaltres.
Per que els sentiments, els colors, son ben reals.
Una abraçada endiumenjada i riallera (si, si, riallera.. d'aquelles que et vas portar de l'India!)
Una capsa de petons dolços, nina
:¬)******
Uf Ana, com arriben aquestes paraules, arriben al fons del cor, com ho sents, com ho vius, com enyores, però tu ho has dit, t'ha tocat lluitar, i que la lluita no pari, un dia t'hi abraçaràs, però ara cal lluitar, o sigui que endavant la lluita i t'envio una càlida abraçada i molta més força.
Una abraçada, Anna. Forta, molt forta.
Violette, és que sempre, sempre, els enyorarem. A mi em tremola la barbeta quan llegeixo els vostres comentaris, amb tanta solidaritat i tanta companyia.
Una abraçada ben forta per a tu.
Rita, si és així, gràcies per dir-hi la teva bonica. Petonets.
Fanal blau, com li dic a la Violette m'emociona saber-hos aquí, m'emocionas sentir la proximitat dels vostres mots. Segirem girant, i gaudint de tots els moments que ens brinda aquesta màgica roda que és la vida.
Petonets.
Com m'alegra que hagis entrat, i que hagis llegit, i que hagis escrit. I com m'agrada el que em dius. Com bé dius al escriure'm feia sol, ara al respondret està plovent... Com la vida mateixa! I la sort que tenim de saber viure i gaudir de tots els instants màgics que ens deparen mentre girem i girem.
No pateixis que la meva rialla no la perdo, al contrari, cada día és més gran i quan somric (molt molt sovint, ja que soc riallera de mena) ara riuen els llavis, els ulls i l'ànima sencera. Una cosa no treu l'altre.
Un sac de petons riallers i sincers per a tu estimat poeta.
Gràcies estimat Cesc, que dolç ets. Sempre tens paraules boniques per dir-me i m'encomanes la teva sensibilitat.
Rebo la teva força que amb la meva farà que movem montanyes!
Petonets bonic.
Gràcies Montse, moltes gràcies. La rebo i la guardo ben endins. Una altre per a tu bonica.
Mare meva, quin escrit més preciós, amb quines paraules senzilles, directes, plenes de tendresa i que es noten sortides del cor...
És magnífic tot el que dius... Malgrat la falta que et fan aquestes persones estimades, tens la sort de poder-les recordar d'aquesta manera...
No sé si s'enten massa el que vull dir... és que m'ha semblat tan maco que no em surten les paraules exactes :-)
Si que t'entenc Assumpta, és tal com ho dius, malgrat la falta que em fan, puc recordarles així, amb aquesta berreja de tristesa i tendresa, amb una llàgrima als ulls i un mig somriure als llavis...
Petonets dolços.
SI TU L'ALLORES, ELL VIU.....
JUGANT AMB BCN.
anna...
t'imagino somrient, amb gustet de llàgrima, i també plorant... amb gustet de somriure.
una abraçada, bonica
M'agrada sentir que tanta gent t'acompanya en aquest escrit i que tot el que diuen és agradable i dolç i cert. Però saps que em commou el somriure amb gustet de llàgrima i el plor amkb gustet de somriure i és que em sembla que aquñi e stà el secret en saber enyorar i recordar dolçament, amb tendres a i amb somriure, encara que també plorem. Que em sembla que és el que volia dir l'Assumota també. Gràcies Anna, per compartir, gràcies Iruna per deixar-me les teves paraules.
JUGANT AMB BCN, ho crec fermament, ningú mor per sempre mentre hi hagi qui el recordi. Petonets.
IRUNA, gràcies dolça, ja t'he deixat uns mots al teu bolg. Petonets.
CARME, és bonic sentir-se tant acompanyat. I que bonic tot el que em dieu. Gràcies i petonets dolços.
Què t'he de dir?
Encara aquest matí m'h assegit al mateix rajol on es va asseure per darrera vegada, sempre el tinc al cor, al cap, al davant, el veig, el sento, el penso...
Tens el meu suport, la meva estimació, la meva companyia, estimada...
ZEL, gràcies bonica, ja saps el que sento, i jo sé el que sents. Sentiments compartits i profunds ens agermanen.
Petonets.
Devia morir jove el teu pare. Em sap greu. Però gràcies al teu blog l'hem conegut una miqueta molts anys després. Sí que te cara de bona gent, d'home íntegre. I segur que un dia us podreu tornar a mirar als ulls. Un petó Anna.
El meu pare va morir deu mesos despres que faltes el meu marit,a qui estimava com un fill.El meu pare tenia 91 anys.Saps.... va marxar content va dir-me que veia al Josep
que l'esperava,i nosaltres varem estar feliços de poder-nos despedir
i donar algun recado per ell.
Mols cops penso que si no hages faltat el meu estimat josep,hages plorat mès el meu pare.Ara em sembla que ells dos fan camì ivetllen per nosaltres .
Uffff.
Una abraçada benvolguda .
Que bé que va deixar anar els sntiments, escriure'ls, llegir-los, parlar-ne'n...
Rebregar-los plens de llàgrimes com el kleenex, però guardar-los a dins per sempre.
Jo també l'enyoro...
Preciós Anna. un petó!
Hola! He arribat al teu bloc des del fanal blau i m'he trobat amb aquest escrit trist però ple de tendresa i sentiment. Una abraçada!
EL NADADOR, doncs si que era jove, 58 anys. Algun dia... si, m'estic segura.
Gràcies per les teves paraules i petonets.
NURIA, t'entenc la meva mare va esperar 20 anys per retrobar-se amb ell i ho desitjava tant... que el comiat em va ser menys terrible, encara que l'enyor és el mateix.Petonets.
JOANA, si que va bé, si ells ens acompanyen, segur. Gràcies i petonets.
KWEILAN, son tants els sentiments que portem a dins, no? És bo compartir-los i vosaltres sou uns bons companys de cami.
Una abraçada per tu.
El meu pare moria quan érem a l'estranger d'unes vacances. Un atac de cor. Tenia només de 51 anys, el 1967. Sempre sé que la meva vida hauria estat diferent si havia tingut el seu suport. La vida és difícil de vegades..
MERIKE, és la vida, no? el meu pare va morir d'accident i també era jove, 58 anys. La vida és molt dificil... Un abaraçada.
Publica un comentari a l'entrada