23.10.09

130è joc literari


Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…


- RRRenoiiii….


L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?


- Holaaaa RRRRenoiiiii..


- Hola? Qui hi ha?


- RRRR …


- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.


- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…


Coi, però… jo diria…


- Tit?


- Titititit…


L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?


- Au va baixa.


Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.

5 comentaris:

el paseante ha dit...

Jaja, és original. M'ha agradat el final.

Carme ha dit...

Molt bon relat!
Un lloro independent!

Una abraçada, Anna, molt forta.

Assumpta ha dit...

Oh!! I jo que ja m'imaginava un final feliç amb el retrobament!! jajaja

Com diu la Carme, un lloro ben independent! ;-)

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per participar. Una abraçada

Marta ha dit...

En una societat tant individualista com l'actual és natural que trobem a faltar les nostres mascotes quan s'escapen o es moren perquè quasi tots els animals són nobles i fídels amb els amos si se senten cuidats i estimats.