VAIG ANAR A UNA FESTA

Diumenge vaig anar a una festa.

El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.

Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.

Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.

Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.

La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.

Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...

Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.

Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.

Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.