El vent bufa amb una força inusitada.
Les persianes repiquen, han caigut alguns testos i quan he sortit a passejar els gossos, he vist que el vent havia trencat un arbre, que ara jeu al terra ferit de mort.
Va haver-hi un temps, en el que creia que tots els fenòmens de la natura anaven lligats a com em sentia jo.
Així quan plovia, coincidia amb que jo estava trista. Si la pluja era més aviat una turmenta amb trons esfereïdors, estava clar que era per què jo estava furiosa, i la natura expressava la meva fúria. I quan feia un vent com el d’avui, pensava que els deus mostraven el seu enuig, ja que em trobava en alguna situació que jo considerava completament injusta. Per sort en aquest país nostre hi ha molts més dies de sol, i es clar, era quan jo em sentia feliç i contenta.
Ara em fa gràcia com podia ser de prepotent aquest pensament de joventut. Pensar que la natura era la meva aliada i si jo estava trista, plovia i si estava contenta feia sol. Fins i tot em fa una mica de vergonya recordar-ho….
Per sort, la natura va per lliure, i el que si que ens passa a cops, és que un dia plujós ens pot fer sentir un xic més tristos o melangiosos. I un dia de sol, net i clar, ens fa sentir més alegres i optimistes. Per tant és ella la que ens influeix a nosaltres i no a l’inrevés.
I és que de joves tenim cada idea…..
.JPG)
.jpg)
12 comentaris:
Hola Anna: m'has fet pensar també en la meva joventut... és cert que teniem aquesta mena d'idees... però més que prepotència jo ho qualificaria d'ingenuitat.
Sosl existiem nosaltres i el nostre món... i pensàvem que tot era per nosaltres sols..
Què bonic!!
Un petó guapa
I qui sap qui influeix a qui! jeje
DE joves teníem idees ingenues, però quan un sempre és jove, pot seguir tenint altres idees ingenues. (prefereixo ingenues com diu l'Albanta a prepotent)
Tens tota la raó, Anna... De totes maneres, potser la prepotència és necessària. Sense la ingenuïtat i el coratge hi hauria moltes coses que no faríem. Potser la joventut té, precisament, aquesta funció...
Petons i gràcies per les visites al meu bloc!
És com quan érem petits i no trepitjàvem les ratlles del terra, o quan fèiem conjurs del tot descabellats... jo tenia la mania de sumar totes les xifres que veia i pensar les gràcies o desgràcies que em podríen passar, segons el nombre que sortia (com una cabra, estava com una cabra)
Bon cap de setmana ventós, reina mora.
Pot ser et senties propera al temps i creies que era per tu... no trobo que siguis pas prepotent, trobo que són situacions en què ens sentim propers a la natura que ve a ser la nostra mare o la nostra creadora... :)
Qui no ha tingut de jove "volades" mentals d'aquests tipus que indiqueu?.
No crec per res que fos ser prepotent, en tot cas coincideixo en pensar que erem ingenus en pensar que disposavem d'una mena de poders especials.
Bon cap de setmana :)
Però sort n'hi ha, no trobes? I en molts aspectes, va bé de mantenir-les!!!! petonets!
ALBANTA, si potser tens raó, ingenuïtat s'apropa més a la realitat. Petonets.
KHALINA, creus que podríem influir?? Potser si ens ajuntem molts i ens concentrem força... hehehe. Un petó.
TERESA, Si potser és la seva funció, ens menjaríem el món quan som joves, si ens deixessin. M'ha agradat el teu blog.Petonets.
MONTSE, ara ho has dit, Com unes cabres, estàvem! hehehe, i quina feinada tant comptar, no? Petonets bonica.
CESC, si, la mare natura, com diuen els altres, més aviat era un xic ingènua, com tots els joves. Petonets.
ASSUMPTA, quin goig seria posseir aquells poders especials que teníem de joves però ara, eh?
Petonets.
ZEL, doncs si, sort n'hi ha. Quins temps! Petonets.
No gosaria dir que aquests pensaments teus són fruit de la joventut.
¿Quantes vegades s'ha sentit a dir que "el Barça ha perdut perquè avui no m'he posat els calçotets de "faralaes" vermells amb puntets blaus de la sort..."?
Aquest any... una i la culpa era meva, però és que els calçotets em piquen l'angonal!
Aquesta ingenuïtat de pensar questes coses que expliques, ami no m'avergonyeix, em fa gràcia. Jo crec que és una manera d'intentar connectar amb el món, una maner a de posar-nos en sintonia, i sentir també que el món sintonitza amb nosaltres. Ingenu o no, jo crec que ens serveix... mira tu i jo què? encara sóc tan ingenua com abans?
SERGI, de veritat que ets un cas.. hahaha, és que em fas riure sempre (bé, quasi sempre). Aquets calçotets, els hauriem de veure!! Amb "faralaes" ,hehehe.. ja m¡ho estic imaginant, no m'extranya que et facin picors...
Petonets.
CARME,per sort, encara conservem un xic d'ingenuítat, no? Seguirem sintonitzant.
Petonets.
Anna, la presentació de personatges a Personatges itinerants començarà la seva darrera setmana, O sigui que a final de setmana que ve, diumenge 1 o dilluns 2, podries pen jar el teu. Tens la invitació per penjar-lo al blog?
Publica un comentari a l'entrada