ABSÈNCIA

Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.

Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.

Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per la boca. El buit que ell havia deixat a la seva vida era tant gran, que no entenia com podia ser que seguis vivint amb aquell buit.

Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.

No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.

Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.

Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....

Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.

Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.

La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.

DESCONEXIÓ

Porto molts dies desconnectada, he anat entrant i sortint, llegint els vostres escrits, els comentaris, i sense ganes d’escriure. Em mirava el teclat i... res que no en tenia ganes.

I em sentia fatal, com si no estigues fent bé els deures... Quina cosa més estranya, no?

La veritat és que darrerament he estat un xic angoixada, ja que estic cercant feina i la cosa no està gens fàcil, i més si tens una certa edat, i no tens estudis. Fa quasi dos mesos que envio currículums sense parar, i tant sols vaig anar a dues entrevistes, de les que no m’han dit res més. Aquesta tarda tinc una entrevista de feina, que molt malament haurien d’anar les coses per a que no dones bons fruits. Estic més relaxada, tot just el mes de desembre se’m acaba l’atur, i si no em col·loco aviat llavors si que la cosa es començarà a complicar de veritat.

Així que potser per tot això no he tingut ganes d’escriure. L’Anton em deia ahir que volia veure’m més activa, i potser va ser l’empenta que necessitava... Gràcies Anton, ja tens raó, ja.

Ara creuaré els dits, per a que aquesta tarda per fi s’acabin les angoixes.

PER A TU, PER QUE T'ESTIMO

Ets amiga meva i t’estimo.

Estàs passant dies baixos i no saps com ho sento, no saps quantes hores penso amb tu i em sap greu i dolc de saber que estàs trista, un xic abatuda, o desmoralitzada....

Des d’aquí tant sols vull dir-te, que t’estimo, que no tinguis por.

Que les coses passen per què han de passar i que si tens la força, que jo sé que tens, tots els canvis, acaben tornant-se en quelcom positiu, si un no deixa de pensar en positiu.

Que sé que tot anirà bé, de veritat, creu-me.

I sobretot, vull que sàpigues que no estàs sola, encara que t'ho sembli, no és així. Que jo estic aquí, que em tens per al que necessitis, que pots comptar amb mi per al que vulguis, i que com jo, hi ha més gent que t'estima i que potser a cops no te'n adones, però hi som.

I tot això t'ho dic per que necessito dir-t'ho, per que no sé si quan parlo amb tu soc capaç d'expressar tot el que penso, per que no sé si quan t'abraço, soc capaç de transmetre't realment els meus sentiments, i sobre tot, per que t’estimo de veritat.

DIES DIFÍCILS

Que ho fa que quan estàs malalt, et baixen tant les defenses que en un tres i no res, totes les coses deixen de tenir el mateix sentit...

Estic malalta i trobo a faltar tant el calor d’aquells que abans s’afanaven a procurar que no em faltés de res. És en moments com aquets, quan sento que estic sola.

I és dur.

Llavors, penso amb totes aquelles dones de Kaligath, a les que anava a cuidar per les tardes a Calcuta, i em sento avergonyida de sentir-me així. Elles si que estaven soles! Però deu ser el que he dit al principi, et baixen les defenses, i tot és trastorna.

Dilluns va ser un dia difícil, per una banda era l’aniversari del meu fill gran, 31 anys ja! És increïble com passen els anys! Per coses d’aquelles que té la vida, també era l’aniversari de la mort de la meva mare, 5 anys ja! Per tant un dia de sentiments contradictoris, com deia un dia difícil.

Per treure’m les cabòries del cap, vaig decidir fer un bon dinar per al meu fill, alguna cosa especial, que li agradés. I per treure'm les cabòries d'ara, us vaig a explicar com ho vaig cuinar tot plegat i així em distrec.

De primer vaig fer un plat de rovellons:

Primer els vaig netejar i secar molt bé i els vaig salar.

Després vaig trinxar un all i una mica de julibert.

Un cop fet això, en una paella amb un xic d'oli, tots cap per avall.

Quan ja estaven rossos, els hi vaig donar la volta i els hi vaig tirar l'all i

julibert.

De segon, unes galtes de porc rostides.

Aquest és un plat que no havia fet mai, però va quedar la mar de bo.

Primer vaig fregir les galtes a la cassola, amb un bon raig d'oli d'oliva fins que varen

quedar ben rosses.

Les vaig treure i en aquest mateix oli vaig fer un sofregit de ceba, quan va estar ben torradeta, vaig afegir el tomàquet, i després l'all trinxat.

Llavors vaig tirar-hi un got de vi negre, quan va estar ben redüit, una cullerada de farina i mig litre de caldo. Vaig afegir les galtes, una cabeça d'alls i unes herbes

lligades (llorer, farigola, romaní...) i ho vaig deixar amb el foc baixet fent la xup-xup, quasi una hora.

Mentre les galtes feien xup-xup....

Vaig tallar unes patates a rodanxes, i les vaig posar al forn en una plata amb oli, herbes, sal pebre i uns grans d'all aixafats.

I déu ni do el resultat!

Per acabar, un pastisset simbòlic, ja que a cap dels dos ens agraden els dolços.

La veritat és que tot plegat va quedar força bo, ell va estar content i jo també, i ara fins i tot em sembla que em trobo millor.

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau

L’Albert, el meu cosí, a vingut a buscar-me, però diu que avui, en lloc de anar al parc, em d’anar a fer una operació d’urgència.

- Venint cap aquí, he vist un senyal de transit, que ens necessita – em diu tot excitat- quan l’he vist, he reculat i he tornat a casa per agafar tot el que necessitem – i tot senyalant la motxilla que porta a l’esquena m’esperona – Au Berta, afanyat!

- D’acord, ja vaig – li responc – Mami! Que surto amb l’Albert una estona!

- Molt bé Berta – crida la mare des de la cuina.

Just a la cantonada de casa, veig el senyal del pas de zebra tirada per terra. Està destrossada, sembla que li hagi passat per sobre un camió. L’Albert tot decidit, seu a terra i obre la motxilla. Mentre jo m’assec al seu costat, ell treu una capseta de guants d’aquells de metge,dos pinzells i un pot de cola.

Amb molta cura, enganxem tots els trossets i deixem el senyal perfecte.

I sé que és perfecte, per que dilluns al anar a l’escola, veig que han tornat a col·locar el senyal al seu lloc i això no seria així si no haguéssim fet una bona feina.

.........................................................................................................

Participació en el 77è joc literari. Bloc de Jesús Ma Tibau

Arriba el musical dels Monty Phyton

Dimecres vaig anar a veure el musical Spamalot, jo no soc gaire amant dels musicals, però he de confesar que em vaig fer un fart de riure. Així que si teniu ganes de riure, ja sabeu... cap al Teatre Victòria.

Bon cap de setmana!

RELATS CONJUNTS: CAVALL

- Hola bon dia, es vostè el Sr. Josep Oriol Badia?

- No, soc en Carles, el seu fill.

- I el seu pare hi és?

- Doncs no.

-I la seva mare hi és?

- Tampoc, tots dos han sortit a donar un vol, no crec que triguin.

- Miri és que jo li vinc a lliurar un... paquet.

- Doncs, ja li agafo jo.

- Bé es que és al dins del camió.

- Doncs vagi a buscar-lo, que espera?

- Es que, he d’esperar a la grua.

- La grua? Quina grua?

- Miri, ja és aquí, la veu?

- Però... si... és... és enorme! Però, què és el que porta?

- El Cavall.

- El cavall? El meu pare m’ha comprat un cavall? Buff... faci, faci, vaig un moment a dintre a fer una trucada.

- El deixem aquí al jardí?

- Si, si i tant. Això és perfecte!

- Em firma l’albarà d’entrega?

- Porti, porti.

El Carles entra corrents a casa per trucar al Manel, el seu millor amic, i donar-li la “super” noticia del dia. Els dos estan una bona estona xerrant i fent plans, amb una excitació fora de mida. Cap dels dos no s’ho pot ni creure.

Que el pare d’en Carles li hagi comprat un cavall, és del tot increïble. Finalment, penja i surt al jardí corrent i cridant com un ximple. El crit queda ofegat en el instant en que, al obrir la porta, veu una espècie de bunyol de bronze, amb forma de cavall deformat per les hormones, que a més a més d’ocupar absolutament tot el jardí, reposa sobre el que queda de la mimosa de la mare.

Se’n va altre cop a dintre. I mentre pensa que el seu pare s’ha tornat totalment boig, sent dos xiscles a fora...

Però que coi hi fa això al meu jardí!!!!!

.............................................................................................................

Una altre proposta de Relats conjunts