23.9.08

AHIR VA ARRIBAR LA TARDOR

Ahir va arribar la tardor.

I ja al matí com per reclamar l’atenció del esdeveniment, el cel era gris, i al migdia va ploure.

Ahir va arribar la tardor i amb ella la tristor a la meva ànima. No vaig deixar que s’hi instal·lés, tants sols la vaig deixar quedar-s’hi una estona però el fet em va fer adonar-me’n de com influeix en mi tot el que té a veure amb la natura.

L’energia que m’encomana veure una sortida de sol un matí de pesca a Tamariu, amb els amics


o al bell mig del riu “Ganjes” a “Benarés”....



La serenitat que sento contemplant la posta de sol ja sigui navegant al mig del mar,
o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís.
Aquest mateix sol, que passat l’estiu, quan ja fa una mica de fred, tanco els ulls i deixo que m’escalfi sentint com si aquella escalfor, fos una carícia enyorada.

I la lluna! Quedo totalment embadalida davant d’un espectacle que em desborda. Afloren tants sentiments mentre la contemplo... Depèn una mica del estat d’ànim, una nit de lluna plena em pot fer feliç, em pot fer plorar, somiar enyorar, somriure... Tots els sentiments a flor de pell.


Algú pot resistir-se a contemplar una nit estrellada!

M’asserena veure el mar, immens, en calma. Quedo extasiada contemplant tots aquets blaus del mar i del cel, impossibles de descriure per la perfecció.

I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.







El mar i el cel, em meravellen.

Contemplar blaus increïbles, i de sobte veure com els núvols envaeixen el cel i estenen tota una gama de grisos preciosíssims. I és que no sé que té el mar que podría estar hores i hores contemplant-lo i mai no me'n cansaria.


També quan arriba el fred, podria estar hores i hores contemplant el foc a la llar.
I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.

Passejar per els camins respirant profundament, sentint el vent glaçat a la cara és com si algú des de algun indret llunyà em donés una bufetada amorosa per fer-me despertar, dient-me: Anna, lluita, tu pots!

I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.

I el cor em batega més de pressa, veient el niu d’una cigonya a dalt d’un campanar.


I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.

I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar.

I les flors......

I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.

És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.

Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.

Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.

20 comentaris:

neus ha dit...

La natura ens ha d'influir per força, com una necessitat vital. Massa sovint oblidem que en formem part...
unes fotos molt boniques!!!

Laura ha dit...

Molt bonic, Anna. I comparteixo aquesta mica de tristor que provoca l'estació que comença.

Nuria (Fenix) ha dit...

Hi ha persones que la nostra sensibilitat ha estat un bé per gaudir de les coses sencilles que porta la vida,també un mal per la fragilitat dels nostres sentiments i emocions.

No obstant quant la vida és posa en contra nostra ,aquesta sensibilitat fa pinya amb la força i és converteix en una llum per fer el nostre camí ple d'amor cap a coses i moments que avans no gaudiem amb tanta força.
Grácies per compartir paraules i llocs tant bonics. Fins a sempre ,

Carme Rosanas ha dit...

La natura és una font inesgotable de sentiments i emocions, jo els comparteixo tots amb tu. Un post molt bonic, Anna!

Barbollaire ha dit...

ullassos has escrit un post ple de força, d'energia, de llum...

Entenc que és la que vas trobar a l'India. La que et va omplir tots i cadascun dels porus del teu ser. La que et va "netejar" i omplir-te d'aquesta llum quasi màgica...

Del somriure dibuixat un cop has escrit i ho has rellegit...

I parles de la Natura... Però què es pot trobar en el que ens envolta sino la bellesa, la dolçor, l'amor que portem dins?

Nina, estimada nina es tant dolç això que has escrit...

Potser és degut a com em sento encara. Però he anat més enllà de les paraules i les fotos...
Ho he mesclat tot...
I m'he deixat acotxar pels colors dels mots i els sentiments de les imatges...

Gràcies, Anna...

Ja saps tot el que t'estimo...

Una bosseta de petonets dolcíssims
:¬)**********

khalina ha dit...

Tens raó. La natura transmet tantes emocions... Es un post molt maco, boniques paraules acompanyades de precioses fotos per transmetre'ns emocions mitjançant el teu art.

Anna ha dit...

Elur, gràcies, si que és veritat. Però ella sempe està allà per quan ens en adonem.
Petonets.

Gràcies Laura, crec que li passa a molta gent això. Petons.

Nuria, tens molta raó en això que dius. A cops s'ha de veure la foscor per després veure aquesta llum. Un petonet.

Carme, sento a través dels teus escrits i comentaris que compartim aquets i molts d'altres sentiments.
Quina sort que tenim, bonica!

Estimadíssim Barbollaire!!

Si que has sabut trobar-hi sentiments entre els mots, dius que potser és per com et sents encara... potser si, però jo crec que ets un altre privilegiat ple de sentiments i senzillesa, i com dius també ple d'amor.

No canviïs mai!! Ja saps que jo també.
Un sac de petons acotxadors.

Gràcies Khalina, i es que tot el que ens envolta és tant bonic!
Petonets.

alvaro ha dit...

...hola anna!!!
me parece que si que me acuerdo de ti... vamos si creo quien creo que eres... bufff... vaya lio...
estuvimos viendo los templos jainiis y el victoria memorial???
...
sino es asi... necesito mas pistas... ejjeje...
te sigo
paz y calma

Anna ha dit...

Si, Alvaro, varem anar als temples i al Victoria, el dia que el "piknik" es va estruncar, he,he,he...
Seguim en contacte.
Pau i calma per a tu també. Un petonet i un altre per a l'Ivet.

luna ha dit...

Mol maca totes les fotografies, la tardo per a mi es lëstació mes maca de tot el any,

petonets

luna

zel ha dit...

Res més bonic i més senzill i complex alhora que la natura, per molt que l'home faci, mai arribarà a assolir tal perfecció...efímera? ara bé ho diuen...

el paseante ha dit...

No pateixis, la natura ens matarà abans a nosaltres, que nosaltres a ella. N'estic segur.

M'ha agradat molt aquest post. Sento com tu aquests petits moments a la natura. Ara vindrà el temps de fred i de quedar-nos més a casa, però ja manca menys temps pel nou estiu.

Anònim ha dit...

Molt xules les fotos, especialment les del mar i la lluna. Les has fetes tu? M'agraden els colors que dona de sí la tardor però també és una estació que em provoca una mica de malenconia. És la transició del bon temps cap a l'hivern, i l'hivern no m'agrada...

Anna ha dit...

Luna, jo prefereixo la primavera i l'estiu, com diu la dita: "Al estiu tota cuca viu" i és que el solet dona molta "vidilla".
Petonets.

Zel, si que ho és de bonica, i a voltes efimera, però no sempre. Mira si no les pedres... M'encanta trobar una pedra així rodoneta i tenir-la entre les mans hores... Després sempre acabo emportant-me'la a casa. Ja em diràs! Petonets.

Vols dir Paseante que serà així??? Espero que tinguis raó. És bonic gaudir de les petites coses. Un petonet.

Caterina, si que les he fet jo les fotos, són força boniques, gràcies.
A mi l'ivern m'agrada menys, però realment m'agrada tot. Un petonet.

Montse ha dit...

La tardor és l'estació de l'any que m'agrada més. I l'hivern també. Més que la primavera o que l'estiu (massa al·lergies, massa calor)

Boniques fotos, boniques paraules.

Anna ha dit...

Hi ha d'haver gent per tot, i si pateixes al·lergies, no m'extranya gens que t'agradin més la tardor i l'hivern.
Gràcies i petonets!

Joana ha dit...

I escoltar el soroll dels troncs espetegant a la llar de foc, veure les flames i els colrs i sentir l'escalfor...L'hivern també té els seus moments ...de melangia i d'escalfor!
Un post VIU! M'agrada!

Carme ha dit...

quines fotografies mes xules.... m´agrada la tardor.. l´unic que no m´acaba d´agradar es quant canvien l´horari.... i les boires... pero tot te el seu encant en la seva bona dosi. per cert, l´habitació a la vora del foc preciosa.. que intima...

JUANAN URKIJO ha dit...

Preciosas fotos, Anna. Se ve que quieres llevarte todo contigo, cada vez que sientes que la belleza del momento te embarga.

Un petó.

Anna ha dit...

Joana, i tant!!! M'encanta...Gràcies bonica, un petonet.

Aina, Tot té el seu encant, tot. Ah! S'hi està rebé a la saleta amb la llar de foc, musiqueta, un bon llibre...... mmmmmmm.... Un petonet.

Gracias Dedalus, por el comentario y por la visita, si que es verdad, siempre intento llevarme cosa de todos lados, tengo la casa llena de conchas, semillas, hojas, flores, piedras...... a,ja,ja a veces creo que es un poco obsesivo.
Un besote.