Sempre hi han coses que ens sorprenen, que ens fan riure o plorar, que ens impacten o senzillament ens passen i volem compartir. En aquest espai intentaré compartir aquestes coses amb qui les vulgui llegir.
El seu rostre seguia de color tant blanc que semblava mort, feia més de deu minuts que s’estava allà dret davant de la taula de billar, sense bellugar-se, sense dir res, amb el front perlat de suor malgrat que feia bastant de fred, i els ulls clavats a les boles que havien quedat a la taula.
En Renné s’hi havia acostat dos cops, fins i tot li havia deixat una ampolla i un got a la tauleta del darrera, però ell seguia allà dret sense reaccionar. Ho acabava de perdre tot, una partida que va esdevenir la darrera.
De sobte, es va tombar, es va servir un got de vi i se’l va beure molt a poc a poc, assaborint-lo com si fos el primer cop que en tastava.
En Renné no apartava la vista del seu amic sense saber que fer, s’hi va tornar a acostar.
- Piere seu home, no fas bona cara.
En Piere, va apurar la copa, la va deixar sobre la taula i sense dir res, va fer cap a les escales per anar a la seva habitació que era al pis de dalt. Ni tant sols va mirar-se al seu amic. Caminava tot arrastrant els peus, com si el cos fos massa pesat per poder moure’s amb normalitat.
No va ser fins l’endemà, que en Renné en veure que ja eren quarts d’onze i en Piere encara no havia baixat a esmorzar, va anar a trucar a la seva cambra. La porta no era tancada, en Piere era allà al bell mig de la cambra. D’una corda lligada a l’argolla que en altres temps penjava una làmpada ara en penjava en seu amic.
Sobre la taula, embolicat amb un retall de tela de vellut negre que de tant tocar-la havia perdut fins i tot el vellut, hi havia la fotografia de la Loraine amb un floc dels seus cabells rossos lligats amb un llaç de color rosa.
Al costat una carta tancada.
Amb aquella lletra tant atapeïda, en Renné va llegir: “Per la Loraine”
Aquest mes us proposo l'elaboració d'un text basat en la imatge, amb una extensió mínima de 60 paraules, amb una petita dificultat (que als jocs anteriors d'aquest mes ja he donat massa facilitats): no podeu utilitzar la lletra i.
M’he llevat ben d’hora he agafat la meva companya, que sempre està a punt per acompanyar-me a tot arreu. Per sort encara no fa molta calor ja que el trajecte es llarg, però val la pena.
L’Esperança ja fa hores que belluga entre les tomaqueres. Agafo un cabàs per agafar uns tomàquets que tenen sabor de tomàquet, dels que ja no trobo a Barcelona. Mentre xerro amb ella, agafo els més madurs que són els que més m’agraden. També he agafat cebes tendres, pebrots verds, vermells.
Just abans de marxar, l’Esperança em posa també unes pastanagues que fan una patxoca…
Marxo amb els cabassos plens pedalejant amb força. El vent a la cara, l’escalfor del sol… em sento bé. Tot plegat és una bona manera de començar la llarga jornada que m’espera.
Desprès d’una passejada per passeig de Sant Joan, Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella, hem arribat a Pla de Palau. Em lligat les bicicletes i ens hem assegut a fer unes tapes amb un vinet blanc ben fresquet.
El passeig ha estat agradable i el sopar també.
Bon menjar, amb bona companyia, xerradeta i decidim tornar cap a casa.
Agafem les bicis i ens dirigim cap a la Plaça Catalunya, passem per el Fossar de les Moreres, amb la flama encesa en record de tants milers de barcelonins que varen morir defensant la ciutat en un 1714, tant recordat, se'm posa la pell de gallina...
Comença a ploure, seguim pel Born fins arribar a la Catedral i pugem pel Portal de l’Àngel fins a la Plaça Catalunya.
Allà ens acomiadem, ells van a la part alta de Barcelona i volen agafar els ferrocarrils, així que jo segueixo sola amunt fins a la Gran Via.
Durant tot el recorregut fins a casa, la pluja m’acompanya, i contràriament al que podríeu pensar, no em fa cap nosa, tot el contrari, pedalejo i em mullo, i m’he sentit feliç, lliure, fins i tot m’ha agafat per cantar, i com no hi havia gent pel carrer, podia fer-ho ben alt.
¿Y si dios fuera mujer? pregunta juan sin inmutarse
vaya vaya si dios fuera mujer es posible que agnósticos y ateos no dijéramos no con la cabeza y dijéramos sí con las entrañas
tal vez nos acercáramos a su divina desnudez para besar sus pies no de bronce su pubis no de piedra sus pechos no de mármol sus labios no de yeso
si dios fuera mujer la abrazaríamos para arrancarla de su lontananza y no habría que jurar hasta que la muerte nos separe ya que sería inmortal por antonomasia y en vez de transmitirnos sida o pánico nos contagiaría su inmortalidad
si dios fuera mujer no se instalaría lejana en el reino de los cielos sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno con sus brazos no cerrados su rosa no de plástico y su amor no de ángeles
ay dios mío dios mío si hasta siempre y desde siempre fueras una mujer qué lindo escándalo sería qué venturosa espléndida imposibe prodigiosa blasfemia.
En la vida, hi ha dates que marquen un abans i un després.
Avui és una d’aquestes dates. Fa quatre anys va començar una nova vida per a mi.
La meva nova vidasense tu.
La meva nova vidasense tu, el que puc assegurar és que és diferent, molt diferent.
Com en totes les coses que són noves, hi ha un temps d’aprenentatge, un temps d’adaptació. En aquest cas, no ha estat gens fàcil, aprendre a viure sense tu, encara em costa. Adaptar-me a viure sense tu, també.
Però soc una bona alumna, m’hi esforço amb tota l’ànima, per tal de ser capaç de poder estimar a tot aquells que m’envolten. No es pot estimar quan dintre teu tant sols hi ha dolor. Així que m’hi he esforçat moltíssim.
Soc una persona forta i això m’ha ajudat en aquest aprenentatge, soc una persona positiva i molt alegre, i això encara m’ha ajudat més.
Això no vol dir que m’oblidi de tu amor.
En la meva nova vida sense tu, penso en tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, parlo amb tu TOTS els dies.
En la meva nova vida sense tu, riem i plorem plegats, i alguna nit, he sentit la teva abraçada tant endins que tot el meu cos s’estremeix...
Han passat moltes coses, i més que en passaran, però no cal que te les expliqui, ja que tu a través de mi, dels teus fills, dels teus amics, sé que saps tot el que ens passa a cada instant. És la sort de ser a dins nostre per sempre, no et perds detall.
En la meva nova vida sense tu, t’enyoro i t’estimo amb tota l’ànima i miro el futur amb alegria per mi mateixa i sobre tot per tu.
Espero que la teva llum, mai no em deixi a les fosques i segueixi acompanyant tots els meus passos d’aquesta nova vida sense tu.
.JPG)
.jpg)
