Sempre hi han coses que ens sorprenen, que ens fan riure o plorar, que ens impacten o senzillament ens passen i volem compartir. En aquest espai intentaré compartir aquestes coses amb qui les vulgui llegir.
Ha estat un any molt intens, un any en el que s'han anat tancant ferides, un any en el que he hagut d'assumir el que era evident i que costa de creure primer, costa acceptar i costa adonar-se que no hi ha marxa enrere.
No és gens fàcil assumir, que en els primers segons de l'any que arriba, ja no seràs tu qui em besarà i m'abraçarà per desitjar-nos a cau d'orella que l'any que comença esdevingui un any màgic per tots dos.
Ara he d'aixecar la vista al cel i somriure a l'infinit...
Però això és el que faré, i ja és un canvi, fins ara abaixava el rostre i plorava amargament.
Com deia, les ferides s'han anat tancant, i la meva estada a Calcuta m'ha donat molta força per encarar la vida amb un somriure als llavis.
Comença un nou any, amb forces renovades, amb una nova feina, gent desconeguda a qui conèixer, nous reptes i noves emocions. La vida per mi, és una gran emoció, la barreja dels sentiments, els vells somnis, i els nous, són el motor de la meva vida.
Així doncs vull desitjar-vos a tots i a totes, que ja sou com una gran família, que l'any 2009, sigui per a vosaltres un any ple d'emocions, que sigueu feliços, que assaboriu la VIDA amb tot el que té de bo, i tot el que té de dolent. Que s'acompleixin els vostres somnis i que en neixin de nous, que seguiu escrivint i que mai perdeu l'esperança.
Avui marxo a passar el cap d'any a Galícia i per tant, no podré connectar amb vosaltres fins diumenge.
Per això donaré la meva darrera pista per al meu/meva bolcaire invisible... Us diré que no el coneixia, així que he hagut d'investigar pel seu blog per anar fent-me una idea de com és.
Us diré que és ell, que desitja recorrer el món, i que viu molt lluny de casa.....
Per cert, que al meu amic "anònim", dir-li que estic molt intrigada!!!! No tinc ni idea de qui és!!!Fins la nit de reis!
No se per on començar, han estat uns dies difícils i en venen uns de més difícils encara.
Per fi tinc feina!
Això és una bona noticia, però com tot en aquesta vida, (i em pregunto per quin motiu és així???) les coses bones mai no venen soles.... Just quan trobo feina, estic refotudament malalta. Tinc "mononucleosis" amb el llenguatge del carrer, "la enfermedad del beso" JA, JA,JA,JA...
Ja te tela que als quasi 50 anys, que en fa més de tres que ningú em fa un petó, ara agafi aquesta malaltia típica dels adolescents.
Però les coses van com van, i jo aquí estic, amb dues feines, treballant el mes de desembre dissabtes i diumenges, amb febre tot el dia, feta una merdeta i anar tirant, que d'això es tracta, no?I per si això no fos prou fotut, el dia 8 de gener m'han d'operar d'una hèrnia de hiatus, 15 dies de baixa i .... en fi que això si que és començar amb bon peu.
Sort que una és forta ( per nassos), i em prenc les coses amb humor, que si no....
S'acosten dates entranyables. Dates que, quan tens tants buits, es converteixen en dates que costen i molt.
Però estic contenta, per que tindré els meus dos fills a casa (un d'ells viu a Galícia) i tant sols per això, ja soc feliç. Però a més a més, estic contenta per que feia tres anys que no posava l'arbre ni cap detall que em recordes les dates en les que ens trobem, ja que tant sols em produïen dolor. I aquest any he estat capaç de tornar a posar l'arbre, i totes aquelles coses que abans feia amb tantíssima il·lusió i estic contenta i em sento orgullosa de mi mateixa tant sols per haver-ne estat capaç. Potser us semblarà una bestiesa, però us asseguro que no ho és.
Des de aquí us desitjo a tots que sigueu feliços, que gaudiu de tot el que teniu, ja que res no dura per sempre. I a tots els que en aquets dies enyoreu ( com jo) tot allò que s'ha anat quedant pel camí, us desitjo la força per anar endavant i poder gaudir del que queda, que segur que és molt important.
Que les tristeses no esborrin els milers de coses boniques que ens envolten.
Un molt feliç Nadal per a tots i que el 2009 ens porti la serenor suficient per tal de ser capaços de gaudir d'aquestes petites i meravelloses coses que fan que la VIDA valgui realment la pena.
AQUEST VESPRE M'HE PARAT AL BELL MIG DEL CARRER PROVENÇA AMB BALMES I M'HE QUEDAT AMB LA BOCA OBERTA VEIENT L'ESPECTACLE DE LA LLUNA ACOMPANYADA DE VENUS I JUPITER.... TOT UN ESPECTACLE, SEMBLAVA EL DIBUIX D'UN CONTE.
PRECIOSA.
HE POSAT LA FOTO QUE MÉS S'ASSEMBLAVA ENCARA QUE NO ERA BEN BÉ AIXÍ.
Era un dissabte de novembre, la tramuntana bufava amb força mar enllà i ella havia sortit de casa per fer un volt amb els gossos. Lli va costar sortir de casa, estava arraulida al sofà, amb la manta, la llar de foc encesa, i tot el seu ser posseït d’una enyorança impossible. Però va deixar la manta a un costat, es va calçar i va sortir de casa.
Va fer el passeig de sempre, però en arribar al punt on sempre feia mitja volta per tornar cap a casa, aquella tarda no ho va fer. Aquella tarda va seguir, pensant que els gossos estarien contents d’anar una mica més enllà. S’enganyava, ella sabia molt bé que en realitat, no ho feia pas per ells, ella sabia que uns passos més enllà, hi havia un punt al passeig de ronda, on a l’esquerra s’hi trobava el petit mirador. Tant sol hi havia un banc fet amb uns troncs d’arbre, i al davant, s’estenia el mar en tota la seva immensitat.
Va seure i va encendre una cigarreta, va fer una calada i va tancar els ulls. Sentia els batecs del cor al punt del coll on hi ha un petit clot, amb tanta força, que per un moment li va semblar que potser el cor li sortiria per la boca. El buit que ell havia deixat a la seva vida era tant gran, que no entenia com podia ser que seguis vivint amb aquell buit.
Va mirar mar enllà i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.
No hi ha dolor més gran que el dolor de l’absència.
Mentre ella plorava amargament, els gossos potser endevinant els sentiments que flotaven a l’aire, en comtes d’anar amunt i avall aquella tarda, estaven ben quiets, asseguts als seus peus i el petit se la mirava de reüll.
Quina mena de sentit desconegut tenen els gossos que sembla que saben exactament el que està passant al seu voltant.....
Ella se’l va mirar, i ell fent uns petit gemecs va començar a fer saltirons per pujar a la seva falda, i va ser d'aquesta manera, que va aconseguir arrancar-li un somriure. I llavors ella, entre llàgrimes i somriures, va mirar al cel, i llençant un petó al aire va xiuxiuejar un t’estimo.
Va eixugar-se els ulls i va tornar cap a casa, ja no sentia els batecs del cor com abans, ara mes aviat sentia el cor tant encongit que ni el notava.
La seva absència és quelcom tant aclaparador que a cops em deixa fora de joc.
Porto molts dies desconnectada, he anat entrant i sortint, llegint els vostres escrits, els comentaris, i sense ganes d’escriure. Em mirava el teclat i... res que no en tenia ganes.
I em sentia fatal, com si no estigues fent bé els deures... Quina cosa més estranya, no?
La veritat és que darrerament he estat un xic angoixada, ja que estic cercant feina i la cosa no està gens fàcil, i més si tens una certa edat, i no tens estudis. Fa quasi dos mesos que envio currículums sense parar, i tant sols vaig anar a dues entrevistes, de les que no m’han dit res més. Aquesta tarda tinc una entrevista de feina, que molt malament haurien d’anar les coses per a que no dones bons fruits. Estic més relaxada, tot just el mes de desembre se’m acaba l’atur, i si no em col·loco aviat llavors si que la cosa es començarà a complicar de veritat.
Així que potser per tot això no he tingut ganes d’escriure. L’Anton em deia ahir que volia veure’m més activa, i potser va ser l’empenta que necessitava... Gràcies Anton, ja tens raó, ja.
Ara creuaré els dits, per a que aquesta tarda per fi s’acabin les angoixes.
Estàs passant dies baixos i no saps com ho sento, no saps quantes hores penso amb tu i em sap greu i dolc de saber que estàs trista, un xic abatuda, o desmoralitzada....
Des d’aquí tant sols vull dir-te, que t’estimo, que no tinguis por.
Que les coses passen per què han de passar i que si tens la força, que jo sé que tens, tots els canvis, acaben tornant-se en quelcom positiu, si un no deixa de pensar en positiu.
Que sé que tot anirà bé, de veritat, creu-me.
I sobretot, vull que sàpigues que no estàs sola, encara que t'ho sembli, no és així. Que jo estic aquí, que em tens per al que necessitis, que pots comptar amb mi per al que vulguis, i que com jo, hi ha més gent que t'estima i que potser a cops no te'n adones, però hi som.
I tot això t'ho dic per que necessito dir-t'ho, per que no sé si quan parlo amb tu soc capaç d'expressar tot el que penso, per que no sé si quan t'abraço, soc capaç de transmetre't realment els meus sentiments, i sobre tot, per que t’estimo de veritat.
Que ho fa que quan estàs malalt, et baixen tant les defenses que en un tres i no res, totes les coses deixen de tenir el mateix sentit...
Estic malalta i trobo a faltar tant el calor d’aquells que abans s’afanaven a procurar que no em faltés de res. És en moments com aquets, quan sento que estic sola.
I és dur.
Llavors, penso amb totes aquelles dones de Kaligath, a les que anava a cuidar per les tardes a Calcuta, i em sento avergonyida de sentir-me així. Elles si que estaven soles! Però deu ser el que he dit al principi, et baixen les defenses, i tot és trastorna.
Dilluns va ser un dia difícil, per una banda era l’aniversari del meu fill gran, 31 anys ja! És increïble com passen els anys! Per coses d’aquelles que té la vida, també era l’aniversari de la mort de la meva mare, 5 anys ja! Per tant un dia de sentiments contradictoris, com deia un dia difícil.
Per treure’m les cabòries del cap, vaig decidir fer un bon dinar per al meu fill, alguna cosa especial, que li agradés. I per treure'm les cabòries d'ara, us vaig a explicar com ho vaig cuinar tot plegat i així em distrec.
De primer vaig fer un plat de rovellons:
Primer els vaig netejar i secar molt bé i els vaig salar.
Després vaig trinxar un all i una mica de julibert.
Un cop fet això, en una paella amb un xic d'oli, tots cap per avall.
Quan ja estaven rossos, els hi vaig donar la volta i els hi vaig tirar l'all i
julibert.
De segon, unes galtes de porc rostides.
Aquest és un plat que no havia fet mai, però va quedar la mar de bo.
Primer vaig fregir les galtes a la cassola, amb un bon raig d'oli d'oliva fins que varen
quedar ben rosses.
Les vaig treure i en aquest mateix oli vaig fer un sofregit de ceba, quan va estar ben torradeta, vaig afegir el tomàquet, i després l'all trinxat.
Llavors vaig tirar-hi un got de vi negre, quan va estar ben redüit, una cullerada de farina i mig litre de caldo. Vaig afegir les galtes, una cabeça d'alls i unes herbes
lligades (llorer, farigola, romaní...) i ho vaig deixar amb el foc baixet fent la xup-xup, quasi una hora.
Mentre les galtes feien xup-xup....
Vaig tallar unes patates a rodanxes, i les vaig posar al forn en una plata amb oli, herbes, sal pebre i uns grans d'all aixafats.
I déu ni do el resultat!
Per acabar, un pastisset simbòlic, ja que a cap dels dos ens agraden els dolços.
La veritat és que tot plegat va quedar força bo, ell va estar content i jo també, i ara fins i tot em sembla que em trobo millor.
L’Albert, el meu cosí, a vingut a buscar-me, però diu que avui, en lloc de anar al parc, em d’anar a fer una operació d’urgència.
- Venint cap aquí, he vist un senyal de transit, que ens necessita – em diu tot excitat- quan l’he vist, he reculat i he tornat a casa per agafar tot el que necessitem – i tot senyalant la motxilla que porta a l’esquena m’esperona – Au Berta, afanyat!
- D’acord, ja vaig – li responc – Mami! Que surto amb l’Albert una estona!
- Molt bé Berta – crida la mare des de la cuina.
Just a la cantonada de casa, veig el senyal del pas de zebra tirada per terra. Està destrossada, sembla que li hagi passat per sobre un camió. L’Albert tot decidit, seu a terra i obre la motxilla. Mentre jo m’assec al seu costat, ell treu una capseta de guants d’aquells de metge,dos pinzells i un pot de cola.
Amb molta cura, enganxem tots els trossets i deixem el senyal perfecte.
I sé que és perfecte, per que dilluns al anar a l’escola, veig que han tornat a col·locar el senyal al seu lloc i això no seria així si no haguéssim fet una bona feina.
Dimecres vaig anar a veure el musical Spamalot, jo no soc gaire amant dels musicals, però he de confesar que em vaig fer un fart de riure. Així que si teniu ganes de riure, ja sabeu... cap al Teatre Victòria.
- Hola bon dia, es vostè el Sr. Josep Oriol Badia?
- No, soc en Carles, el seu fill.
- I el seu pare hi és?
- Doncs no.
-I la seva mare hi és?
- Tampoc, tots dos han sortit a donar un vol, no crec que triguin.
- Miri és que jo li vinc a lliurar un... paquet.
- Doncs, ja li agafo jo.
- Bé es que és al dins del camió.
- Doncs vagi a buscar-lo, que espera?
- Es que, he d’esperar a la grua.
- La grua? Quina grua?
- Miri, ja és aquí, la veu?
- Però... si... és... és enorme! Però, què és el que porta?
- El Cavall.
- El cavall? El meu pare m’ha comprat un cavall? Buff... faci, faci, vaig un moment a dintre a fer una trucada.
- El deixem aquí al jardí?
- Si, si i tant. Això és perfecte!
- Em firma l’albarà d’entrega?
- Porti, porti.
El Carles entra corrents a casa per trucar al Manel, el seu millor amic, i donar-li la “super” noticia del dia. Els dos estan una bona estona xerrant i fent plans, amb una excitació fora de mida. Cap dels dos no s’ho pot ni creure.
Que el pare d’en Carles li hagi comprat un cavall, és del tot increïble.Finalment, penja i surt al jardí corrent i cridant com un ximple. El crit queda ofegat en el instant en que, al obrir la porta, veu una espècie de bunyol de bronze, amb forma de cavall deformat per les hormones, que a més a més d’ocupar absolutament tot el jardí, reposa sobre el que queda de la mimosa de la mare.
Se’n va altre cop a dintre. I mentre pensa que el seu pare s’ha tornat totalment boig, sent dos xiscles a fora...
Ahir ordenant papers, vaig trobar els escrits d’una nit molt llarga i angoixant. Mentre rellegia els mots escrits en mig d’una nit d’insomni i fruit d’una desesperació tant sobtada com inexplicable, se’m encongia l’ànima i se’m feia un nus a l’estomac.
Per quin motiu vaig tenir aquells pensaments, no ho sé explicar, però el que si sé, és que estava completament segura de que no tornaria a veure al Santi. Aquest sentiment em va produir una angoixa tant gran, que vaig passar la nit escrivint, plorant i sobretot... Pregant.
Oh si, vaig pregar com mai no ho havia fet.
Tant sols pregava que tot allò que m’estava passant pel cap, no es fes realitat, vaig pregar, vaig plorar llarga i amargament, com si la pèrdua fos inevitable.
Encara ara em pregunto que em va passar, i no li trobo cap explicació lògica. Però va passar, i finalment de matinada vaig caure dormida en un son curt, inquietant i no gaire reparador.
A l’endemà, malgrat tot, em vaig llevar nova, estava exultant. Vaig anar a treballar i vaig estar rient amb el meu germà, fent bromes i treballant més aviat poc. Em sentia feliç, fins i tot diria que una mica eufòrica, com si de cop i volta, tot en la vida em somrigués. Pensant-ho ara, tot plegat va ser bastant estrany.
A les dues i mitja estava a casa dels meus pares per dinar i va passar una altre cosa encara més estranya. De sobte la meva mare va sentir dolor en un dit, i al mirar-se’l, va veure que tenia l’anell de casada totalment aixafat. Ens va costar moltíssim poder treure-li, varem estar a punt d’anar a l’hospital per a que li tallessin i li poguessin treure, ja tenia el dit tant blau que feia por. Finalment se’l va poder treure i varem seure a dinar tot comentant com li podia haver passat, sense donar-se cap cop, ni res...El telèfon va interrompre el dinar, la conversa, i des de aquell moment, en les nostres vides, vahaver-hi un abans i un després .
La noticia crua, i resumida, era la següent. El meu pare havia tingut un accident de cotxe tornant de València. A l’autopista, un cotxe que venia en direcció contraria, va saltar la mitjana, es va aixecar i va caure sobre el cotxe del meu pare. El resultat, l’ocupant del cotxe en qüestió, mort. El meu pare i el noi que anava al seient de darrera, morts. El meu marit, el Santi, contusions i el dit petit d’una mà trencat. Un home que portava un camió, es va parar i va poder treure’l del cotxe, tant sols va poder treure al Santi abans de que tot es convertís en una bola de foc.
Aquella nit havia pregat tant....
Vaig demanar tantes vegades que no me’l prenguessin, que encara no....
Que potser els meus precs varen ser escoltats....
Tot això passava el 19 d’abril de 1985.
Exactament 20 anys més tard, el 19 d’abril de 2005, el Santi va ingressar a la U.C.I de la Tecknon, desgraciadament, aquest cop, les pregaries no varen ser escoltades, i no en va sortir mai més.
Em varen concedir 20 anys més al seu costat.
Un dels poemes que vaig escriure aquella nit, va ser aquest:
I ja al matí com per reclamar l’atenció del esdeveniment, el cel era gris, i al migdia va ploure.
Ahir va arribar la tardor i amb ella la tristor a la meva ànima. No vaig deixar que s’hi instal·lés, tants sols la vaig deixar quedar-s’hi una estona però el fet em va fer adonar-me’n de com influeix en mi tot el que té a veure amb la natura.
L’energia que m’encomana veure una sortida de sol un matí de pesca a Tamariu, amb els amics
o al bell mig del riu “Ganjes” a “Benarés”....
La serenitat que sento contemplant la posta de sol ja sigui navegant al mig del mar,
o asseguda a la sorra intentant immortalitzar els instants fins que desapareix del tot, deixant darrera seu una cert desencís.
Aquest mateix sol, que passat l’estiu, quan ja fa una mica de fred, tanco els ulls i deixo que m’escalfi sentint com si aquella escalfor, fos una carícia enyorada.
I la lluna! Quedo totalment embadalida davant d’un espectacle que em desborda. Afloren tants sentiments mentre la contemplo... Depèn una mica del estat d’ànim, una nit de lluna plena em pot fer feliç, em pot fer plorar, somiar enyorar, somriure... Tots els sentiments a flor de pell.
Algú pot resistir-se a contemplar una nit estrellada!
M’asserena veure el mar, immens, en calma. Quedo extasiada contemplant tots aquets blaus del mar i del cel, impossibles de descriure per la perfecció.
I aquest mateix mar,quan no està en calma, m’encomana una força interior que desconec, i quan es revela, també em fa sentir la ràbia que bull dintre meu de tantes injustícies que hi ha al món.
El mar i el cel, em meravellen.
Contemplar blaus increïbles, i de sobte veure com els núvols envaeixen el cel i estenen tota una gama de grisos preciosíssims. I és que no sé que té el mar que podría estar hores i hores contemplant-lo i mai no me'n cansaria.
També quan arriba el fred, podria estar hores i hores contemplant el foc a la llar.
I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc. Passejar per els camins respirant profundament, sentint el vent glaçat a la cara és com si algú des de algun indret llunyà em donés una bufetada amorosa per fer-me despertar, dient-me: Anna, lluita, tu pots!
I llavors tot passejant em trobo amb un riu, que em recorda que la vida és això, un fluir constant de sentiments i que em de deixar que tot flueixi per tal de tenir una vida més senzilla i alhora rica, sempre que siguem capaços de veure i gaudir del que ens anem trobant pel camí.
I el cor em batega més de pressa, veient el niu d’una cigonya a dalt d’un campanar.
I un somriure es dibuixa als meus llavis al trobar una parella d’ànecs al parc sota un arbre covant els ous que molt aviat seran els seus aneguets.
I també al veure un esquirol, o un espiadimonis o trobar una gavina a la platja que quasi es deixa tocar, o fins i tot, que de sobte em surti un porc a saludar. I les flors......
I tantes, tantes coses, que aquest post no acabaria mai.
És llavors quan soc conscient del privilegi que he rebut i que no tothom té.
Soc capaç d’emocionar-me amb cada petit detall que la natura ens brinda dia a dia per a que la VIDA valgui la pena.
Vull donar les gràcies! i lluitem per tal de que no es malmeni més del que ja s'ha malmès.
.jpg)
.jpg)
I malgrat soc més de mar, contemplar les muntanyes nevades, em fa ser conscient de lo petita que soc.
.JPG)
.jpg)
