11.9.08
9.9.08
RELATS CONJUNTS: DONA DESCONEGUDA
La ciutat està coberta per una boira que fa que la Teresa es senti neguitosa. Tot el matí que va amunt i avall per la gran casa on viu des de que es va casar amb el Sr. Arnau, fa més de trenta anys.
Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.
El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...
Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.
Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:
- Endavant.
- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.
- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!
- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.
- Què vols dir?
- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.
La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.
Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.
- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...
- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?
- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.
- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.
I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.
En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.
Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.
- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.
- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.
- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?
- Recordes a la Carmela?
- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?
- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.
- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.
Ja s’ha llevat nerviosa, avui és un dia especial i molt esperat. Per fi coneixerà a la promesa del seu fill Xavier, l’hereu. El Xavier, ha estat els últims tres anys treballant fora de la ciutat, dirigint l’empresa de transports marítims que el seu pare va fundar deu anys enrere . En aquest temps, tant sols ha estat un parell de cops a casa. L’últim cop que va venir, va ser el dia de Nadal de l’any passat, quan els hi va comunicar la gran noticia. El Xavier per fi havia conegut una noia de la que se’n havia enamorat bojament. Això no ho va dir, però la seva mare no en tenia cap dubte. Tant sols mirant-l’hi els ulls quan parlava de ella, la Teresa en tenia prou. Estava enamorat, i ella estava feliç de que els seu desig més íntim estigués a punt de fer-se realitat.
El Xavier, vol casar-se i avui per fi arriba la seva promesa. Tot ha d’estar perfecte. Ha omplert la casa de flors, la Lluïsa ha preparat un dinar especial i la Núria i la Maria tot el mati que netegen amb abnegació. Saben que no és un dia qualsevol, avui tot ha d’estar perfecte...
Quan el cotxe de cavalls es deté a l’entrada de la casa, el cor li comença a bategar amb més força. Mira a través de la finestra de la sala i veu una noia molt ben vestida, porta un barret negre amb unes plomes blanques, a la Teresa, se li dibuixa un somriure mentre veu com el Josep s’acosta al cotxe, per ajudar-la a baixar. En aquest punt, s’aparta de la finestra, i es mira al mirall que hi ha sobre l’aparador per tal de comprovar que el seu aspecte és el desitjat.
Piquen a la porta i ella amb el millors dels seus somriures diu:
- Endavant.
- Sra. Arnau – diu la Maria, una de les minyones, amb la veu una mica tremolosa - ha arribat un cotxe, i en Josep diu que la senyoreta Mariona, que és la senyoreta que hi ha al cotxe, es clar, be ja m’entén.
- Ai Maria, si us plau – interromp la Teresa – digues el que hagis de dir!
- Doncs això, senyora – segueix la Maria – que diu la senyoreta aquesta, la del cotxe, que vol que vostè vagi personalment a rebre-la.
- Què vols dir?
- Doncs que no vol baixar si no hi va vostè.
La contrarietat transforma les faccions de la Teresa, i la Maria no sap on amagar-se, la senyora quan s’enfada és terrible. Però la Teresa respira fons un parell de cops, i fa un intent de tornar a somriure, encara que és un intent fallit a jutjar per la imatge que li retorna el mirall de la sala.
Passa pel costat de la Maria quasi sense veure-la i surt de la sala en direcció al carrer amb el pressentiment de que alguna cosa no va bé. S’embolica amb un xal de llana que penja al costat de la porta i surt al carrer en direcció al cotxe.
- I doncs, bonica... – comença a dir la Teresa – tu? No, no pot ser...
- Si, jo, Senyora Arnau – diu la Mariona amb ironia – No estava segura de que em reconeixes, han passat tants anys... Es clar que m’assemblo molt a la meva mare, oi?
- Que vols? Que hi has vingut a fer aquí? – pregunta la Teresa, que té la impressió de que la sang ha deixat de circular-li per les venes, i que la seva veu és més estrident del normal.
- És ben senzill, he vingut a conèixer als meus futurs sogres.
I dit això, estén la seva mà cap a en Josep, per tal de que l’ajudi a baixar del cotxe, i es dirigeix cap a la casa sense ni mirar a la Teresa, que ara si que certament la sang a deixat de circular-li, al menys per una part del seu cervell i està a punt de desmaiar-se. Per sort en Josep se’n adona a temps i pot agafar-la abans de que caigui a terra com un sac de patates.
En Josep amb l’ajuda de la Maria, que està a la porta i ha presenciat tota l’escena, porten a la senyora a la seva cambra i avisa al doctor Rosell que viu un parell de cases més amunt. També avisa al senyor que diu que ve de seguida.
Una estona més tard, quan en Josep baixa a la cuina, es troba a la Lluïsa, la Maria i la Núria, molt espectants, esperant que els hi expliqui tot el que ha passat, amb pels i senyals.
- Com està la senyora – li pregunta la Lluïsa.
- Bé, bé, tant sols s’ha desmaiat, el doctor diu que ha estat la impressió.
- Quina impressió – segueix preguntant la Lluïsa – Qui és aquesta tal Mariona?
- Recordes a la Carmela?
- I es clar! Com podria oblidar-la! – respon la Lluïsa – Però, que hi treu cap ara la Carmela?
- Qui és aquesta tal Carmela? – interromp la Maria.
- La Carmela, era una noia que va treballar aquí fa un munt d'anys – respon en Josep – Va tenir una filla i mai no va voler explicar qui n'era el pare.
- Però a la senyora se li va ficar al cap que el senyor hi tenia alguna cosa a veure - segueix la Lluisa impacient.
- I era cert? – pregunta la Núria.
- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!
- Pobre noia! – exclama la Maria.
- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.
- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.
- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.
- I era cert? – pregunta la Núria.
- No! Per Déu! – crida la Lluïsa – El senyor mai faria una cosa així. Però no hi va haver manera de convèncer a la senyora, i no va parar fins a fer-la fora de casa. Pobre Carmela! Sola amb una criatura petita i sense referències. Li va ser impossible trobar feina i va haver de marxar de la ciutat. Mai més en varem saber res. Quants cops m’he preguntat que se’n havia fet!
- Pobre noia! – exclama la Maria.
- Bé i que hi té a veure la Mariona amb la Carmela? – pregunta la Lluïsa mirant directament a en Josep.
- Doncs prepara’t – respon ell amb un somriure als llavis – La Mariona és la seva filla, i també, la promesa del senyoret Xavier.
- Déu dels cels !! – exclama la Lluïsa.
- Pel que es veu – segueix en Josep que ha sentit com el senyor li explicava al doctor Rosell - Al senyor li va fer llàstima el que li va passar a la Carmela, i la va col·locar a treballar a l’empresa que acabava de fundar dedicada al transport marítim. Amb el temps la filla de la Carmela que gràcies a la seva mare va poder estudiar, va començar a treballar a la mateixa empresa de secretaria de direcció.
- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.
- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.
- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.
- I allà s’han conegut amb el senyoret, no? – diu la Lluïsa.
- Exacte, i s’han enamorat i el proper mes de febrer es casaran – afegeix en Josep.
- Doncs no saps com me’n alegro! – diu la Lluïsa, que somrient afegeix – Com deia la Carmela: “A cada puerco le llega su San Martín”.
I dit això, tots quatre esclaten a riure.
......................................................................................................................................................................
Darrera proposta de Relats Conjunts
4.9.08
VENT DE GARBÍ
Fa un parell de dies en els que el vent és el protagonista.
Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.
Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.
Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.
Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.
He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.
Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.
Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.
Semblarà una bestiesa, però:
Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.
Sembla mentida com pot influir en l’estat d’ànim el vent. Tanta pau i serenitat, durava massa... així que la meteorologia m’ha obsequiat amb dos dies de neguit.
Per què el vent a mi, em neguiteja. I si com aquets darrers dos dies no para, encara més.
Jo de tota la vida que sento “El Garbí, a les set se’n va a dormir”. Doncs com passa amb pràcticament tot, les coses ja no són com eren, i ahir eren quarts de dues de la matinada, i el garbí seguia bufant com si fossin les cinc de la tarda. I jo ja no podia més.
Em varen caure els “farolillos” que tinc a la terrassa de dalt al carrer i es varen trencar, se’m va desmuntar el tendal del balancí, se’m varen caure un parell de testos, una làmpada de peu... I els cabells!!! Tot el dia menjant-me’ls. No puc negar-ho, el vent quan dura molta estona em trasbalsa i molt.
He hagut de fer un exercici de memòria, i recordar-me que la meva vida és una vida privilegiada, i que una mica de vent no pot fer-me perdre la serenitat. Pot ser una mica molest, si. Però no puc permetre que em trasbalsi o que em domini.
Està bé ser capaç de adonar-te de quines coses t’atabalen i adonar-te de que si et proposes superar qualsevol situació, tens tots els elements per fer-ho.
Els sers humans tenim unes capacitats de les que a cops no en som del tot conscients. Sabem que són allà, però no les utilitzem.
Semblarà una bestiesa, però:
Estic contenta d’haver-me’n adonat i d’haver estat capaç de gaudir del dia malgrat el vent.
31.8.08
UN JORN DE VACANCES QUASI PERFECTE.....
Em llevo, son dos quarts de nou del mati, dormo amb la porta de la terrassa oberta, m’agrada escoltar la remor del mar, el vent, i despertar-me amb la llum que entra a l’habitació, el cant dels ocells i els gossos que en quan veuen que em començo a bellugar, ells comencen a neguitejar-me per a que els tregui.
La terrassa i el mar al fons, es veuen a través de les cortines blanques que onegen amb el vent del mati, i aquest ball m’asserena, com deia al principi, em llevo i el que veig, m’agrada, em sento feliç i començo el dia amb el passeig de cada mati amb , els meus companys de viatge incondicionals...
La terrassa i el mar al fons, es veuen a través de les cortines blanques que onegen amb el vent del mati, i aquest ball m’asserena, com deia al principi, em llevo i el que veig, m’agrada, em sento feliç i començo el dia amb el passeig de cada mati amb , els meus companys de viatge incondicionals...
La Lucy
i el Bady.
El passeig per el camí de ronda, és una manera de començar el dia amb energia positiva. Torno a casa i agafo la moto per anar al mercat a Palafrugell, on després d’esmorzar, compro tomàquets (ara n'hi ha uns que se'n diuen "Corn de bou" que m'encanten) i algunes verdures a una pagesa, també el pa (que és pa com el d'abans) i els diaris. Fet aixó, torno cap a casa, preparo el cistell i baixo al port.
Sortim en barca amb els amics per gaudir del mar, en la mida que ens deixen el munt de barques que van amunt i avall per aquest mar cada cop més castigat. Fa uns anys, hi havia poques barques, i estàvem a una caleta, a cops sols o tres o quatre, i ara hi ha dies en que al arribar ja som sis o set, i al cap d’un parell d’hores som una trentena.... M'agrada anar navegant i mirar l'estela que anem deixant al mar.
De tornada, passem per davant de Tamariu, i miro mar enllà. Penso amb els meus pares, aquí varem llençar les seves cendres, miro aquesta inmensitat de mar, i m'agrada pensar que ara ben junts, les seves ànimes dansen amb les onades en un ball etern. Me’ls estimo i els enyoro moltíssim.
Un cop a casa, deixo sortir als gossos al camí, i després em preparo una amanida de tomàquet per dinar, “siestona”, una estona de lectura, i començo a preparar el sopar.
Avui he convidat als amics a sopar a casa. Un sopar senzill, amanida, pa amb tomàquet, embotits, una truita de patata i ceba, vi blanc, vi negre, gelats i una mica de fruita. Surto altre cop a passejar als gossos i de tornada, dutxa i encenc un munt d’espelmes i poso música. M’encanta crear un ambient agradable, però el més important de tot, és la companyia.
Bons amics, d’aquells amb els que sempre et sents a gust, sense haver de fer cap mena de compliments.
Ha estat un jorn magnífic. Quan em fico al llit, em sento plena, satisfeta, feliç.
Voldria que tothom tingues l'oportunitat de gaudir d’un jorn de vacances com aquest. Em segueixo sentint un ser privilegiat, i en dono gràcies.
19.8.08
VAIG ANAR A UNA FESTA
Diumenge vaig anar a una festa.
El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.
Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.
Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.
Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.
La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.
Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...
Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.
Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.
Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.
El pare d’un amic feia 80 anys i la seva dona i els fills, li varen organitzar una festa d’aquelles que fan historia. Dues-centes vuitanta persones, de totes les edats, tots coneguts i tots vestits de blanc. Hi havia dues carpes de circ, on varen posar taules per sopar, i un grup d’animació tocava música cubana i d’altres disfressats, ens entretenien mentre preníem l’aperitiu.
Al estiu se’n fan moltes de festes, encara que no d’aquesta magnitud (semblava un casament) però el que us vull explicar és que feia molt de temps que no m‘havia divertit tant.
Quan et quedes vídua, es produeix un fenomen ben curiós. De sobte tothom és amic teu.
Gent que abans amb prou feines em deia hola, de cop i volta es preocupen per mi, passats tres anys, ja estic acostumada, i fins i tot em fa gràcia. I es clar, diumenge molta gent s’apropava a saludar-me i a interessar-se per el meu estat anímic, sobretot gent gran, amics dels meus sogres. El fet és que jo (que no tinc gaires ganes de parlar de la meva estada a Calcuta) els hi deia que estava molt bé, que estava molt contenta. I es clar, això no era el que esperaven sentir, i em sentia obligada a explicar que havia estat a Calcuta dos mesos i que m’havia anat molt bé, ja que jo mateixa, coneixent el “percal”, pensava: “ Ara tota aquesta gent es pensarà que tinc un novio...” (Je,je,je....) I com la majoria del personal assistent a la festa, són professionals del “cotilleo” em vaig sentir com obligada a donar una explicació de la meva renovada alegria de viure.
La veritat és que tot plegat em va fer força gràcia. L’ambient d’aquesta meva “Costa Brava” adoptiva, es PIJO, REPIJO, amb majúscules. Amb els anys m’hi he anat acostumant, jo a ells i ells a mi.
Així i tot, vaig estar ballant fins a més de les sis de la matinada...
Feia molt, molt de temps que no ho feia i que no ho passava tant bé. Sense plorar ni quan va sonar aquella cançó... Que cada cop que la sento, se’m fa un nus a la gola que tinc la sensació de que intento empassar-me el món sencer.
Doncs no, diumenge no vaig plorar. La vaig ballar de cap a peus, això si, a les primeres notes, en adonar-me de com em sentia, al veure que era capaç de ballar-la i sentir-me feliç, se’m va posar tota la pell de gallina.
Ara si que estic segura de que he avançat un gran pas. I sé que l’estimaré tota la vida, però també sé que estic viva, i de que torno a ser feliç.
8.8.08
DIGERINT ENCARA.....
Sortida de sol al riu Ganges. Benarés, India.D’ençà que vaig arribar, que intento escriure alguna cosa i m’ha estat impossible.
La experiència viscuda ha estat tant impactant, que no puc expressar-la amb paraules.
Quasi he estat muda (i això que normalment parlo pels colzes) no sé si és pel fet de que sento que ningú que no hagi estat allà, pot fer-se una petita idea del que parlo, o potser que es fa difícil de digerir tot plegat. Però avui he decidit, que ja ni ha prou de tant mutisme, no em reconec...
Aquets dos mesos han estat una vivència increïble. Per a mi, ha estat una renovació impressionant. Uns dies abans de tornar, un voluntari italià que havia estat a Calcuta vuit mesos i al que jo li explicava com em sentia, desprès d’escoltar-me tant sols em va dir una cosa: “Tu a Calcuta, has ressuscitat” I com més dies passen, me’n adono de la raó que tenia, ja que desprès d’un mes per aquí, segueixo sentint-me exactament igual, i realment he ressuscitat.
Fins ara, el meu cos seguia viu, però jo estava morta per dins. Sortia amb els amics i reia (soc molt riallera jo) però per dins em consumia la tristesa. Recordo un dia, ara fa un any, que em va agafar una plorera terrible i estava amb dues amigues i els hi vaig dir, “ es que estic tant trista, que em faig llàstima a mi mateixa”. No sé si mai us heu sentit així, però es un sentiment horrible. I així he anat tirant els últims tres anys, amb una pena tremenda que em trencava per dins.
Si estava fotuda, pensava que es clar, si ell no em faltes, tot seria diferent i llavors l’enyorança m’esquinçava l’ànima.
Si estava bé, viatjant o amb els amics, llavors pensava en com hagués gaudit ell amb tot allò, i san tornem-hi...
I així dia rere dia.
Ara em sento un ser enormement privilegiat. La meva vida ha estat plena, he pogut gaudir d’un ser meravellós, que m’ha estimat durant trenta anys com el primer dia. Quantes persones passen per aquesta vida sense gaudir d’un amor així ni un sol dia de la seva vida! I jo em queixo? No, realment no puc queixar-me. Això és una de les coses que m’han ensenyat els pobres, entre els més pobres, en aquesta ciutat que no sé que té, que t’enganxa d’una forma quasi visceral.
L’altre cosa que he aprés, és que la vida és en si mateixa un regal meravellós, del que no podem malgastar ni un sol minut, queixant-nos pel que no tenim, o fent exercicis masoquistes d’enyorances i penes. La vida és com és, naixem per morir un dia i no hi ha volta de full. El fet de no voler pensar-hi mai, tant sols ens fa més mal, ja que sempre ens agafa desprevinguts, (a nosaltres, no ens passarà, és als altres que els hi passa....) He aprés, que sense tenir res, és més fàcil esser generós amb els altres, i que tant sols podem ser feliços a traves de la felicitat de les persones que ens envolten.
Aquets dies que estic a Llafranc gaudint de la pau i la tranquil·litat, els fills, els amics, em sento feliç i més viva que mai. Em llevo aviat i tot em sembla preciós, el cel tant blau, els arbres, els ocells, el mar... Hi ha res més bonic que veure la posta de sol, o l’albada amb el mar tant pla que sembla un mirall, o una nit de lluna plena....
Be, volia compartir amb vosaltres la meva renovada alegria de viure. I estic contenta de fer-ho en un dia com avui, ja que ja és 8 del 8 del 8, l'aniversari del Santi. T'estimo i aixi serà per sempre. Felicitats amor, estiguis on estiguis.
14.6.08
MATI DE PLUJA
COMENÇA A PLOURE, LES GOTES D'AIGUA CADA COP SON MES GROSSES I CAUEN AMB MES VIOLÈNCIA. EN POCS MINUTS, EL TERRA S'HA CONVERTIT EN UN BASSAL D'AIGUA.
ENTRO EN UNA BOTIGA DE LES MOLTES QUE HI HAN AL CARRER, QUE ESTAN OBERTES, SENSE PORTES, PER A RESGUARDAR-ME DE LA PLUJA.
TANCO EL PARAIGÜES I NO SE ON DEIXAR-LO, MIRO CAP AL INTERIOR I DOS HOMES MENUTS QUE EM MIREN AMB ELS SEUS ULLS NEGRES, ABAIXEN EL CAP SALUDANT-ME I M'INDIQUEN AMB UN GEST QUE EL DEIXI A TERRA, TANT HI FA QUE ES MULLI, TANT SOLS ES AIGUA....
ME'N ADONO QUE ELS DOS HAN DEIXAT LES SABATES A L'ESCALETA I JO FAIG EL MATEIX, MENTRE UN D'ELLS M'APROPA UN TAMBORET PER A QUE M'ASSEGUI.
I ALLÀ ESTEM ELS TRES, ASSEGUTS MIRANT COM LA PLUJA ES CADA COP MES FORTA I LA GENT, UNS S'HAN ATURAT I D'ALTRES SEGUEIXEN CAMINANT COM SI RES. VEIG A UN HOME QUE ES TREU UN MOCADOR DE LA BUTXACA I SE'L POSA AL CAP....
LA CALOR ES FA ENCARA MES HUMIDA, M'EIXUGO LA SUOR DE LA CARA I UN DELS HOMES S'AIXECA I ENCÉN UN VENTILADOR. LI SOMRIC, I LI DONO LES GRACIES: "THANK YOU" I ELS DOS SOMRIUEN I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "WELLCOME"
AQUEST ES L'ESPERIT QUE ES RESPIRA PER ELS VOLTANTS DE SUDDER STREET (ON ESTEM LA MAJORIA DELS VOLUNTARIS) ELLS SABEN A QUE EM VINGUT, I SENTEN AGRAÏMENT. I QUAN EL PODEN MOSTRAR D'ALGUNA MANERA, ESTAN CONTENTS.
ES MAGNIFIC !
QUAN LA PLUJA COMENÇA A MINVAR, M'AIXECO. ELLS TAMBÉ. AJUNTEN LES MANS I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "NAMASTE". JO FAIG EL MATEIX, OBRO EL PARAIGÜES, I SURTO AL CARRER AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS.
ENTRO EN UNA BOTIGA DE LES MOLTES QUE HI HAN AL CARRER, QUE ESTAN OBERTES, SENSE PORTES, PER A RESGUARDAR-ME DE LA PLUJA.
TANCO EL PARAIGÜES I NO SE ON DEIXAR-LO, MIRO CAP AL INTERIOR I DOS HOMES MENUTS QUE EM MIREN AMB ELS SEUS ULLS NEGRES, ABAIXEN EL CAP SALUDANT-ME I M'INDIQUEN AMB UN GEST QUE EL DEIXI A TERRA, TANT HI FA QUE ES MULLI, TANT SOLS ES AIGUA....
ME'N ADONO QUE ELS DOS HAN DEIXAT LES SABATES A L'ESCALETA I JO FAIG EL MATEIX, MENTRE UN D'ELLS M'APROPA UN TAMBORET PER A QUE M'ASSEGUI.
I ALLÀ ESTEM ELS TRES, ASSEGUTS MIRANT COM LA PLUJA ES CADA COP MES FORTA I LA GENT, UNS S'HAN ATURAT I D'ALTRES SEGUEIXEN CAMINANT COM SI RES. VEIG A UN HOME QUE ES TREU UN MOCADOR DE LA BUTXACA I SE'L POSA AL CAP....
LA CALOR ES FA ENCARA MES HUMIDA, M'EIXUGO LA SUOR DE LA CARA I UN DELS HOMES S'AIXECA I ENCÉN UN VENTILADOR. LI SOMRIC, I LI DONO LES GRACIES: "THANK YOU" I ELS DOS SOMRIUEN I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "WELLCOME"
AQUEST ES L'ESPERIT QUE ES RESPIRA PER ELS VOLTANTS DE SUDDER STREET (ON ESTEM LA MAJORIA DELS VOLUNTARIS) ELLS SABEN A QUE EM VINGUT, I SENTEN AGRAÏMENT. I QUAN EL PODEN MOSTRAR D'ALGUNA MANERA, ESTAN CONTENTS.
ES MAGNIFIC !
QUAN LA PLUJA COMENÇA A MINVAR, M'AIXECO. ELLS TAMBÉ. AJUNTEN LES MANS I ABAIXANT EL CAP EM DIUEN: "NAMASTE". JO FAIG EL MATEIX, OBRO EL PARAIGÜES, I SURTO AL CARRER AMB UN SOMRIURE ALS LLAVIS.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)
.jpg)
