RELATS CONJUNTS: ESCAPANDO DE LA CRITICA

Quan vaig fer onze anys, la mare, em va portar a la biblioteca i em va explicar que el any següent, seria un aniversari molt especial.

- Tots els infants que han viscut en aquesta casa, al fer dotze anys, han tingut un regal d’aniversari molt especial.
- Ah si? I que és?
- Veuràs, Josep...
- I perquè no me’l dones ara?
- Per que no, i fes es favor d’escoltar.
- Perdona mama.
- Perdonat. Ara escolta. Saps que al pis de dalt hi ha una habitació que sempre està tancada?
- Si, si, la de la porta vermella, oi?
- Exacte, doncs el dia del teu dotzè aniversari, el pare i jo t’hi acompanyarem. A dins hi ha dotze finestres, i tu hauràs d’escollir una de les dotze finestres. El teu regal serà poder obrir aquesta finestra que et portarà a un mon diferent al teu.
- Un mon diferent? Que vols dir?
- Mira Josep, et posaré algun exemple. Hi una de les finestres que t’obrirà les portes a un indret on tots els habitants son follets.
- Follets!
- Si, Josep, follets que tenen poders màgics i on gaudiràs de moltes sorpreses...
- Que divertit! I la Marta ja hi ha anat? Va fer els dotze l’any passat.
- I es clar que hi ha anat, ja t’he dit que tots els infants de la casa han tingut el mateix regal.
- Doncs no me’n ha dit mai res!
- És que està prohibit parlar-ne. Has de fer un jurament de silenci. Cap infant pot saber-ho abans del seu onzè aniversari.
- D’acord, ho juro, ho juro, no ho diré mai. Però amb la Marta en puc parlar?
- Si, es clar, tant sols és als petits amb qui no pots parlar.
- I tu, també hi vas anar?
- Si fill.
- I on vas anar a parar?
- Jo vaig obrir la finestra d’un lloc on ho vivien milers i milers de papallones de tots colors. Ni havien tantes, que semblava que el cel en lloc de blau era multicolor.
- Que bonic! I que vares fer allà?
- Vaig passejar, vaig mirar-les feien tant de goig que mai no em cansava de mirar-les volar. Però has de saber que també hi ha finestres que no son tant emocionants, encara que totes tenen una cosa en comú. Sempre és un indret que mai no hagueres conegut de no ser per aquest regal tant especial.
- Però...
- S’ha acabat, ja t’he dit tot el que t’havia de dir. Ara, ves al menjador que trauré el pastis d’aniversari.

Després d’aquesta conversa, jo tant sols tenia ganes de trobar-me a soles amb la Marta per a que m’expliqués la seva aventura.

Quan per fi vaig poder trobar-la a soles, va ser ella la que em va dir amb una rialleta als llavis:
- Que, ja t’ho ha dit la mama?
- Si, si, però el que vull saber és a on vas anar tu.
- Et moriràs d’enveja.
- Perquè? Explica-m’ho!
- Saps el compte aquell on hi ha uns nens que viuen en una casa feta de caramel?
- Si.
- Doncs jo vaig trobar-me en un bosc com aquell, on els caramels penjaven dels arbres i hi havia aquella caseta i els dos nens, però no hi havia cap home dolent que ens fiques a cap gàbia...
- Apa! Quina sort!
- Ara ves a dormir Josep que si ve el pare i ens troba aquí de xerrameca encara rebre’m.

Un any esperant aquest moment, dues hores mirant-me les finestres una per una. Tant dubtar i ara fixa’t on estic.

No m’ho puc creure!

Amb un grapat de gent ben estranya, que fixa’t com em miren. I per cert son força mal educats tots plegats, a casa sempre m’han dit que era de molt mala educació assenyalar amb el dit i aquest grupet de senyores, no fan altre cosa.

On s’ha vist que les dones portin pantalons?

L’he ben espifiat, la Marta es farà un fart de riure a costa meva...

Una altre proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/