23.5.08

ARRAN DE TERRA


Jo ja de normal, penso bastant, així que aquí.... no faig una altre cosa, penso i penso.....


Doncs això, pensava que la vida, consisteix en anar amunt, caure, i tornar-se a aixecar.


Mirar d' aprendre la lliçó per no relliscar al mateix lloc (encara que sovint ens entrebanquem, no dues si no mes vegades al mateix punt). I tot és un seguit d'anar amunt, i caure un altre cop, tornar a aixecar-se i així un cop darrera l'altre.


Uns caiem mes cops, altres tenen mes sort (o no, no ho se) i cauen menys vegades....Però sempre aconseguim aixecar-nos i tornar a començar, amb això consisteix viure, no?


El sol surt cada mati, i amb ell comença un nou dia, en el que sempre hi ha alguna cosa per aprendre si som capaços de prestar la atenció necessària.


I llavors em miro a tota aquesta gent que m'envolta, i penso que ells passen tota la seva vida arran de terra.


Aquí no puja’n a enlloc, tampoc cauen es clar, ja que viuen literalment arran de terra.


Dormen a terra, cuinen a terra, mengen a terra, es renten a terra......


I jo em pregunto:Que ho fa que les coses hagin anat d'aquesta manera.....?


Perquè el fet de néixer en un punt o un altre del planeta tingui unes conseqüències tant, tant enormes?


Evidentment no tinc respostes, tant sols preguntes. El que si sento és un immens agraïment per haver nascut en el punt del planeta on vaig néixer.
Per tenir el que tinc.

Per tenir el dret de caure i tornar a enlairar-me.

Per ser capaç de fer-me totes aquestes preguntes.
I ser capaç d'acceptar que no tinc respostes.

I sobretot, per ser capaç de sortir ara al carrer i somriure a tota aquesta gent que no ha tingut la mateixa sort que jo, i si venen a parlar-me, escoltar-me’ls encara que no els entenc i donar-los suport, amb els ulls, amb les mans o amb el somriure.....


És l’únic que puc fer per ells.

5 comentaris:

Carme ha dit...

Anna, nom sé pas si en els breus comentaris aconsegueixo fer-me entendre prou bé, pe`ro m'agrada molt llegir-te perquè sento algú fora de mi q diu coses que jo sempre he pensat. Jo també penso sempre, i crec que m'ha anat bé. I sempre he cregut que hi ha una sort immensa, de sortida a la vida, que alguns tenim i altres no i partir d'aquí milions de petites sorts afegides que són possibles només perquè ha existit aquella primera.

I per més que pensi no hi ha respostes. L'única actitud raonable és la que tu dis: agraÏment per tenir tot el que tenim.

Cuida't molt, bonica.

labruixoleta ha dit...

què tindran ells però que som capaços de fer un viatge tan llarg per estar al seu costat, i que tot i viure a ran de terra ens enriqueixen tant?

algun dia m'agradaria ser on ets tu, i poder-ho descobrir.

Un petó! :-)*

Joana ha dit...

Som uns privilegiats d'haver nascut a on hem nascut...però a vegades ens costa adonar-nos-en. Val la pena fer aquestes reflexions i tant de bo poguéssim experimentar-ho com ho fas tu!
Aixxx ja m'he posat al dia! Cuida't molt , deu ser una gran experiència!
Una abraçada!

luna ha dit...

Hola querida Anna.

Me alegro mucho de que te hayas dado cuenta de lo previlegiados que somos pero también te digo estos ,y es que ,lo material no vale nada sino ,que es ,el valor de la riqueza interior que llevamos cada uno, tú lo has sabido demostrar.

besitos

Luna

Anna ha dit...

CARME
Ja me'n he adonat de que ets una gran pensadora com jo, coincidim en moltes coses i sempre es bo trobar gent que sent com un mateix, sembla que fa companyia, no?
Un petonet fort i segueix pensant.
BRUIXOLETA
Estic segura que algun dia tambe hi seras, i no se el que tenen, pero tenen quelcom de diferent que no puc explicar...
Un peto fort.
JOANA
Es una experiencia impresionant, sento que no ho puc explicar, que encara que m'hi esforci, no es pot entendre si no es viu... no se es dificil.
Un petonet fort.
LUNA
La verdad es que aqui mas que en ninguna otra parte he sido consciente de lo poco que necesitamos para vivr. En realidad con un poquito de amor.... mas que sufuciente.
Besitos,
Anna