Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…
- RRRenoiiii….
L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?
- Holaaaa RRRRenoiiiii..
- Hola? Qui hi ha?
- RRRR …
- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.
- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…
Coi, però… jo diria…
- Tit?
- Titititit…
L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?
- Au va baixa.
Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.
.JPG)
.jpg)
5 comentaris:
Jaja, és original. M'ha agradat el final.
Molt bon relat!
Un lloro independent!
Una abraçada, Anna, molt forta.
Oh!! I jo que ja m'imaginava un final feliç amb el retrobament!! jajaja
Com diu la Carme, un lloro ben independent! ;-)
moltes gràcies per participar. Una abraçada
En una societat tant individualista com l'actual és natural que trobem a faltar les nostres mascotes quan s'escapen o es moren perquè quasi tots els animals són nobles i fídels amb els amos si se senten cuidats i estimats.
Publica un comentari a l'entrada