18.1.09

EL FIL NO S'HA TRENCAT


Un poema per a un amic



L'amor no desapareix mai.
La mort no és res.
Jo tant sols soc a la cambra del costat.

Jo soc jo, tú ets tú.
El que erem l'un per l'altre ho serem sempre.

Crida'm com sempre ho has fet.
Parla'm com sempre m'has parlat.
No utilitzis un tó diferent,
no parlis amb tó solemne i trist.

Segueix rient amb tot allò que ens feia riure plegats.
Resa, somriu, pensa amb mí, resa per mí.

Que el meu nom es pronucii a casa com sempre,
sense énfasi de cap mena, sense cap rastre d'ombra.

La vida significa el que va significar sempre.
Ella és el que sempre va ser . . . . el fil no s'ha trencat.

Perque he de restar fora dels teus pensaments?
Per estar sencillament fora de la teva vista...

Jo t'espero,
no estic lluny,
just a l'altra banda del camí.

Com veus, tot es al seu lloc.

H. Scott

9 comentaris:

Montse ha dit...

el fil no es trenca, potser la llum del sol en reflectir-s'hi el pot fer invisible en algun moment, però això és una bona cosa.

Un poema molt bonic.

Bon diumenge, guapa

- assumpta - ha dit...

Bonic poema i bonic detall, perquè la vida mai ens agafa preparats per algunes de les seves decisions. Mai el fil es trenca.
Un petó!

Cesc ha dit...

Hi ha escrits tant ben escrits que res és res...

Tondo Rotondo ha dit...

Un poema què es nodreix de camins, de fils de vida...

Carme ha dit...

Un poema molt bonic i intens. Que l'amor no desapareix, crec que tots ho sabem d'una manera o altra. El fil no s'ha trencat, ni es trencarà mai.

khalina ha dit...

Un poema molt bonic.

He entrat al blog del teu amic. Estic segura que li agradarà.

Costa acceptar aquesta nova distància

el paseante ha dit...

Què bonic. Espero que el llegeixi qui l'hagi de llegir. I que el comprengui.

barbollaire ha dit...

El vaig llegir, ullassos, i no vaig saber que dir...

Continuo sense saber que dir i com agrair tanta tendresa i estimació.

Gràcies, nina.

Un petonet ben dolç

:¬)*******

ferran ha dit...

boníssim... algú capaç d'escriure això té d'estar per damunt de qualsevol aflicció, com a mínim en el moment d'escriure aquest poema... serà veritat que la felicitat és l'absència de dolor?