26.2.08

LES PETITES COSES

A cops m’aturo, m’assec i contemplant aquest paisatge tant estimat per tu i per mi, escolto els sons del silenci.
Ho faig poc perquè de seguida se’m omplen els ulls de llàgrimes i no sempre ho vull. La gent em diu que és bo plorar però jo m’entristeixo massa, així que sovint procuro passar de llarg. Però quan fa una tarda com aquesta, amb el mar en calma, sense vent, amb els colors del hivern i no fa fred... és impossible passar de llarg. Llavors no en tinc prou en contemplar llargament l’espectacle, d’alguna manera necessito endur-me’l. Si tinc càmera, faig alguna foto i si no, m’enduc una pedra, o unes flors, o un pal.... Tinc la casa plena de coses absurdes, pedres, arrels, llavors, petxines, sempre en un intent d’endur-me a casa instants preciosíssims. Evidentment em direu que és absurd, però en realitat no ho és del tot, totes aquestes coses a mi m’ajuden i amb elles soc capaç de tancar els ulls i retrocedir a un instant anterior i gaudir-ne.
La vida s’omple amb petites coses, que a la fi és converteixen en les imprescindibles.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

a mi m'agrada molt recordar moments, alguns, tb em posen trista. Però a vegades la tristesa m'apropa molt a moments o persones...

Tb quan no vull estar trista m'agrada recordar instants anteriors i gaudir-los, pq com dius tu, el records i les petites coses tb omplen el present.

Jo, a vegades, encara que algú pugui dir que és fugir del present, quan em passa algo que em posa trista, començo a recordar moments feliços, o inclús me'ls ivento en la imaginació, i així passo estones, i de sobte ha passat un temps i em trobo feliç amb allò que tinc en el present.

Glups! quin lio m'he fet!! :-SSS

Una abraçada! la foto és preciosa!!

Anna ha dit...

Res de lio, jo t'he entés perfectament. Tot son recursos!
A cops necessitem molts recursos per tirar endevant. Una abraçada i fins aviat.

labruixoleta ha dit...

hola anna, t'he deixat una petita cosa al meu blog