11.5.08

EXPERIENCIES


Ja porto aquí mes de deu dies, i les coses es veuen d'una altre manera, cada dia estic mes acostumada a anar per aquets carrers tant bruts i a creuar-me amb tot aquest munt de gent que al principi em feia una mica de por, i ara ja els veig d'una altre manera.


Com cada dia fem el mateix recorregut, ara ja ens coneixen, i quasi ningú ens diu res. Hi ha una barreja de mirades, alguns et miren amb curiositat, altres amb desconfiança, altres amb tristesa... però quasi tots, si els mires i somrius, et responen amb una gran rialla, no son feliços, perquè en aquestes condicions, qui pot ser feliç? però son alegres, tenen el cor alegre.


A cops em recorden una mica a mi, que encara que estigui trista, sempre soc capaç de somriure y de riure amb ganes, això no vol dir que sigui feliç, si no que soc alegre.


Ahir una bicicleta em va envestir.


Ja fa dies que ho esperava, en aquesta ciutat, és impossible anar caminant tranquil·lament pels carrers. Les aceres estan plenes de gent que o be esta tirada o asseguda per terra, o hi ha un “tenderete” que ven alguna cosa, o hi ha una vaca o el que sigui, per tant les aceres son impracticables. I has de caminar pel mig dels carrers, on no paren de passar, cotxes, rickshaws, bicicletes, carros, etc,etc.... Tots van tocant el clàxon, però no per avisar de la seva presencia, si no que ells toquen per que t'apartis, i si no ho fas, com jo ahir que no vaig adonar-me de que venia una bici per l'altre banda, a mes a mes de fer-te mal, s'enfaden amb tu terriblement. Així que a part de deixar-me un bon blau al brac, jo demanant sorry, sorry, i ell mirant-me amb un odi que vaig acabar per tocar el dos no fos cas que a sobre encara rebés.


A part d'aquestes cosetes, tot va molt be, els nens son uns encants encara que tenen les seves cosetes, de tant en tant si poden entre peto i peto et claven una mossegada.... però en general, estic molt contenta.


I amb les dones malaltes, cada dia descobreixo alguna cosa, realment allà es on se’m passen tots els mals, estan tant fotudes, i es queixen tant poc....L'altre dia hi havia una dona nova, és cegueta la pobre, i quan li varem donar el plat del sopar, ella menjava i immediatament tapava tot el menjar amb les dues mans, i vaig pensar, que segurament al ser cega, als carrers la gent li devia prendre el menjar i ja no es refia de ningú la pobre.


Això es realment una experiència única, intento impregnar-me tot el que puc de tot el que estic vivint i espero que em faci mes humil, mes generosa i que no se'm oblidi.

6 comentaris:

AINA ha dit...

no deu ser gens fàcil acostumar-se a la vida d´una ciutat com aquesta.. gens fàcil. però ja ho vas dir.. era un somni a complir. me n´alegro que ho estiguis vivint de manera intensa i moltes abraçades des de catalunya

aina

Carme ha dit...

Jo també penso que deu ser difícil, per sort també se't fa gratificant. Deus viure intensament tantes coses. Una abraçada.

labruixoleta ha dit...

això de no ser feliç, però ser alegre, m'ha arribat a l'ànima.

La teva experiència em fa molta enveja (sana!), m'agrada anar llegint el que expliques. Una abraçada!

luna ha dit...

!Hola Anna!

Lo primero que te doy es una abrazo para ti, los voluntarios y toda esa maravillosa gente que te rodean ,y que tú ,dia a día vas repartiendo tan generosamente a ellos,felicidades por tu fortaleza y entereza y especialmente ese gran amor y alegria de entrega hacia ellos ,los más pobres de la tierra . ! Animo y adelante que vales mucho!

Abrazos y besitos para todos lo que te rodean.


Luna

Anna ha dit...

Molts petonets desde aquest punt del mon on tot es tant diferent, gracies per deixar els vostres comentaris.

iruNa ha dit...

Ostres, realment ha de ser tota una experiència! Pel que llegeixo intueixo que l'estàs vivint al màxim i això és molt bo, creu-me. Segurament quan tornis no seràs la mateixa que vas marxar, però aviat et tornaràs a acostumar al ritme i a la vida d'aquí, del teu país. El més important és que el teu interior hagi après i madurat, perquè moltes vegades el dia a dia ens torna a absorvir com abans... és inevitable resistir-se al ritme frenètic de l'estrés de la nostra societat!!!
una abraçada i enhorabona per tot el que estàs vivint guapa!!!