19.8.08

VAIG ANAR A UNA FESTA


Diumenge vaig anar a una festa.

El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.

Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.

Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.

Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.

La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.

Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...

Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.

Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.

Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.

11 comentaris:

Barbollaire ha dit...

Nina...

T'has retrobat, et veus a tu i al món que t'envolta. Somrius, rius... Sense oblidar, sense deixar d'estimar però sabnt-te...

Això és molt gran...

Em fa molt feliç llegir-te així dolça.
Una abraçada ben forta i una bosseta de petonets multisabors...

:)************

gatot ha dit...

ara fa 24 hores em sentia força desolat... crec que les sensacions no són "educables", "ensenyables" ni "domesticables"... són les que són i sentim el que sentim...

et llegeixo i et "sento" amb alegria; ja t'he dit alguna vegada que la encomanes... i, a més, em fa content veure't raonant, verbalitzant sensacions;

sovint parlo als gatets de l'amor, d'estimar... a ells els estimo molt (es pot estimar "poc"?) i els hi dic, i els hi dic que també estimo amb un altre desitg a persones vives que tinc a prop, al pare que va morir fa 18 anys, a la mare que va morir el febrer d'aquest any... els hi dic que encara estimo una mica a sa mare...

penso que l'amor, la estimació no és excloent quan no és egoista... sé que potser pot sembla una afirmació agosarada perquè no és el que ens han ensenyat; però tinc la sensació que per tu mateixa notes que l'amor pot ser ple i incondicional sense ser excloent;

és bó també estimar-nos una mica nosaltres mateixos...

petons i llepades amoroses!

el paseante ha dit...

Suposo que és aquella dita de que "el temps ho cura tot". T'ha quedat un post molt bonic, amb tu enmig d'aquell ambient pijet, mirant de millorar per dins.

Anna ha dit...

Gràcies Barbollaire. Ha estat un llarg recorregut, i sembla que ara per ara anem força bé.

Estic contenta del equil·libri i la serenitat que sento dintre meu. No ha estat fàcil, i espero que perduri i seguir sentint, vivint, estimant.....

Un munt de petons alegres!

Anna ha dit...

Gatot! No em pot fer més feliç pensar que t'he encomanat una miqueta de la meva alegria, ni que sigui un instant. Hi ha quelcom més bonic?

Sobre els sentiments, l'amor, l'estimacio... Que dir-te! Cada persona és única i te la seva manera única de sentir, d'estimar, de viure.

Estic d'acord amb tu en això que dius sobren que l'amor no és excloent. I sé que com més estimem més feliços som. I si aquest amor no és gens egoista.... encara més. Per descomptat, si no ens estimem a nosaltres mateixos, és molt més dificil estimar als altres, i molt més fer-los feliços, no trobes?

Sovint penso que l'amor més pur i més incondicional, és el que sentim per els nostres fills (en el teu cas, gatets) I és inesgotable!

En fi, gràcies per el teu comentari, i per seguir entrant a casa i llegint-me.

Et torno el munt de llepades amoroses!

Anna ha dit...

Hola Paseante, si que és veritat que diuen que el temps tot ho cura, però jo penso que no és del tot cert. Hi ha moltíssimes coses que influeixen en això.

La més important per mi, és l'actitud. Hi ha gent que mai no és capaç de superar res a la vida per anys que passin, ja que senzillament tampoc ho volen, deixen que el dolor envaeixi tot el seu entorn, i no en veuen la sortida.

En aquests casos, si que el temps fa que el dolor es torni suportable, però segueix allà, amagat, sempre dintre seu. I això fa que no siguin capaços de tornar a sentir-se feliços i senzillament, van tirant.

Jo he estat lluitant tres anys amb aquest procés, però sempre amb una actitud positiva, no té gaire mèrit ja que és la meva forma de ser, però ha estat llarg i durissim. I ha fet falta recorre un munt de kilómetres, per ser capaç de donar-li la volta a l'interruptor. Ha estat com un "clik". Però la feina ja estava feta.

Déu ni do quin rotllo que t'he clavat!!!! Ho sento, m'ha sortit així...
Petonets!

Carme Rosanas ha dit...

Em sembla que una festa és una prova ben important. La música, ballar, tot forma part d'un món que a vegades et pot quedar ben lluny. I a mi també m'arriba la teva alegria renovada. Una abraçada, preciosa. Viure intensament d'una altra maenra, sens e oblidar, sens e deixar d'estimar, però viure amb la gent que t'estima ben aprop i amb les coses alegres de la vida. N'hi ha moltes, oi?

robadestiu ha dit...

tot i que sempre hi ha moments millors i pitjors, és genial poder estimar i recordar algú amb alegria i felicitat!!

Una abraçada molt forta :-)***

Striper ha dit...

A vegades aquests moments son una mica de sal i pebre a la vida.

zel ha dit...

El millor del sentiment és allò que en qued quan ja no el pots donar ni rebre, així que ara el tens ben integrat al teu cor per sempre...
Sigues feliç, sense complexos!

Anna ha dit...

CARME, hi tant que n'hi ha moltes, i tinc moltes ganes de gaudir-ne. Gràcies per les teves paraules sempre tendres.

Gràcies ROBADESTIU, és veritat que tot en aquesta vida és més bonic si és té alegria. Una forta abraçada per a tu també.

STRIP, m'alegra veure't per aqui, i sort de la sal i el pebre, no? Si no tot sería tant "soso"...

ZEL, en això estem, i crec que ho vaig assolint. Complexos... Mai no n'he tingut gaires per sort, així que vaig per bon camí.