UN JORN DE VACANCES QUASI PERFECTE.....

Em llevo, son dos quarts de nou del mati, dormo amb la porta de la terrassa oberta, m’agrada escoltar la remor del mar, el vent, i despertar-me amb la llum que entra a l’habitació, el cant dels ocells i els gossos que en quan veuen que em començo a bellugar, ells comencen a neguitejar-me per a que els tregui.

La terrassa i el mar al fons, es veuen a través de les cortines blanques que onegen amb el vent del mati, i aquest ball m’asserena, com deia al principi, em llevo i el que veig, m’agrada, em sento feliç i començo el dia amb el passeig de cada mati amb , els meus companys de viatge incondicionals...

La Lucy

i el Bady.

El passeig per el camí de ronda, és una manera de començar el dia amb energia positiva. Torno a casa i agafo la moto per anar al mercat a Palafrugell, on després d’esmorzar, compro tomàquets (ara n'hi ha uns que se'n diuen "Corn de bou" que m'encanten) i algunes verdures a una pagesa, també el pa (que és pa com el d'abans) i els diaris. Fet aixó, torno cap a casa, preparo el cistell i baixo al port.

Sortim en barca amb els amics per gaudir del mar, en la mida que ens deixen el munt de barques que van amunt i avall per aquest mar cada cop més castigat. Fa uns anys, hi havia poques barques, i estàvem a una caleta, a cops sols o tres o quatre, i ara hi ha dies en que al arribar ja som sis o set, i al cap d’un parell d’hores som una trentena....

M'agrada anar navegant i mirar l'estela que anem deixant al mar.

De tornada, passem per davant de Tamariu, i miro mar enllà. Penso amb els meus pares, aquí varem llençar les seves cendres, miro aquesta inmensitat de mar, i m'agrada pensar que ara ben junts, les seves ànimes dansen amb les onades en un ball etern. Me’ls estimo i els enyoro moltíssim.

Un cop a casa, deixo sortir als gossos al camí, i després em preparo una amanida de tomàquet per dinar, “siestona”, una estona de lectura, i començo a preparar el sopar.

Avui he convidat als amics a sopar a casa. Un sopar senzill, amanida, pa amb tomàquet, embotits, una truita de patata i ceba, vi blanc, vi negre, gelats i una mica de fruita. Surto altre cop a passejar als gossos i de tornada, dutxa i encenc un munt d’espelmes i poso música. M’encanta crear un ambient agradable, però el més important de tot, és la companyia.

Bons amics, d’aquells amb els que sempre et sents a gust, sense haver de fer cap mena de compliments.

Ha estat un jorn magnífic. Quan em fico al llit, em sento plena, satisfeta, feliç.

Voldria que tothom tingues l'oportunitat de gaudir d’un jorn de vacances com aquest. Em segueixo sentint un ser privilegiat, i en dono gràcies.

VAIG ANAR A UNA FESTA

Diumenge vaig anar a una festa.

El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.

Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.

Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.

Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.

La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.

Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...

Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.

Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.

Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.

DIGERINT ENCARA.....

Sortida de sol al riu Ganges. Benarés, India.

D’ençà que vaig arribar, que intento escriure alguna cosa i m’ha estat impossible.

La experiència viscuda ha estat tant impactant, que no puc expressar-la amb paraules.

Quasi he estat muda (i això que normalment parlo pels colzes) no sé si és pel fet de que sento que ningú que no hagi estat allà, pot fer-se una petita idea del que parlo, o potser que es fa difícil de digerir tot plegat. Però avui he decidit, que ja ni ha prou de tant mutisme, no em reconec...

Aquets dos mesos han estat una vivència increïble. Per a mi, ha estat una renovació impressionant. Uns dies abans de tornar, un voluntari italià que havia estat a Calcuta vuit mesos i al que jo li explicava com em sentia, desprès d’escoltar-me tant sols em va dir una cosa: “Tu a Calcuta, has ressuscitat” I com més dies passen, me’n adono de la raó que tenia, ja que desprès d’un mes per aquí, segueixo sentint-me exactament igual, i realment he ressuscitat.

Fins ara, el meu cos seguia viu, però jo estava morta per dins. Sortia amb els amics i reia (soc molt riallera jo) però per dins em consumia la tristesa. Recordo un dia, ara fa un any, que em va agafar una plorera terrible i estava amb dues amigues i els hi vaig dir, “ es que estic tant trista, que em faig llàstima a mi mateixa”. No sé si mai us heu sentit així, però es un sentiment horrible. I així he anat tirant els últims tres anys, amb una pena tremenda que em trencava per dins.

Si estava fotuda, pensava que es clar, si ell no em faltes, tot seria diferent i llavors l’enyorança m’esquinçava l’ànima.

Si estava bé, viatjant o amb els amics, llavors pensava en com hagués gaudit ell amb tot allò, i san tornem-hi...

I així dia rere dia.

Ara em sento un ser enormement privilegiat. La meva vida ha estat plena, he pogut gaudir d’un ser meravellós, que m’ha estimat durant trenta anys com el primer dia. Quantes persones passen per aquesta vida sense gaudir d’un amor així ni un sol dia de la seva vida! I jo em queixo? No, realment no puc queixar-me. Això és una de les coses que m’han ensenyat els pobres, entre els més pobres, en aquesta ciutat que no sé que té, que t’enganxa d’una forma quasi visceral.

L’altre cosa que he aprés, és que la vida és en si mateixa un regal meravellós, del que no podem malgastar ni un sol minut, queixant-nos pel que no tenim, o fent exercicis masoquistes d’enyorances i penes. La vida és com és, naixem per morir un dia i no hi ha volta de full. El fet de no voler pensar-hi mai, tant sols ens fa més mal, ja que sempre ens agafa desprevinguts, (a nosaltres, no ens passarà, és als altres que els hi passa....) He aprés, que sense tenir res, és més fàcil esser generós amb els altres, i que tant sols podem ser feliços a traves de la felicitat de les persones que ens envolten.

Aquets dies que estic a Llafranc gaudint de la pau i la tranquil·litat, els fills, els amics, em sento feliç i més viva que mai. Em llevo aviat i tot em sembla preciós, el cel tant blau, els arbres, els ocells, el mar... Hi ha res més bonic que veure la posta de sol, o l’albada amb el mar tant pla que sembla un mirall, o una nit de lluna plena....

Be, volia compartir amb vosaltres la meva renovada alegria de viure. I estic contenta de fer-ho en un dia com avui, ja que ja és 8 del 8 del 8, l'aniversari del Santi. T'estimo i aixi serà per sempre. Felicitats amor, estiguis on estiguis.