LES PETITES COSES

A cops m’aturo, m’assec i contemplant aquest paisatge tant estimat per tu i per mi, escolto els sons del silenci.
Ho faig poc perquè de seguida se’m omplen els ulls de llàgrimes i no sempre ho vull. La gent em diu que és bo plorar però jo m’entristeixo massa, així que sovint procuro passar de llarg. Però quan fa una tarda com aquesta, amb el mar en calma, sense vent, amb els colors del hivern i no fa fred... és impossible passar de llarg. Llavors no en tinc prou en contemplar llargament l’espectacle, d’alguna manera necessito endur-me’l. Si tinc càmera, faig alguna foto i si no, m’enduc una pedra, o unes flors, o un pal.... Tinc la casa plena de coses absurdes, pedres, arrels, llavors, petxines, sempre en un intent d’endur-me a casa instants preciosíssims. Evidentment em direu que és absurd, però en realitat no ho és del tot, totes aquestes coses a mi m’ajuden i amb elles soc capaç de tancar els ulls i retrocedir a un instant anterior i gaudir-ne.
La vida s’omple amb petites coses, que a la fi és converteixen en les imprescindibles.