21.12.07

Visca la tecnologia


Aquesta nit he sortit a sopar amb uns amics. Em feia molta ilusió, ja que feia dies que no sortia de casa.

El sopar ha estat fantàstic i ho he passat molt bé. Al arribar a casa, estava molt cansada i amb ganes d'agafar el llit. Però abans de tot tenia que treure als gossos.Tenia tanta pressa per acabar que he sortit sense claus. . . . Quan et passen aquestes coses, et sents tant idiota, m'he sentit vella i tonta.

La sensació d'impotència i de ràbia ha estat enorme. Però he pensat: "Sort que estem a l'era de la tecnologia. Per sort, existeixen els mòbils i puc trucar al meu fill i demanarli que vingui a obrir-me".

Amb aquesta idea, pensant que estava tot solucionat m'he dirigit al restaurant del costat de casa on sé que em deixaran trucar. En arribar, he demanat un cafè i he anat cap al telèfon per trucar al meu fill. ¡Meravellosa tecnologia! El mòbil està desconnectat o fora de cobertura. . . . Aquest missatge l'he escoltat quatre cops, fins que he assumit que no resoldria res de res. A tot això, els gossos han estat netejant el terra del bar, menjant-s’ho tot.

Els cambrers tenien moltes coses a dir, "Com es que has sortit sense claus?", "Però on tens el cap", "i ara que faràs?". . . Tot molt consolador.


Arribat aquest punt, he decidit que tant sols em quedava una possibilitat, trucar a un serraller. Ja em recava, ja, però no podia fer un altre cosa. Així que els hi demano una guia de telèfons per a trucar, però. . . . no en tenen.

- I no teniu el telèfon de cap serraller? - pregunto

- Si, jo en conec a un, però et cobrarà 500,- €!- em diu un d'ells.

- 500€ però que t'has tornat boig?

- Agafa un número de alguna persiana - em diu un altre.

- Està ple d'enganxines.

- Es veritat, vaig a mirar. . .

Surto al carrer i a la porta del costat, n'està ple. N'agafo un parell, entro i truco a la primera. Estic de sort i em contesten de seguida.

- En 20 minuts estarem aquí - em diuen.

Al cap de deu minuts, ja tenia a un jove a la porta de casa, em pujat i m'ha obert la porta com si res, amb una mena de plàstic.

Tal com ha obert, sento la porta de baix que s'obre i un estossec. . . "Aquest és el meu fill", no m'ho puc creure, doncs, si, era ell.

En resum 150,- € per obrir la porta en menys esforç que esternudar i tant sols uns minuts més o menys i no m'haguera calgut fer res.

¡Maleïda tecnologia!

3 comentaris:

Els del PiT ha dit...

Cint costa tenir comentaris al primer post i a mi m'ho van fer, ara et comento jo.

Donem gràcies a Murphy, què hi farem :-(
Salut!

Els del PiT ha dit...

Aclariment:
"Cint" no és més que la contracció de dues paraules "Com sovint" provocada pel frec d'una màniga entremaliada a la pantalla tàctil del portàtil...
Ho sento i, per cert: bona tria musical!

Anna ha dit...

Es un bon detall, gràcies. Per cert les fotos de l'India son meves, en vaig tirar tantes, que al final ni ha algunes que varen quedar força bé. Sentiments... si molts, soc molt sentimental. I encara més en l'altre blog SENTIMENTS, està clar, no? :¬)
Petonets!