8.8.08

DIGERINT ENCARA.....

Sortida de sol al riu Ganges. Benarés, India.

D’ençà que vaig arribar, que intento escriure alguna cosa i m’ha estat impossible.

La experiència viscuda ha estat tant impactant, que no puc expressar-la amb paraules.

Quasi he estat muda (i això que normalment parlo pels colzes) no sé si és pel fet de que sento que ningú que no hagi estat allà, pot fer-se una petita idea del que parlo, o potser que es fa difícil de digerir tot plegat. Però avui he decidit, que ja ni ha prou de tant mutisme, no em reconec...

Aquets dos mesos han estat una vivència increïble. Per a mi, ha estat una renovació impressionant. Uns dies abans de tornar, un voluntari italià que havia estat a Calcuta vuit mesos i al que jo li explicava com em sentia, desprès d’escoltar-me tant sols em va dir una cosa: “Tu a Calcuta, has ressuscitat” I com més dies passen, me’n adono de la raó que tenia, ja que desprès d’un mes per aquí, segueixo sentint-me exactament igual, i realment he ressuscitat.

Fins ara, el meu cos seguia viu, però jo estava morta per dins. Sortia amb els amics i reia (soc molt riallera jo) però per dins em consumia la tristesa. Recordo un dia, ara fa un any, que em va agafar una plorera terrible i estava amb dues amigues i els hi vaig dir, “ es que estic tant trista, que em faig llàstima a mi mateixa”. No sé si mai us heu sentit així, però es un sentiment horrible. I així he anat tirant els últims tres anys, amb una pena tremenda que em trencava per dins.

Si estava fotuda, pensava que es clar, si ell no em faltes, tot seria diferent i llavors l’enyorança m’esquinçava l’ànima.

Si estava bé, viatjant o amb els amics, llavors pensava en com hagués gaudit ell amb tot allò, i san tornem-hi...

I així dia rere dia.

Ara em sento un ser enormement privilegiat. La meva vida ha estat plena, he pogut gaudir d’un ser meravellós, que m’ha estimat durant trenta anys com el primer dia. Quantes persones passen per aquesta vida sense gaudir d’un amor així ni un sol dia de la seva vida! I jo em queixo? No, realment no puc queixar-me. Això és una de les coses que m’han ensenyat els pobres, entre els més pobres, en aquesta ciutat que no sé que té, que t’enganxa d’una forma quasi visceral.

L’altre cosa que he aprés, és que la vida és en si mateixa un regal meravellós, del que no podem malgastar ni un sol minut, queixant-nos pel que no tenim, o fent exercicis masoquistes d’enyorances i penes. La vida és com és, naixem per morir un dia i no hi ha volta de full. El fet de no voler pensar-hi mai, tant sols ens fa més mal, ja que sempre ens agafa desprevinguts, (a nosaltres, no ens passarà, és als altres que els hi passa....) He aprés, que sense tenir res, és més fàcil esser generós amb els altres, i que tant sols podem ser feliços a traves de la felicitat de les persones que ens envolten.

Aquets dies que estic a Llafranc gaudint de la pau i la tranquil·litat, els fills, els amics, em sento feliç i més viva que mai. Em llevo aviat i tot em sembla preciós, el cel tant blau, els arbres, els ocells, el mar... Hi ha res més bonic que veure la posta de sol, o l’albada amb el mar tant pla que sembla un mirall, o una nit de lluna plena....

Be, volia compartir amb vosaltres la meva renovada alegria de viure.
I estic contenta de fer-ho en un dia com avui, ja que ja és 8 del 8 del 8, l'aniversari del Santi. T'estimo i aixi serà per sempre. Felicitats amor, estiguis on estiguis.

14 comentaris:

Gatot ha dit...

encara no he pogut anar a dormir...
he sentit d'altres boques sensacions semblants a les que expliques -que segur mai seran exactament les mateixes- i he sentit... vaig sentir, vull dir, que com el riu després de desbordar-se, tot torna a la seva llera;

potser renovada... potser ampliada...

m'has fet content per un instant

he sentit la teva il·lusió

em fa content d'imaginar-te així i em fa il·lusió que ho hagis volgut o pogut compartir

avui... només una abraçada

robadestiu ha dit...

que bé tornar-te a llegir! què bonic tot el que dius. Me n'alegro molt que l'experiència hagi estat tan especial i renovadora.

Fas que el meu amor pel meu país platònic creixi encara més :-))))

Una abraçada ben forta!

Anna ha dit...

Gatot, com costa a vegades aixo d'anar a dormir, oi? La nit te alguna cosa que a cops enganxa.

No saps com em fa de feliç quan algú em diu que li arriben una mica els meus sentiments a traves dels meus escrits. Ja que en part, quan escric és que tinc la necessitat de compartir el que sento i si a més a més arriba una part del que sento a traves de les paraules... Em sento més que feliç.

Així que gràcies a tu, per llegir-me i per compartir amb mi tantes coses.

Fins a la propera!
Petonets,
Anna

Anna ha dit...

Una forta abraçada per a tu, Robadestiu.

Mai no deixis d'estimar el teu somni, la vida dona moltes voltes i estic segura de que un dia seràs tu la que ens expliqui peripecies d'aquest pais tant increïble.

Petonets,
Anna

Joana ha dit...

Et vaig llegir fa uns dies...No vaig saber què dir-te. Potser l'emoció i el t'estimo del final. Tan sincer , tan enyorat i intens.
No deixis d'estimar i alhora viu intensament!
una abraçada!

Anna ha dit...

Joana,
Si que tens raó, és sincer, enyorat i molt intens... Però cada cop fa menys de mal i això es important, ja que si no seria impossible tirar endevant.

A mi em passa molt sovint, que llegeixo escrits i no se que dir, crec que ens passa a tots.
Una forta abraçada!

estrip ha dit...

quantes emocions, el cor el cap i la panxa han treballat de valent per sintetitzar tot això.

barbollaire ha dit...

Has tornat amb la llum i la força dels que, sense esperar res, sense cercar res, saben trobar, omplir-se i senten la necessitat, l'alegria, de compartir-ho amb tothom.

I no em costa gens imaginar-te ara. Fruint d'un sol i d'un mar diferent.

Torna a fer-te una foto del teu esguard i compara'l amb la que ens deixes veure...

Segur que, ara, brilla diferent.

Em fa feliç, molt, llegir-te d'aquesta manera, nina.

Amb el teu permís, una abraçada ben forta i una bosseta de petonets dolços.

;¬)***********

Anna ha dit...

Ja pots ben dir ESTRIP!!

S'hagut de treballar amb tot, i encara hi ha feina per fer, però el que compte,és que estic molt contenta, gràcies per les teves paraules.

Anna ha dit...

Estimadissim BARBOLLAIRE,

Serà per què ets un taure com jo, o ves a saber per què, però llegint-me sempre saps perfectament com em sento.

Com sempre, gràcies per els teus tendres mots, i tens raó amb l'ho del esguard, quan la vida torna a bullir dintre teu, els ulls no enganyen.

Et torno l'abraçada i el sac de petons duplicat!

el paseante ha dit...

Crec que sempre hi serà el Santi. Al teu blog, als teus viatges, als teus pensaments... Segur que encara és un home maco. No el deixis morir de veritat. Un petó.

Carme ha dit...

Jo també estic de vacances i no em connecto gaire, però com tots els que han deixat comentaris abans que jo, he de dir que em fa feliç llegir-te, i sobretot llegir-te així: feliç i renovada i ressucitada.

Una abraçada ben viva, preciosa.

Anna ha dit...

Paseante, tens molta raó, sempre hi és. I el motiu és que sempre és amb mi, dintre meu, en tot el que faig.

Mentre recordem a les persones no moren del tot, i el Santi´es va fer estimar tant, per atanta gent, que perdurarà molts i molts anys.
Un petó.

Anna ha dit...

Gràcies Carme, de veritat que em sento renovada i alegre.

Que acabis de gaudir de les teves vacances bonica.
Una abraçada.