TANCANT PORTES I OBRIN FINESTRES

Ja fa uns mesos que vaig evaporar-me....

A cops necessito morir una mica per tornar a néixer.

I això és el que he estat fent, al menys ho intento.

I en aquest intent, he obert un nou racó i ho faig avui a mitja nit del 10 del 10 del 10, on espero retrobar-vos als que passàveu per aquí i trobar nous passejants d'aquest món petit o no on he passat tantes bones estones.

Si voleu, aquí us espero.

T'ENYORO TANT....

Accepto que no hi ets,

accepto que la meva vida

ha canviat, que he de viure

sense tu, ho accepto.

Però t’enyoro tant, tant….

que fa mal, molt de mal.

I reconec que no puc evitar-ho,

i sento que mai deixaré d’enyorar-te,

que sempre et trobaré a faltar.

I sé que tant sols si trobo

algú a qui estimar,

l’enyor hi serà,

però potser, tant sols potser,

deixarà de fer mal.

T’estimo amor meu.

RELATS CONJUNTS

La nit va estendre la seva foscor per tot el poble, de manera que asseguda a la terrassa de la casa tant sols podia veure les dues llums de la plaça de l’església, les úniques que quedaven enceses tota la nit.

M’agrada aquesta foscor i el silenci que envolta les nits al poble dels pares, és tot tant diferent a la bogeria de la gran ciutat. Sempre que vinc a veure’ls, espero que tots marxin a dormir i llavors surto a la terrassa amb una tassa de té i encenent un cigarret m’instal·lo al balanci per impregnar-me de tota la calma que m’envolta.

Però aquella nit va ser diferent, tot estava en calma com sempre, en silenci i tant sols tentinejaven les dues llums de la plaça. Vaig fer una calada i vaig tancar els ulls deixant que els meus pensaments llisquessin suaument per la meva ment, quan de sobte es va sentir un udol llarguíssim que em va fer esgarrifar de cap a peus. Al obrir els ulls, el poble es veia amb la claredat del dia, el cel era ple de llums de colors blavosos que ballaven al so d’una melodia que no havia sentit mai.

Va ser un instant, un sol instant en el que vaig sentir que el cor no m’hi cabia dins del pit de tant fort com bategava i no puc recordar un altre instant de felicitat tant magnífic. Va ser un instant, tant sols un instant i vaig tenir el privilegi de viure’l.

I tinc la certesa de que va ser quelcom important en la meva vida, potser algun dia sabré que és el que va passar, que va significar, o potser no ho sabre mai, la veritat és que no m’importa gaire.

Però se que mai, mai el podré oblidar.

ÀNGELS...

"A cops a l’albada, quan no sabem amb certesa si estem desperts o dormint, endevinem presències, xiuxiuejos, riures continguts i fins i tot podem sentir que alguna cosa que no som capaços de definir, ens acaricia la galta. Són àngels que van i venen, escoltant els nostres secrets mes íntims, cantant en veu molt baixa dolces melodies… Ara si amb les presses de viure els has perdut, els pots cridar amb aquest petit cascavell que dringa suaument cridant als nostres àngels…."

Fa uns dies em varen regalar un d'aquets "llamadores " d'àngels, potser és una bestiesa, però m'agrada portar-lo i pensar que tinc als "meus" àngels una mica més a prop... És bonic pensar que després de tot seguim donant voltes per aquí i per allà fent-nos presents als que tant ens varen estimar amb un frec, una carícia, a mig dormir, mig despertar...

Tot versant Una sortida digna

Versant Una sortida digna

Fragment del post del Jesús que ens fa una nova proposta:


"Per tant, enguany hi torno i us convido a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", el títol del meu darrer recull de contes. Entre tothom que participi sortejaré un exemplar del llibre homònim i, sobretot, el recull de poemes s'editarà gràcies a Petròpolis, de forma que el llibre es podrà llegir o baixar l'arxiu de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en paper a preu de cost.

O sigui que poseu-vos a la feina, i envieu-me els versos abans del 14 de febrer. Evidentment, si teniu un blog, us proposo que difongueu la idea i que hi aneu penjant els poemes."

Les ombres

del vespre

s’han esvaït

amb l’albada.

Tots els mots

tots els dubtes

s’han fos

com si res.

De saber-ho

molt abans

haguérem restat

en silenci.

Deixant poc a poc

passar les hores,

ben abraçats

fins a l’albada.

I llavors, amb el sol

il·luminant la cambra,

hauria estat tant fàcil

trobar una sortida digna.

AMISTAT?

Les paraules a cops poden fer molt de mal, però a cops els silencis fan encara molt més mal que les paraules.

L'amistat és quelcom preciós, és un tresor, i l'amistat te drets i deures, com tot en aquesta vida.

I sé que una de les coses bones de l'amistat sincera, és precisament el fet de poder ser sincers amb els amics.

Però no tot s'hi val, no tot és lícit.

Tot te uns límits i no és bo traspassar-los.

Hi ha coses, que no es poden dir, ni fer, fan massa mal i jo em pregunto, com algú que diu que és tant amic teu, et pot fer tant de mal amb uns mots dits fora de lloc, fora de tota mesura, sense trobar-hi el sentit , el per què, ni el com, i després sabent que t'ha fet mal, no dir res.... és aquest silenci el que fa més mal.

No tot és lícit ni tant sols en nom de l'amistat.

PER L'ISABEL LA MEVA AMIGA INVISIBLE

Infinits paisatges

Son presents als teus blocs

Apropant-nos a indrets

Bellíssims i diferents

Endinsant-nos a llocs

Llunyans i preciosos

2010, UNA MICA DE MÀGIA....

Aquest any 2010,
a la força ens ha de dur moments màgics.

El primer regal que ens ha fet,
ha estat una magnifica nit de lluna plena.

Amb ella hem anat a dormir.

Unes hores més tard, ens ha regalat
aquesta magnifica sortida de sol....































No sé que ens depararà aquest any,
no sé si s'acompliran els nostres somnis.

El que si sé, es que la vida en si mateixa,
és esplèndida i meravellosa.

Veure-ho, gaudir-ho i sentir-ho,
tant sols depèn de nosaltres.

Desitjo que siguem capaços
de no oblidar-ho.


Fotografies fetes pel meu germà Jaume a Arenys de Mar.

FELIÇ 2010

Que aquest any que comença,
vingui ple d'alegria,
d'abraçades sentides,
i molts, molts somriures.

PISTA 2 BLOCAIRE INVISIBLE

VAIG CONEIXER AL MEU BLOCAIRE INVISIBLE "IN PERSON"
ARA FA UNA MICA MÉS DE DOS MESOS....

AQUESTA SI QUE ES FÀCIL.... HEHEHE.

PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

Al meu blocaire invisible li agrada
la poesia, viatjar, la fotografia....

Ja,ja,ja... A que quasi tots podrieu ser?

Doncs haureu d'esperar un xic més...

DOS ANYS...

GRÀCIES A TOTS.

Que em passa?

No se que em passa, no se per quin motiu no tinc ganes d’escriure. No és que no tingui res a dir, potser tinc tantes coses per dir que no se ni per on començar.

Estic totalment col·lapsada a la feina, tinc tantes coses que sento que se’m escapa quasi tot i això fa que em senti insegura i tensa.

Em sento totalment esgotada física i psíquicament. I arriba l’hora de descansar, se que el que necessito es anar a dormir aviat, però no vull anar a dormir, em sembla una pèrdua de temps, però alhora sento que necessito descansar i no puc… No se si s’entén gaire, no ho entenc ni jo. Tot plegat se’m està acumulant de tal manera que no se ben be on soc, i no se com sortir d’aquest embolic.

Tinc moltes sensacions dintre meu que crec que no les entenc ni jo.

Per una banda, em sento molt sola i em dong compte de que depenc totalment dels altres. D’això me’n he adonat últimament, ja que el fet d’haver anat superant tota aquella tristesa que omplia els meus dies i a mes a mes tenir molta feina, fa que durant la setmana vagi a tope, i quan arriba el cap de setmana, necessito sortir i distreure’m. Però jo estic sola, i que passa si tots els meus amics tenen altres plans… doncs que em quedo a casa tot el cap de setmana.

I llavors és quan te’n adones que la teva vida és una merda perquè depens totalment dels altres, i que per poder sortir i distreure’t una mica, estàs pendent d’una trucada, o no….

Per què si alguna cosa se, és que sortir sola no m’agrada, no m’omple, no em distreu i no em serveix.

Tot això em fa sentir molt vulnerable, i més sola que mai….

Gràcies per ser aquí, per donar-me tant a canvi de tant poc.

War/No More Trouble | Playing for Change | Song Around The World

M'encanta....
Ultimament no tinc gaires ganes d'escriure, tampoc de llegir.... No se molt be per quin motiu, tampoc tinc ganes d'analitzar gaire... Tant sols escolteu i gaudiu.

130è joc literari

Que ho fa que hi ha dies en els que res no va com ha d’anar, que sents que potser hagués estat millor no llevar-te…

- RRRenoiiii….

L’Alba, va quedar-se ben quieta pensant que l’única neurona que encara li funcionava se li havia fos. Sentia veus?

- Holaaaa RRRRenoiiiii..

- Hola? Qui hi ha?

- RRRR …

- Però on ets, qui ets? – va dir aixecant-se del banc. Parla d’una manera ben estranya, va pensar, i no veig a ningú per enlloc. Estic perdent el nord.

- Quiiiha… rrrrrenoiiiii…

Coi, però… jo diria…

- Tit?

- Titititit…

L’Alba va parar l’orella, i va veure el Tit, a la branca d’un arbre. La Roser feia una setmana que no era la mateixa d’ençà que el lloro se li havia escapat. Al principi li va fer riure, però en adonar-se de lo important que era el lloro dels nassos, va sentir pena. Com es pot estar tant sol que la vida depengui d’un lloro?

- Au va baixa.

Dit això, el lloro va deixar-se caure de la branca, ella va ajupir-se doncs li va semblar que anava directe al seu el cap, però el lloro va aixecar el vol i l’Alba amb la boca oberta, va veure com s’allunyava fent un so grotesc, que li va semblar una rialla.

Gracias a La Vida

Que tinguis un dolç viatge Mercedes Sosa...

L'AMOR SEMPRE...

La vida sempre ens dona un respir, quan sembla que tot va de tort, hi ha moments d’immensa alegria.

El passat dia 12, el meu fill petit es va casar.

Va ser un dia meravellós, ple de emocions, rialles i llàgrimes.

Molts sentiments retrobats, moltes absències però també ple d'alegria.

Ha estat un llarg camí, ple de dificultats i d’entrebancs, tots ells superats amb molt d’esforç, amb molt recolzament i moltes complicitats.

Però sobretot amb molt, molt d’amor.

I potser és per això que tot es viu d’una manera molt més intensa.

Em sento molt feliç, molt orgullosa d’ells.

Me’ls estimo amb bogeria i sé que seran feliços i faran feliços a tots els que els envolten.

Tenen molt per donar, i de ben segur que la vida els recompensarà amb escreix.

Des d’aquest raconet, una fortíssima abraçada pels dos

i tot l’amor de la vostra mare...

BERTA *13*

Ha passat més d'un mes d'ença que la vida amb tota la seva crueltat ens va deixar sense el teu magnific somriure. No tenia paraules i segueixo sense tenir-les, és massa dur, és massa injust.

T'estimo moltissim Berta, t'enyoro i sento que tot plegat ha de ser un somni, que no pot ser veritat... que és impossible...

Ens has donat una lliçó de com s'ha de viure la vida. Amb alegria sempre. Has estat un exemple de com ser feliç cada instant de la vida d'ença que eres ben petita. Has viscut sempre, com tu deies "A TOPE" cada dia de la teva curta vida.

Ara des de allà on siguis, ajudan's a entendre, a acceptar, a viure amb la teva absència. Ajudan's a portar a la pràctica la frase que li deies a la teva amiga Patty:

" DON'T WORRY CHAVALOTA, QUE LA VIDA SIGUE..."

Un somriure per a tu, per sempre.

T'estimo moltissim.

La teva "madrina" que no t'oblidarà mai.

SENSE PARAULES....

A cops la vida ens esclata a la cara en tota la seva cruesa.

Tot és tant efimer, tant inesperat, tant dificil...

Aquest cop he quedat sense paraules.

No tinc esma d'explicar-vos el que ha passat, és massa dur, és massa injust.

Em prenc un respir. No puc...

NEDA SALEHI AGHA SOLTAN

Estesa a terra, la vida se li escapa en un instant.

Els seus ulls ens miren,

ens volen dir alguna cosa?

Per què?

Que passa?

Tu qui ets?

Què fas?

…..

La imatge no vol sortir del meu cap.

He vist morir a una noia en directe,

he vist com en un instant

la vida s’esmunyia del seu cos

implacable, la sang ens mostrava

amb tota la seva cruesa

com n’és d’efímera la vida.

Avui he vist com sobre el gris asfalt

la vida d’una jove a qui encara li quedava tant per fer

s’esmicolava en un instant

mentre el seu pare cridava justícia

mentre nosaltres espectadors casuals

no hi podíem fer res, tant sols…

Plorar.