ARRAN DE TERRA

Jo ja de normal, penso bastant, així que aquí.... no faig una altre cosa, penso i penso.....

Doncs això, pensava que la vida, consisteix en anar amunt, caure, i tornar-se a aixecar.

Mirar d' aprendre la lliçó per no relliscar al mateix lloc (encara que sovint ens entrebanquem, no dues si no mes vegades al mateix punt). I tot és un seguit d'anar amunt, i caure un altre cop, tornar a aixecar-se i així un cop darrera l'altre.

Uns caiem mes cops, altres tenen mes sort (o no, no ho se) i cauen menys vegades....Però sempre aconseguim aixecar-nos i tornar a començar, amb això consisteix viure, no?

El sol surt cada mati, i amb ell comença un nou dia, en el que sempre hi ha alguna cosa per aprendre si som capaços de prestar la atenció necessària.

I llavors em miro a tota aquesta gent que m'envolta, i penso que ells passen tota la seva vida arran de terra.

Aquí no puja’n a enlloc, tampoc cauen es clar, ja que viuen literalment arran de terra.

Dormen a terra, cuinen a terra, mengen a terra, es renten a terra......

I jo em pregunto:Que ho fa que les coses hagin anat d'aquesta manera.....?

Perquè el fet de néixer en un punt o un altre del planeta tingui unes conseqüències tant, tant enormes?

Evidentment no tinc respostes, tant sols preguntes. El que si sento és un immens agraïment per haver nascut en el punt del planeta on vaig néixer.
Per tenir el que tinc.

Per tenir el dret de caure i tornar a enlairar-me.

Per ser capaç de fer-me totes aquestes preguntes.
I ser capaç d'acceptar que no tinc respostes.

I sobretot, per ser capaç de sortir ara al carrer i somriure a tota aquesta gent que no ha tingut la mateixa sort que jo, i si venen a parlar-me, escoltar-me’ls encara que no els entenc i donar-los suport, amb els ulls, amb les mans o amb el somriure.....

És l’únic que puc fer per ells.