ARRAN DE TERRA

Jo ja de normal, penso bastant, així que aquí.... no faig una altre cosa, penso i penso.....

Doncs això, pensava que la vida, consisteix en anar amunt, caure, i tornar-se a aixecar.

Mirar d' aprendre la lliçó per no relliscar al mateix lloc (encara que sovint ens entrebanquem, no dues si no mes vegades al mateix punt). I tot és un seguit d'anar amunt, i caure un altre cop, tornar a aixecar-se i així un cop darrera l'altre.

Uns caiem mes cops, altres tenen mes sort (o no, no ho se) i cauen menys vegades....Però sempre aconseguim aixecar-nos i tornar a començar, amb això consisteix viure, no?

El sol surt cada mati, i amb ell comença un nou dia, en el que sempre hi ha alguna cosa per aprendre si som capaços de prestar la atenció necessària.

I llavors em miro a tota aquesta gent que m'envolta, i penso que ells passen tota la seva vida arran de terra.

Aquí no puja’n a enlloc, tampoc cauen es clar, ja que viuen literalment arran de terra.

Dormen a terra, cuinen a terra, mengen a terra, es renten a terra......

I jo em pregunto:Que ho fa que les coses hagin anat d'aquesta manera.....?

Perquè el fet de néixer en un punt o un altre del planeta tingui unes conseqüències tant, tant enormes?

Evidentment no tinc respostes, tant sols preguntes. El que si sento és un immens agraïment per haver nascut en el punt del planeta on vaig néixer.
Per tenir el que tinc.

Per tenir el dret de caure i tornar a enlairar-me.

Per ser capaç de fer-me totes aquestes preguntes.
I ser capaç d'acceptar que no tinc respostes.

I sobretot, per ser capaç de sortir ara al carrer i somriure a tota aquesta gent que no ha tingut la mateixa sort que jo, i si venen a parlar-me, escoltar-me’ls encara que no els entenc i donar-los suport, amb els ulls, amb les mans o amb el somriure.....

És l’únic que puc fer per ells.

QUASI TOT ES PRESCINDIBLE....

Per aquí les coses ja comencen a ser com una rutina, els dies passen molt, molt ràpid per una banda i per una altre tinc la sensació de que porto aquí una eternitat.

Son les contradiccions d'aquest país.

En realitat crec que es viu tot d'una manera tant intensa, que això és el que fa que sembli que fa un munt de temps que soc en aquest indret a l'altre banda del mon.

El que si s’està demostrant, es que tinc una edat."Mal que me pese", els meus ossos no tenen 20 anys, i he hagut de baixar el ritme, ja que entre la calor i l’espècie de "camastro" en el que se suposa que he de descansar......

Em fa mal tot!!!!!

Soc com una vella!!!

Patètic.

Així que ara si estic cansada, a la tarda em quedo a l'hotel llegint tranquil·lament.

El proper dilluns, marxo una setmaneta, anem a Varanasi (Benares) passarem per Agra a veure el Taj Mahal i desprès anirem a Delhi, i Delhi - Kolkata.

Crec que m’anirà molt bé i que necessito respirar una mica, aquesta experiència és molt maca, però també molt dura i així agafaré forces per al proper mes. Des de aquest indret tant i tant deixat de la ma de Deu, tinc moltes estones per reflexionar i per pensar, i us he de dir que penso moltíssim amb totes les persones que m'estimo i que m'estimeu.

I realment és l’únic que té valor en aquesta vida, de tot lo altre es pot prescindir, aquí me'n adono que els humans som com bestioles, que ens acabem acostumant a tot. A les incomoditats, a la brutícia, al menjar, a les olors..... és bestial.

I per això penso que a cap i a la fi l’únic que realment importa son les persones. Crec que es de l’únic que no podria prescindir.

EXPERIENCIES

Ja porto aquí mes de deu dies, i les coses es veuen d'una altre manera, cada dia estic mes acostumada a anar per aquets carrers tant bruts i a creuar-me amb tot aquest munt de gent que al principi em feia una mica de por, i ara ja els veig d'una altre manera.

Com cada dia fem el mateix recorregut, ara ja ens coneixen, i quasi ningú ens diu res. Hi ha una barreja de mirades, alguns et miren amb curiositat, altres amb desconfiança, altres amb tristesa... però quasi tots, si els mires i somrius, et responen amb una gran rialla, no son feliços, perquè en aquestes condicions, qui pot ser feliç? però son alegres, tenen el cor alegre.

A cops em recorden una mica a mi, que encara que estigui trista, sempre soc capaç de somriure y de riure amb ganes, això no vol dir que sigui feliç, si no que soc alegre.

Ahir una bicicleta em va envestir.

Ja fa dies que ho esperava, en aquesta ciutat, és impossible anar caminant tranquil·lament pels carrers. Les aceres estan plenes de gent que o be esta tirada o asseguda per terra, o hi ha un “tenderete” que ven alguna cosa, o hi ha una vaca o el que sigui, per tant les aceres son impracticables. I has de caminar pel mig dels carrers, on no paren de passar, cotxes, rickshaws, bicicletes, carros, etc,etc.... Tots van tocant el clàxon, però no per avisar de la seva presencia, si no que ells toquen per que t'apartis, i si no ho fas, com jo ahir que no vaig adonar-me de que venia una bici per l'altre banda, a mes a mes de fer-te mal, s'enfaden amb tu terriblement. Així que a part de deixar-me un bon blau al brac, jo demanant sorry, sorry, i ell mirant-me amb un odi que vaig acabar per tocar el dos no fos cas que a sobre encara rebés.

A part d'aquestes cosetes, tot va molt be, els nens son uns encants encara que tenen les seves cosetes, de tant en tant si poden entre peto i peto et claven una mossegada.... però en general, estic molt contenta.

I amb les dones malaltes, cada dia descobreixo alguna cosa, realment allà es on se’m passen tots els mals, estan tant fotudes, i es queixen tant poc....L'altre dia hi havia una dona nova, és cegueta la pobre, i quan li varem donar el plat del sopar, ella menjava i immediatament tapava tot el menjar amb les dues mans, i vaig pensar, que segurament al ser cega, als carrers la gent li devia prendre el menjar i ja no es refia de ningú la pobre.

Això es realment una experiència única, intento impregnar-me tot el que puc de tot el que estic vivint i espero que em faci mes humil, mes generosa i que no se'm oblidi.

CIUTAT DE CONTRASTOS

És ben curiós com sense que ens ho sembli, som capaços d'adaptar-nos a totes les situacions en les que en un moment donat de la vida ens anem trobant.Tant sols porto aquí vuit dies i ja ho veig tot amb uns altres ulls. No m'aclapara com ho feia en un principi, no se'm encongeix el cor ni sento ràbia, camino pels seus carrer plens de gent i de brutícia, plens de soroll i males olors, com si ho hagués fet tota la vida.

Kolkata es una ciutat de contrastos, a primera vista crec que es la ciutat mes gris, trista i bruta que he vist mai. I d'altre banda, la gent esta per tot arreu, rentant-se i rentant la seva roba, netejant-se les dents amb uns tronquets que semblen regalèssia (no se que es) i es vesteixen amb mil colors. Sobre carrets plens de brutícia, hi ha un munt de fruites i verdures de tots els colors, i les fan brillar a base de tirar-les-hi aigua constantment.

I aquets ulls, i aquets somriures..... esborren tota la grisor de la ciutat en un no res.

Estic impressionada amb aquestes persones anònimes que em creu-ho cada moment pels carrers i que em criden: ANTHI (tieta) o Hello. I que encara que no els hi diguis res, sempre em somriuen.

GRATIFICANT

Ahir vaig començar a fer de voluntària. Vaig juntament amb dues noies de Madrid, la Maria y la Lucia.

M'he llevat a les 5 del mati per anar a missa amb les sisters.

Desprès un te amb pa i un plàtan i a les 8 cap a Shishu Bavan, un orfenat que esta molt a prop de la Mother Hosusse, cuidant nens petits, deuen tenir de 1 a 2 anys. Vestir-los, treure’ls al jardí a jugar una estona i desprès els hem rentat una mica i tornem a jugar però ara dintre doncs la calor ja comença a apretar. Desprès a rentar-los altre cop i a donar-los el dinar. Això fins a les 12 que ja marxo.

He anat a l'hotel a dutxar-me i desprès hem dinat a un bar que s'ha convertit com el menjador de casa, esmorzem, dinem i sopem. Tots els voluntaris estem en el mateix carrer, es un carrer petit que es diu Sudder Street i tothom fa vida per aquí.

Desprès de dinar he agafat el metro (esta molt millor que els carrers, net i no fa calor) i cap a un altre centre que es diu Kaligath, de 3 a 5. Aquí hi ha gent que no te a ningú i que les germanes han recollit pels carrers de Calcuta, estan malalts i alguns es posen be i altres no. Aquí els nois voluntaris treballen amb els homes i les noies amb les dones. La veritat es que fan molta llàstima, però son tan agraïdes pobretes, tant sols que els hi agafis la ma se'ls il·lumina la cara... La feina consisteix basicament en fer-les-hi companyia, massatges, mimar-les. Desprès els hi hem donat la medicació i al cap d'una estoneta el sopar.

Quan sembla que no tens forces, que la calor es massa feixuga, que potser t'has equivocat..... Veus aquestes cares, i se't passen absolutament tots els mals.

Es la cosa mes gratificant que he fet mai a la vida.

KOLKATA PRIMERA IMPRESIO

Arribo a Kolkata de nit, un taxi de color groc amb dos homes em porten direcció a l'hotel.Recorrem pràcticament tota la ciutat, el transit es un caos total, tots el cotxes toquen el clàxon sense parar, i als carrers, enmig de les escombraries, tot es ple de persones, persones com tu i com jo, però que no tenen res, res de res, i dormen pels carrers, uns al costat dels altres.

Mai no havia vist tantes persones dormint als carrers.

L’impacta es bestial, però n'hi ha tantes que no tens aquell sentiment de culpabilitat de quan en veus a una de sola, de poder-hi fer alguna cosa. Aquí es pràcticament impossible que tu sola puguis fer res per ajudar a tot aquest munt de gent que s’estan pels carrers.

El sentiment que t'embarga es de ràbia, ràbia per tanta injustícia, per tantes diferencies entre uns i altres, per adonar-te que sempre hi ha dues cares de la moneda. Em ve al cap una cançó d'en Lluis Llach que defineix el meu sentiment mes profund davant d'aquesta ciutat envoltada de la misèria mes radical:

" Em pregunto per que mai no sabre comprendre, per que el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa"

Els homes hauríem de ser capaços de canviar aquestes situacions, ens varen donar els instruments necessaris, i no ho hem sabut fer.

Estem suspesos i amb mala nota.